Catalunya 300 anys de creixement i España exprimint les seves mamelles

milions cap a spainLa llavor de la catalunya emprenedora

mama un catalanA les portes del segle XVIII, l’economia era dinàmica, de mercat i molt comercial

 

La Llotja i el passeig d’Isabel II en un gravat del 1842.

La característica més remarcable de Catalunya en 300 anys és el creixement

El que compta més per a la recuperació del país és el que ja s’havia fet

Totes les economies europees són molt dependents de la seva història. Així ho afirma l’historiador econòmica Jordi Maluquer, que explica que aquest fenomen és el que es coneix com a “dependència de la trajectòria”. Segons Maluquer, les economies que a final del segle XVII i principi del XVIII incorporen sectors productius no agrícoles són, al cap de 300 anys, les més industrialitzades d’Europa. És el cas de Catalunya, que en aquella època representava entre el 5% i el 6% de la riquesa del que avui seria l’Estat espanyol, mentre que ara suposa un 20%. Per tant, l’evolució de Catalunya en els últims 3 segles és una història de creixement, si més no en el terreny econòmic.

Els motius s’han de buscar, segons els historiadors, justament en aquella època. El segle XVIII feia albirar un nou món, i Catalunya estava preparada per exprimir les oportunitats que oferia, en el lloc, el moment i de la millor manera per entrar en una nova època. A les portes del segle XVIII, l’economia catalana era una economia de mercat, avesada en el comerç exterior i estava orientada a activitats no exclusivament agrícoles, segons Maluquer. Aquestes característiques la situaven, diu, en un bon lloc per aprofitar les oportunitats dels nous temps.

Albert Garcia Espuche, historiador expert en aquells anys, també remarca el dinamisme econòmic dels territoris catalans. Amb Barcelona –una ciutat activa, molt comercial i referent dels intercanvis de productes catalans i estrangers– com a cap i casal, s’havia generat una trama de ciutats industrials en un radi d’uns 50 quilòmetres de la capital. Per tant, Barcelona es nodria de productes per vendre i el territori es dinamitzava econòmicament. Com Garcia Espuche, Jordi Mata, historiador i assessor històric del Tricentenari, considera que aquestes intenses relacions entre la capital i el territori van fer possible que la recuperació després de la guerra i el setge fos més ràpida del que hauria pogut ser.

Els catalans van haver de fer front, durant aquests anys de represa, a nous impostos com ara el cadastre, que l’historiador Gaspar Feliu defineix com a “rapinyaire”. Es considerava un impost modern perquè era directe -tradicionalment, els que han contribuït més al desenvolupament econòmic-, però Catalunya no en tenia el control, que estava totalment en mans de la Corona castellana.

Malgrat el daltabaix que va suposar la guerra de Successió, després de la qual la represa va ser lenta, Catalunya es va refer i va recuperar el dinamisme. Més activitat, més indústria i més comerç internacional. I, sobretot, més emprenedoria. De fet, segons tots els historiadors, aquesta és la gran herència, el gran guany d’aquella època. Es va posar la llavor del caràcter emprenedor.

Hotel El Jardí

 

Façana de l’hotel El Jardí

En un lloc estratègic com eren les proximitats de la Rambla, per la qual arribaven molts vehicles a la ciutat, hi havia una fonda que, anys després, va rebre la categoria d’hotel -el tercer establiment que la va aconseguir a Barcelona-. Francesc Salat, un dels socis actuals, explica que hi ha restes del segle XVIII, a més de documents, que indiquen que a la pl. Sant Josep Oriol hi havia una fonda per a transportistes des del 1640, amb habitacions a les plantes superiors i uns abeuradors entre arcs de pedra a la inferior. Anys després va incorporar l’edifici del costat, a la cantonada amb la pl. del Pi. L’hotel ha canviat de propietaris al llarg de la història, però encara funciona com a tal.

Farmàcia del carrer Montcada

 

Mario Cerra, amb una bàscula del 1700

Alguns documents deixen constància que la farmàcia situada al carrer Montcada número 10 del barri del Born de Barcelona és un dels immobles dedicats al comerç més antics de la ciutat. Existeix des del 1598 i ha funcionat de manera ininterrompuda com a farmàcia, tot i que ha passat per les mans de diferents propietaris. L’actual, Mario Cerra, la va comprar l’any 2005. Segons aquest italià, la història i la cultura que destil·lava l’establiment van resultar decisius perquè es decidís a adquirir-lo per muntar el seu negoci. Cerra s’ha preocupat per conservar i mostrar diversos elements antics. A la imatge, el propietari de la farmàcia mostra una bàscula del 1700.

Hospitals i universitats

Al segle XVIII ja hi havia, a Catalunya, el que es consideren embrions de tres universitats. A Lleida, Barcelona i Girona, estaments de la societat ho havien reclamat a la Corona i, en els tres casos, se’ls van concedir els Estudis Generals. Després de la guerra de Successió, totes tres van ser clausurades i els estudis universitaris es van concentrar a Cervera. Així ho establia el decret de Nova Planta en un gest que es va considerar un premi de Felip V a la ciutat lleidatana pel suport que van rebre les tropes borbòniques durant la contesa. Va haver de passar més d’un segle perquè la Universitat tornés a Barcelona. Lleida i Girona, per la seva banda, ja no en tindrien oficialment fins a l’any 1991.

En el terreny sanitari, tenien molta importància els hospitals generals, situats a les grans ciutats dels territoris de la corona catalanoaragonesa. El de Barcelona -l’Hospital de la Santa Creu- es va crear l’any 1401 a partir de la fusió dels sis hospitals de la ciutat, tres propietat de l’Església i tres, del municipi. Per això, des de llavors, la Molt Il·lustre Administració, l’òrgan director, té representants públics i de l’Església.

Les drassanes

Catalunya era una terra de comerciants i molts dels productes que s’elaboraven –aiguardent, tèxtil, armes de foc…- es venien a l’exterior. Aquest comerç internacional es feia fonamentalment per via marítima, cosa que va fer desenvolupar una altra activitat econòmica: la construcció de vaixells. Hi estaven implicats diversos sectors, des dels velers fins als corders, passant pels que produïen la fusta, que es baixava pels rius des dels Pirineus.

On s’acoblaven tots els materials d’aquesta indústria auxiliar, però, era a les drassanes, que van esdevenir una peça fonamental de l’economia. El professor de política econòmica de la UB Francesc Roca remarca que, tot i que n’hi havia a diverses ciutats, les de Barcelona eren “la gran fàbrica catalana de l’edat mitjana i dels temps moderns i, en aquells moments, una de les grans d’Europa”. Poc després del 1714 va passar a estar sota control de l’exèrcit espanyol i a tenir un ús exclusivament militar.

Els molins

Escampats pel territori, els molins havien esdevingut, al segle XVIII, centres de producció importants a Catalunya. N’hi havia de diversos tipus segons l’activitat: els de blat, on es feia la farina; les serradores de troncs; els drapers, una peça clau de la indústria llanera; els d’oli; els blanques, on s’adobaven pells; i els paperers.

Precisament al voltant d’aquests últims es van generar, segons l’historiador econòmic Francesc Cabana, els primers clústers industrials a Catalunya. Aquests estaven concentrats a prop de rius, perquè eren intensius en la utilització de l’aigua. Si a aquesta proximitat a l’aigua s’hi afegia una bona comunicació per camins, l’escenari era l’ideal per a la fabricació de paper. És el que va passar, per exemple, a Capellades, que en els segles XVIII i XIX va ser un dels centres paperers de la península que venia a tot el territori espanyol i a Amèrica.

Les masies

Tot i que existien des d’abans, les masies, al voltant de les quals s’articulaven empreses familiars agroalimentàries, van viure als segles XVII i XVIII l’època més dinàmica. El sistema d’herència de la terra instaurat després de les guerres dels Remences, que establia que aquesta passava del pare al fill gran, va permetre mantenir explotacions de dimensions considerables. L’historiador econòmic Jordi Maluquer assenyala aquesta com una de les diferències entre les economies catalana i castellana. Maluquer destaca que els productes agrícoles que exportava Catalunya eren elaborats i, per tant, generaven indústria. Aviat es van fer un lloc destacat entre els productes que es venien arreu el vi i l’aiguardent o l’oli.

Algunes masies han sabut reconvertir-se i perviure al llarg dels segles. Un dels casos és Codorniu. Segons la pròpia empresa, el primer document que dóna fe de l’activitat vinícola de Jaume Codorniu data del 1551.

Les fargues

Les fargues eren empreses que produïen peces de ferro en algunes formes bàsiques com ara les barres, els barrots, els cairats i les làmines de certes dimensions. Amb aquestes, al seu torn, es fabricaven eines com ara les arades amb rella, ferradures per als animals de tir, aixades, destrals i serres per tallar fusta, claus per a la construcció, agulles per a la confecció o eixos per als molins. Roca remarca el fet que aquestes eines eren “decisives” per al creixement econòmic. I, per tant, les fargues, que normalment estaven situades a prop de les muntanyes dels Pirineus, a totes dues bandes, van jugar un paper clau en el desenvolupament econòmic de Catalunya.

A més de les eines, l’altre tipus de producte que es fabricava a les fargues i que es venia abundament, tant a Catalunya com a mercats estrangers, eren les armes blanques i de foc. Els historiadors afirmen que Catalunya es va situar entre els primers productors d’armes de l’Europa moderna. A aquesta indústria armamentista i militar, que es va convertir en una de les potes de l’arrencada moderna de l’economia catalana, segons Francesc Roca, també pertanyien la foneria de canons de Barcelona així com les fàbriques de pólvora i de municions.

La llotja

Les llotges eren espais on mercaders i comerciants intercanviaven i contractaven béns, i a les ciutats de la corona catalanoaragonesa eren punts clau. Després de la Llotja de Mar de Barcelona, se’n van construir a altres poblacions. En canvi, a Castella no n’hi havia i els intercanvis es feien a fires. Així ho assenyalava l’economista Romà Perpinyà Grau, que argumentava que a Castella la població estava dispersa i les collites es podien guardar. Els territoris de la corona catalanoaragonesa, per contra, estaven molt poblats i les distàncies eren més petites.

Les llotges han continuat relacionades, d’una manera o altra, amb l’economia, a més de ser espais emblemàtics. A Barcelona va ser la seu, duran anys, de la borsa, és seu de la Cambra de Comerç -ho va ser de la Reial Junta de Comerç de la ciutat- i encara se celebren les sessions de contractació de la Llotja dels Cereals.

Paperera J. Vilaseca

 

Imatge antiga d’un dels molins agrupats a la paperera J. Vilaseca

El negoci del paper ja era una realitat l’any 1714 i alguna de les empreses que encara estan en funcionament ja existien en aquella època. Guarro Casas, per exemple, va ser fundada, segons la mateixa companyia, el 1698 a la Torre de Claramunt de Capellades. Un altre cas és el de J. Vilaseca. Els quatre molins que a mitjan segle XIX va comprar Josep Vilaseca, ja funcionaven el 1714. La fàbrica actual està sobre tres d’aquells molins paperers. Segons el director comercial, Carles Torredemer, una de les claus de l’èxit és la internacionalització -el 1800 ja venien a fora- i la capacitat d’adaptació -els papers més rendibles són els més innovadors i de més valor afegit.

Darrera actualització ( Dissabte, 26 de juliol del 2014 09:26 )

DESA LA NOTÍCIA A:

The Economist es fa creus del maltractament del català a Espanya

The Economist es fa creus del maltractament del català a Espanya

Parla en un article de la poca consideració que hi ha a l’estat espanyol per la diversitat lingüística

 

El català, el basc i el gallec haurien de ser més ben considerats i més protegits a l’estat espanyol, diu el diari The Economist en l’article ‘How to make a country for everybody‘ (Com fer un país per a tothom) del bloc Prospero. ‘Espanya privilegia una única llengua’, diu l’autor de l’article, que es fa ressò de casos com l’expulsió dels tres diputats d’ERC al congrés per haver parlat en català, i contraposa l’actitud de menyspreu de molts espanyols envers el català amb el respecte dels ciutadans de Suïssa, Luxemburg o Bèlgica a les altres llengües oficials dels estats respectius.

mas rajoy taulaD’entrada, l’article desmunta un parell de fal·làcies que hi ha a Espanya envers el català. La primera, que no es tracta d’una llengua, la qual cosa troba ‘impossible de justificar’. I, de fet, va més enllà, i suggereix als castellanoparlants que no saben parlar el català que es fixin que és ben fàcil d’aprendre. I proposa com a exercici de parar l’orella i escoltar atentament les declaracions d’Artur Mas en una compareixença recent, enllaçant un vídeo de BTV. ‘Si parles espanyol, fixa’t que és més fàcil de llegir aquesta notícia que fins i tot d’entendre el discurs curós i pausat del president català’, diu.

Continua així: ‘El català és una llengua real, i de fet és una llengua literària abans que el castellà hagués emergit de la foscor.’

I la segona queixa que arriba d’Espanya: ‘Espanya ha donat més i més privilegis al català i els catalans encara en demanen més.’ The Economist  parlar en aquest punt del sistema d’immersió, i cita les referències a la llengua que fa la constitució espanyola. Una constitució que estableix que la indivisibilitat de la pàtria espanyola.

I diu: ‘Per als castellans, l’espanyol és la llengua d’un país per a tothom. Per als catalans, la diversitat lingüística (les escoles en català) és el preu per a un país per a tothom.’

La diferència amb altres països

Exposa tot seguit els casos de Suïssa, de Bèlgica i de Luxemburg, estats on es parla més d’una llengua. Els tres casos són diferents, però tots tenen una cosa en comú: ‘El multilingüisme en les llengües natives del país es considera un deure de bona ciutadania per a tothom.’

Publico676I, en contraposició: ‘Espanya privilegia una única llengua. Els castellanoparlants que es traslladen a Catalunya per feina sovint es queixen d’haver d’aprendre català, o d’haver de portar els seus fills a escoles en català. Els catalans, per la seva banda, es queixen de les queixes cap a la seva llengua materna. Perquè la unió continuï sense problemes, Espanya no necessita el multilingüisme, sinó un multilingüisme entusiasta. Els parlants d’espanyol de Madrid o de Màlaga haurien d’estar orgullosos de conèixer les altres llengües del seu país. Per als atrevits, hi ha l’èuscar (una llengua fascinant totalment deslligada del grup de llengües romàniques), i per als pràctics hi ha el gallec (útilment semblant al portuguès), mentre que el català és el que té més parlants. El parlament espanyol podria permetre als diputats de parlar altres llengües regionals (l’any passat tres diputats es van fer expulsar parlant en català).

Acaba dient que aquest multilingüisme pot costar diners, però que ‘segur que és més barat que no la separació d’un país’. I afegeix: ‘La solució més barata és simplement una qüestió d’actitud: tots els espanyols haurien de deixar de tractar el gallec, el basc i el català com a llengües regionals. Són llengües d’Espanya, i punt.’
http://www.vilaweb.cat/noticia/4206060/20140731/the-economist-creus-maltractament-catala-espanya.html

 

Com explica la premsa internacional la reunió entre Mas i Rajoy

The New York Times, Los Angeles Times, The Independent, The Wall Street Journal i Le Monde, entre més, s’han fet ressò de l’entrevista

La determinació d’Artur Mas d’organitzar i convocar la consulta, i el fet d’haver-ho comunicat directament a Mariano Rajoy, ja és notícia en alguns diaris del món. Entre aquests, un dels més influents, el Wall Street Journal, que la presenta amb el titular ‘El president català es compromet a continuar endavant amb el referèndum‘. També se n’han fet ressò The New York Times, Los Angeles Times, The Independent, Le Monde, EuroNews, Associated Press i Reuters. Heus ací el recull de premsa internacional:

 

The New York Times: Meeting Fails to Forestall Catalonia Secession Vote (‘La reunió fracassa en impedir la votació secessionsta a Catalunya’). El diari nord-americà es fa ressò de la determinació d’Artur Mas de seguir endavant amb la consulta i destaca les paraules del president català respecte la posició del govern espanyol: ‘no hi ha cap proposta per part de l’estat espanyol per resoldre el conflicte polític’. El diari també subratlla que el procés independentista va rebre el desafiament més gran fins ara, amb l’admissió de frau fiscal de Jordi Pujol, ‘el patriarca de la política catalana’.

Los Angeles Times: Leader of Catalonia region determined to try to secede from Spain (‘El líder català, determinat a intentar separar-se d’Espanya’). El diari nord-americà diu que el president espanyol no ha aconseguit aturar el compromís del líder català de fer el referèndum el novembre. El diari explica que Mas va afirmar que hi havia un ‘clima de diàleg obert’ malgrat que els dos líders es van donar la mà d’una manera freda, descriu. També destaca que Mariano Rajoy va deixar clar en un comunicat que la consulta era il·legal, però explica que no és clar com l’estat espanyol aplicarà la prohibició si les autoritats catalans tiren endavant la votació.

The Independent: Spain fails to reach agreement over Catalan independence vote (‘Espanya fracassa en aconseguir cap acord sobre la votació independentista’). El diari britànc diu que els governs espanyol i català no van acostar posicions per prevenir una crisi respecte la votació independentista prevista. Subratlla les declaracions de la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho, on diu que el president espanyol li va fer saber al president català a la reunió que la consulta no es faria. El diari també explica que Artur Mas va dir que estava determinat a celebrar la votació i que li hagués agradat arribar a una ‘solució a la britànica’, en referència al referèndum escocès.

Wall Street Journal: Catalan Leader Vows to Press Ahead with Referendum (‘El president català es compromet a continuar endavant amb el referèndum’). El diari diu que Mas ho ha explicat després de la reunió amb Rajoy, ‘malgrat l’oposició de Madrid’. També destaca aquestes paraules de Mas: ‘El fet important és que hi ha el clima de diàleg necessari. Però el poble de Catalunya ha de ser consultat, no hi ha cap altra manera de sortir d’aquesta situació.’ També destaca que durant la conferència de premsa un individu ‘l’ha interromput breument amb lemes antiindependentistes’.

Associated Press: Leaders of Spain, Catalonia hold secession talks (‘Els dirigents d’Espanya i Catalunya mantenen converses sobre la secessió’). L’agència destaca que Artur Mas, president ‘de Catalunya, la regió econòmicament poderosa’, s’ha mantingut ferm en la intenció de convocar el referèndum. També diu que Mariano Rajoy podria fer concessions polítiques als catalans sense arribar a acceptar el referèndum.

Le Monde: Référendum en Catalogne: statu quo après une rencontre au sommet (‘Referèndum a Catalunya: situació actual després de la cimera’). El diari francès diu que és ‘difícil d’imaginar una solució ràpida i clara’ per a desblocar les relacions entre Madrid i Barcelona, i que la dimissió de Duran i Lleida com a secretari general de CiU és ‘un mal senyal’. A més, no dubta que si es convoca formalment la consulta, Madrid la blocarà a través del Tribunal Constitucional.

Euronews: Catalogne : Rajoy rejette une nouvelle fois le projet de référendum (‘Catalunya: Rajoy refusa una altra vegada la proposta de referèndum’). Euronews conclou que la reunió –que arriba amb la recent confessió de Jordi Pujol– torna a demostrar que hi ha un diàleg de sords entre Rajoy i Mas. Presenta la situació així: ‘Catalunya és una de les regions més pròsperes d’Espanya i, amb una llengua i una cultura pròpies, la seva gent exigeix de fa anys una major autonomia.’

Reuters (publicat a The New York Times): Spanish, Catalan Leaders Stand Ground in Independence Tussle (‘Els dirigents espanyol i català mantenen les seves posicions en la disputa sobre la independència’). El teletip explica que les relacions entre Mas i Rajoy respecte de la independència continuen en punt mort. Es fa ressò de la determinació del president català de convocar la consulta malgrat l’oposició del govern espanyol i recorda que el 80% dels catalans defensa el referèndum. ‘El fantasma d’una Catalunya independent s’ha convertit en un gran maldecap per a Rajoy’, acaba dient.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4205964/20140730/explica-premsa-internacional-reunio-mas-rajoy.html

La empresa catalana Harinera Villafranquina -Oromas hará una inversión de once millones de euros en Cadiz- Zona Franca

Instalaciones en Zona FrancaCádiz.- Sostenible.- Zona Franca autoriza el proyecto de ampliación de Harinera Villafranquina en el Recinto Interior

 

CÁDIZ, 23 Jul. (EUROPA PRESS) –

   El Comité Ejecutivo de la Zona Franca de ha dado luz verde a una operación que va a mejorar la competitividad de Harinera Vilafranquina, empresa dedicada a la fabricación de harinas y sémolas de trigo, ubicada en el Recinto Interior. Se trata de la construcción de una nueva nave silo en la parcela anexa a la nave silo ya existente y con una superficie de 1.366,55 metros cuadrados, que tendrá una capacidad total de almacenamiento de 7.932 metros cúbicos de harina. 

   En una nota, la Zona Franca explica que lleva estudiando y trabajando en este proyecto desde hace meses junto con la empresa catalana, de manera que facilitará así el suelo idóneo para que Harinera Vilafranquina desarrolle la ampliación de sus instalaciones en cumplimiento de su finalidad de fomento de la actividad económica y del empleo, habida cuenta además de que la empresa es cliente implantado en la Zona Franca de Cádiz desde 1991.

   Esta iniciativa, que va a suponer una inversión total cercana a los once millones de euros, cuenta con cofinanciación de Fondos Feder dentro del marco 2007-20013 y tiene garantizado el retorno de la inversión y su autofinanciación con sendos contratos de arrendamiento con la empresa agroalimentaria tanto de la parcela como de la futura edificación, por un periodo de 30 años.

   Harinera Vilafranquina ya dispone del proyecto básico que aborda el desarrollo de la edificación, que conformará una nave silo de harinas y sémolas de trigo con instalaciones de mezclado y carga y descarga automatizada, cuyo destino será dar servicio a la antes citada instalación industrial ya existente, formando con la misma una unidad funcional.

   En paralelo, se está redactando el proyecto de ejecución y “en breve” se presentará la oportuna petición de licencia de obras, paso previo para la licitación de este “importante” proyecto para la economía de la ciudad de Cádiz y que generará actividad económica y empleo.

   Con esta iniciativa puesta en marcha, el suelo existente en el Recinto Fiscal gaditano queda prácticamente colmatado en más de un 97 por ciento de su capacidad, según detalla.

   En la actualidad, la planta de Harinera Vilafranquina en el Recinto Fiscal gaditano elabora como principales productos  harinas panificables y harinas especiales. Sémolas de trigo duro: semolinas, extrafina, fina y granulada y cuenta con instalaciones de selección y acondicionado de trigo con destino a la Exportación.

   La capacidad de molturación es de  2.200 toneladas al día, la capacidad de almacenamiento de materia prima es de 83.500 toneladas y la capacidad de almacenamiento de productos terminados es de 17.300 toneladas. Será la capacidad de almacenamiento la que se verá ampliada sensiblemente con la nueva instalación, además de posibilitar la ampliación de la gama de sus productos.

http://www.europapress.es/andalucia/sostenible-00672/noticia-cadiz-sostenible-zona-franca-autoriza-proyecto-ampliacion-harinera-villafranquina-recinto-interior-20140723154635.html

 

El Consorcio invertirá once millones en la ampliación de Harinera Vilafranquina

Zona Franca espera recuperar la inversión en los próximos ejercicios cuando la firma catalana duplique su producción

24.07.14 -01:05 –

  • Comité Ejecutivo de la Zona Franca de Cádiz (ZF) ha dado para mucho. El Consorcio ofreció sus planes de ampliación y financiación, a lo que se han sucedido diversas reacciones políticas que seguirán dando mucho de qué hablar en estos días de verano. Pero una de las decisiones prácticas adoptadas en dicho consejo fue que se dio luz verde a una operación que va a mejorar la competitividad de Harinera Vilafranquina, empresa dedicada a la fabricación de harinas y sémolas de trigo, ubicada en el Recinto Interior. Se trata de la construcción de un nuevo almacén en la parcela anexa a la nave silo ya existente, con una superficie de 1.366,55 metros cuadrados, y que tendrá una capacidad total de almacenamiento de 7.932 metros cúbicos de harina.

Según explica Zona Franca en una nota, el Consorcio lleva «estudiando y trabajando en este proyecto desde hace meses junto con la empresa catalana», por el que facilitará el suelo idóneo para que Harinera Vilafranquina desarrolle «la ampliación de sus instalaciones en cumplimiento de su finalidad de fomento de la actividad económica y del empleo». Ha pesado, además, para tomar esta decisión que la empresa sea cliente implantado en la ZF desde 1991, con una consolidada trayectoria dentro y fuera de la frontera nacional, por lo que el Consorcio tiene plena confianza en el retorno de la inversión.

Dicha inversión rondará los 11 millones de euros, para cuyo montante Zona Franca cuenta con cofinanciación de Fondos Feder dentro del marco 2007/20013 y el Consorcio confía en las garantías de retorno de la inversión y su autofinanciación con sendos contratos de arrendamiento con la empresa agroalimentaria tanto de la parcela como de la futura edificación, por un periodo de 30 años.

La ampliación multiplicará la capacidad de almacenamiento actual de la firma catalana en Cádiz y ofrecerá la posibilidad de ampliar la gama de sus productos. Harinera Vilafranquina ya dispone del proyecto básico que aborda el desarrollo de la edificación, que conformará una nave silo de harinas y sémolas de trigo con instalaciones de mezclado y carga y descarga automatizada, cuyo destino será dar servicio a la antes citada instalación industrial ya existente, formando con la misma una unidad funcional.

En paralelo se está redactando el proyecto de ejecución y en breve se presentará la oportuna petición de licencia de obras, paso previo para la licitación de este importante proyecto para la economía de la ciudad de Cádiz y que generará actividad económica y consecuentemente empleo.

Con esta iniciativa puesta en marcha, el suelo existente en el Recinto Fiscal gaditano queda prácticamente colmatado en más de un 97% de su capacidad. En la actualidad, la planta de Harinera Vilafranquina en el Recinto Fiscal gaditano elabora como principales productos harinas panificables y harinas especiales. Sémolas de trigo duro: semolinas, extrafina, fina y granulada y cuenta con instalaciones de selección y acondicionado de trigos con destino a la exportación. La capacidad de molturación es de 2.200 toneladas cada 24 horas, la capacidad de almacenamiento de materia prima es de 83.500 toneladas y la capacidad de almacenamiento de productos terminados es de 17.300 toneladas.

 

http://www.europapress.es/andalucia/sostenible-00672/noticia-cadiz-sostenible-zona-franca-autoriza-proyecto-ampliacion-harinera-villafranquina-recinto-interior-20140723154635.html

Santalucía Seguros acosó, al menos, a un cliente para obtener testimonios de índole sexual contra Nico Ferrando

SEGÚN HA RECONOCIDO EL PROPIO AFECTADO A DIARIO PROGRESISTA
Santalucía Seguros acosó, al menos, a un cliente para obtener testimonios de índole sexual contra Nico Ferrando

MIÉRCOLES, 30 DE JULIO DE 2014
PERICO ECHEVARRÍA
  Pedro R. ha dado de baja las pólizas que tenía suscritas con Santalucía Seguros y se manifiesta muy indignado, porque considera que la compañía ha pretendido utilizarle contra Nico Ferrando, el joven agente despedido que ha denunciado acoso por parte de la compañía por su orientación sexual, como adelantaba ayer Diario Progresista. En conversación con este digital, Pedro R. relata las llamadas de Santalucía en las que se le llegó a preguntar si Ferrando “se le había insinuado sexualmente”.

Santalucía Seguros acosó, al menos, a un cliente para obtener testimonios de índole sexual contra Nico Ferrando“Una actitud de acoso intolerable”. Así define el cliente de la aseguradora las llamadas que, desde finales del pasado año y “durante meses”, estuvo recibiendo para que atestiguara supuestas prácticas abusivas que el ex agente Nico Ferrando habría presuntamente cometido para conseguir que suscribiera sus pólizas de seguros. “La persona que me llamaba incluso se ofrecía a visitarme después de las doce de la noche si fuera necesario, a fin de demostrarme que Nico me había engañado”. Aspecto este que el cliente rechaza de plano. “Es como si me tomaran por un pardillo que no sabe lo que firma”, asegura a Diario Progresista. Lo cierto es que Pedro R. considera que Nico Ferrando es un buen agente de seguros que supo ofrecerle pólizas acordes a sus necesidades y con cuya gestión se sentía muy satisfecho.

 Sin embargo, lo que más ha molestado a Pedro R., es que la compañía, una vez que no había conseguido convencerle de las supuestas prácticas fraudulentas por parte de Ferrando, tratara de sonsacarle un testimonio sobre si el ex agente, anteriormente muy bien considerado y hasta premiado por Santalucía por sus éxitos comerciales, habría llegado a ofrecerse sexualmente para obtener sus contratos. “Me parece repugnante que la compañía utilice la condición sexual de Nico para atacarle”, comenta muy indignado a este diario, mientras se muestra totalmente dispuesto a acudir como testigo al juicio que se celebrará en marzo de 2015 para relatar los hechos ante el juez.

USO DE INFORMACIÓN PRIVADA PARA LOS FINES DE LA COMPAÑÍA

Pedro también es gay y mantiene una relación estable. En alguna póliza que mantuvo suscrita con Santalucía figuraba también su pareja como titular, y considera que esta información ha sido utilizada por la compañía para hacerle un tipo de preguntas que le han llevado a darse de baja como cliente. Según su relato, incluso llegaron a preguntarle si había llegado a consumar actos sexuales con el agente despedido.

Podría haber un caso de utilización ilegítima de información de carácter privado y muy personal”, lo que le resulta altamente ofensivo. Pero, además, Pedro R. opina que el intento de hacer uso de ella probaría claramente que hay una “actitud homofóbica” por parte de Santalucía contra el agente despedido. “No creo que ese tipo de preguntas se la hubieran hecha a Pepi Pérez o a un cliente heterosexual”, añade.  Así se lo contará al juez en su momento-

http://www.diarioprogresista.es/santalucia-seguros-acoso-al-menos-a-un-cliente-para-obtener-testimonios-53872.htm

 

EL JUZGADO DE LO SOCIAL PIDE LA INTERVENCIÓN DEL FISCAL
Demanda contra Santalucía Seguros por acoso a uno de sus comerciales más destacados por “maricón de mierda” y “vedette”
MARTES, 29 DE JULIO DE 2014
PERICO ECHEVARRÍA Sígueme
Enviar a un amigo Comparte esta noticia en Facebook Comparte esta noticia en Twitter Comparte en Tuenti Añadir a menéame

“Maricón de mierda” y “vedette” fueron algunos de los insultos que soportó José Nicolás Ferrando, uno de los comerciales más destacados de la compañía Santalucía Seguros, además de que públicamente “se le imitara en su forma de caminar”. La aseguradora fue aún más lejos: llamó a sus clientes preguntándoles si habían tenido relaciones sexuales con el trabajador como paso previo a la contratación de las pólizas de seguros y como pago por tal suscripción, según consta en la denuncia de los hechos.

Demanda contra Santalucía Seguros por acoso a uno de sus comerciales más destacados por “maricón de mierda” y “vedette”El pasado 23 de Junio, se registró en los Juzgados de lo Social una Demanda -que obra en poder de esta redacción- en la que un trabajador de Santalucía Seguros denuncia a la compañía por acoso laboral y discriminación por orientación sexual. José Nicolás Ferrando, el trabajador que sufrió esta vulneración de derechos fundamentales reconocidos en la Constitución, ha detallado a Diario Progresista las continuas amenazas de las que fue objeto por parte de sus superiores directos y la “caza de brujas” a la que fue sometido por ser homosexual, que, según consta en la demanda, fue consentida y tolerada por los máximos directivos de la compañía en Madrid.

Santalucía Seguros habría menoscabado así el derecho a la intimidad reconocido por el Estatuto de los Trabajadores, haciendo, además, un uso ilegal de los datos que regula la Ley de Protección de Datos. Cabe destacar que la Ley sobre Infracciones y Sanciones en el Orden Social tipifica como infracción muy grave “los actos del empresario que fueren contrarios al respeto de la intimidad y consideración debida a la dignidad de los trabajadores”, contemplando multas por estos hechos de hasta los 187.515 €.

“GRAVES IRREGULARIDADES” PARA LOGRAR OBJETIVOS INALCANZABLES

José Nicolás Ferrando fue uno de los comerciales más destacados de la compañía en el año 2013 y recibió sendos premios internos por parte de Santalucía Seguros, siempre bajo la supervisión de su jefe directo, el director de la sucursal donde trabajaba en Madrid capital, Manuel Morales Lacal, que, según relata Ferrando, fue trasladado a Fuenlabrada como consecuencia de la denuncia, “pero sigue estando protegido por la empresa”. En su escrito al juzgado, Ferrando describe el acoso laboral sufrido por parte de Morales Lacal, quien le exigía un objetivo de hasta 20 pólizas semanales -un objetivo sumamente alto según fuentes consultadas por este periódico- y que se hicieran “como sea”, con lo cual “se incurrió en una serie de irregularidades” que han sido notificadas a la Dirección General de Seguros por atentar contra las buenas practicas que rigen sobre este sector.

“Con el argumento de que había muchas bajas, el Sr. Morales ordenó que se hicieran pólizas como sea y en muchos casos se perjudicaba al cliente de manera deliberada” señala José Nicolás Ferrando, que sufrió un severo cuadro de ansiedad debido a esta situación, como lo evidencian los informes médicos que nos aporta.

EL JUZGADO DE LO SOCIAL PIDE LA INTERVENCIÓN DEL FISCAL

El juicio se celebrará el 12 de marzo de 2015 y el Juzgado de lo Social, con buen criterio y en cumplimiento del artículo 177.3 de la Ley Reguladora de la Jurisdicción Social, ha citado al Ministerio Fiscal puesto que el acoso y la discriminación por orientación sexual sufrida por el trabajador pueden ser objeto de conductas delictivas que exceden la competencia del Juzgado, que solo juzgará sobre la procedencia del despido y las cantidades adeudadas, pero que no se pronunciará sobre aspectos penales y administrativos que pudieran derivarse, puesto que la homofobia es un delito aunque no tiene un régimen sancionador claro.

“Actualmente en España hay leyes avanzadas para que se condenen legalmente estas conductas pero se carece de mecanismos para evitar que se produzcan, y en esto creo que deben trabajar las asociaciones de defensa de los derechos de las minorías sexuales”, afirma Ferrando, quien ha solicitado ayuda a varias entidades que le están asesorando y se personarán de forma particular en un eventual proceso penal.

Sorprendentemente”, según afirma Ferrando, la aseguradora se ha negado a llegar a acuerdo alguno con el trabajador en el SMAC (el servicio de mediación previo a la instancia judicial) pese a que él mismo manifestó su predisposición a alcanzarlo. “La verdad que este tema me hace mucho daño y quería en un principio llegar a un acuerdo y olvidarme”, reconoce el denunciante, pero a medida de que se han precipitado los acontecimientos cree que se debe llegar hasta el final. “Un pacto prejudicial dejaría impune el delito cometido y consentido por Santalucía y creo que debo pelear para que ningún trabajador vuelva a ser acosado y discriminado por esta compañía. Por eso creo que no hay vuelta atrás. Es una cuestión de honor y de compromiso con el colectivo del que formo parte y del cual me siento profundamente orgulloso”, señala con vehemencia Ferrando, que desea que la Justicia repare pronto la discriminación de la que fue objeto.

http://www.diarioprogresista.es/demanda-contra-santalucia-seguros-por-acoso-a-uno-de-sus-comerciales-53871.htm


ENTREVISTA AL JOVEN GAY DESPEDIDO POR LA COMPAÑÍA DE SEGUROS

Nico Ferrando: “Mi superior me preguntaba si me creía la ´veddette´ de Santalucía Seguros y quiso que me autoinculpara”

Encerrado en un despacho y rodeado por cinco personas asegurándole que la Policía le esperaba en la puerta para detenerle si no aceptaba firmar un despido disciplinario autoinculpándose por unas irregularidades que asegura, no le corresponde asumir. Nico Ferrando lamenta que el odio, la envidia y la homofobia de sus superiores le hagan perder un trabajo en el que estaba considerado uno de los mejores agentes. “Maricon de mierda” y “vedette” eran algunos de los epítetos que tuvo que soportar.

LE ACHACA LAS IRREGULARIDADES QUE EL PROPIO JOVEN DENUNCIA

Santalucía Seguros responde con una querella criminal contra Nico Ferrando

LUNES, 28 DE JULIO DE 2014
DIARIO PROGRESISTA Sígueme

Santalucía Seguros ha remitido a Diario Progresista un comunicado en el que niega los hechos denunciados por el agente gay despedido por la compañía. En el texto, la aseguradora justifica el despido de Nico Ferrando en una serie de irregularidades detectadas en las pólizas de sus clientes. Sin embargo, el propio Ferrando, como queda recogido en su demanda de despido, había denunciado estos aspectos ante la Dirección General de Seguros como una exigencia de la compañía lesiva para sus clientes.

 

 Según el comunicado remitido por la compañía a Diario Progresista, Nico Ferrando fue despedido de su puesto de trabajo porque el Agente de Seguros de Santalucía para el que desempeñaba sus funciones “detectó graves irregularidades en la suscripción de pólizas en las que intervenía de forma directa. Ante esta situación, el Agente de Seguros de Santalucía tuvo que proceder a su despido de forma inmediata”.

Una versión que se contradice con lo expuesto por el propio Ferrando en su demanda contra la compañía, en la que hace constar que sus superiores le exigieron, ante el elevado número de bajas de clientes que venía sufriendo la aseguradora, que hiciera las pólizas “como sea”, exigiéndole un objetivo semanal de 20 nuevas pólizas suscritas, una elevada cantidad de difícil consecución, según fuentes consultadas por este medio. Según expone Ferrando en su escrito ante el Juzgado de lo Social, fue su superior quien le indujo e incluso supervisó las irregularidades que posteriormente serían causa motivada del despido. Irregularidades que el demandante ha notificado a la Dirección General de Seguros.

Santalucía seguros asegura que “a raíz de estas irregularidades detectadas por el Agente de Santalucía, y a instancia de un tercero ajeno, se inició por parte de la Guardia Civil una investigación a D. Nicolás Ferrando por estos hechos, procediendo a interponer una querella criminal contra esta persona (con fecha 20/06/2014) por un presunto delito de falsedad en documento mercantil ante los Juzgados de Instrucción de Madrid”.

Respecto del acoso sufrido por su condición sexual, Santalucía destaca que dispone de un “protocolo de riesgo psicosocial” conocido por todos los empleados. En el caso concreto de D. Nicolás Ferrando, “no consta que este ex empleado haya hecho uso de él ni haya notificado ninguna incidencia en su puesto de trabajo durante el tiempo que estuvo trabajando para la compañía”.

Una vez más, la versión de la compañía se contradice con los hechos denunciados ante el Juzgado de lo Social, ya que según consta en el mismo, Ferrando sí que había denunciado el acoso mediante burofax con número de envío NB00025243605 de 29 de mayo de este mismo año, al que Santalucía no hace mención alguna en su comunicado-

http://www.diarioprogresista.es/santalucia-seguros-acoso-al-menos-a-un-cliente-para-obtener-testimonios-53872.htm

 

Segons UGT:Unes 530.000 persones amb feina a Catalunya estan en risc de pobresa

Segons UGT

Unes 530.000 persones amb feina a Catalunya estan en risc de pobresa

Societat 30/07/2014 16:54
Unes 530.000 persones amb feina a Catalunya estan en risc de pobresa
Unes 530.000 persones a Catalunya estan en risc de pobresa malgrat tenir un lloc de treball, segons ha explicat aquest dimecres la secretària d’Estat del Benestar i Treball d’UGT de Catalunya, Laura Pelay.

Pelay ha assenyalat en roda de premsa que són dades procedents de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), que estableix que el 20,1% de la població catalana està en risc de pobresa, i que el 35,7% d’aquest grup té feina.

A més, ha destacat que una de cada quatre persones emprades tenen un salari baix –per sota de la mitjana d’1.200 euros al mes–, la qual cosa sumeixi 560.000 treballadors a Catalunya.

Així i tot, dins de les 530.000 persones amb treball i en risc de pobresa també s’inclouen salaris superiors a la mitjana ja que “algú que cobra 1.500, però té tres fills i la seva parella no treballa també està en risc”.

Pelay ha remarcat que la situació ha empitjorat des de l’inici de la crisi, ja que s’ha incrementat en un 24% (300.000 persones) la població en risc de pobresa des de 2008.

“És resultat d’un pla deliberat perquè entrem en la pobresa. La devaluació interna ens ha portat al desequilibri social”, ha lamentat, i ha criticat que també s’hagi disminuït en 244,8 euros de mitjana la prestació per desocupació en l’últim any.

La prestació per desocupació s’ha reduït un 14,3% respecte a 2013, i el 64% de les llars amb ingressos salarials no superen els 9.000 euros anuals, ha explicat.

DIÀLEG SOCIAL

Sobre la reunió d’aquest dimarts en la Moncloa entre el president del Govern, Mariano Rajoy, amb sindicats i patronal, ha celebrat que s’hagi recuperat el diàleg social, i ha confiat que les mesures que es van parlar es dotin de pressupost, i no siguin “solament paraules”.

També ha celebrat que el president de la patronal Ceoe, Joan Rosell, “entri en raó” en recomanar una pujada de salaris, i ha destacat que la societat no pot seguir aguantant la devaluació salarial.

http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2014/07/unes-530.000-persones-amb-treball-a-catalunya-estan-en-risc-de-pobresa-105532.php

Subscriptors i lectors de La Vanguardia inicien una campanya contra la política informativa del mitjà

carol godoGodó i Carol tenen un problema EL CAP CAU A LA DRETA…..  PERQUE EN CAP CAP CAP EL QUE CAP EN AQUEST CAP

Subscriptors i lectors de La Vanguardia inicien una campanya contra la política informativa del mitjà i demanen als subscriptors que es donin de baixa fins que la direcció no rectifiqui


Màrius Carol presenta el nuevo equipo directivo de 'La Vanguardia'Subscriptors i lectors de La Vanguardia la volen a favor del #SíSí. Un grup de subscriptors i lectors de La Vanguardia inicien una campanya  per donar-se de baixa del mitjà fins que la direcció del diari no reconsideri la seva política informativa vers el procés. Li . Els promotors de la campanya argumenten que el diari no està a l’alçada del moment històric que viu Catalunya, i impulsaran la campanya per donar-se  de baixa com a subscriptors fins que el diari no canviï el tractament que fa de les notícies sobre el procés i el 9N. Els promotors han elaborat un manifest, i disposen d’un compte de Twitter i d’un bloc actualitzat amb mostres sobre el tractament “erroni” que fa La Vanguardia del procés a causa de la seva política informativa.


El manifest:

“Des de fa molts anys que estem subscrits i llegim diàriament La Vanguardia. Fins ara, aquest ha estat el nostre diari de referència, tant per les notícies que publicava com per la qualitat dels seus col•laboradors. Però últimament estem molt preocupats pel to que ha anat agafant La Vanguardia, sobretot a l’hora de tractar el procés que estem vivint actualment a Catalunya. Silencis intencionats, titulars esbiaixats, magnificació de postures contràries i criminalització de les postures favorables a l’estat propi, són només un exemple d’una tendència que ens preocupa”.

Entenem que el que ha estat fins ara el nostre diari de referència no està a l’alçada del moment polític del nostre país i no és el diari que volem. És per aquest motiu que hem pres la decisió de donar-nos de baixa com a subscriptors i deixar de comprar-lo fins que l’actual equip redactor no rectifiqui i tracti les notícies sobre Catalunya amb el rigor periodístic que creiem que hauria de tenir.

FERÉs per això, i seguint l’exemple del que va passar l’any 1959 amb l’afer Galinsoga, que demanem als lectors que pensen igual que nosaltres que es donin de baixa com a subscriptors de La Vanguardia i recomanin als seus familiars i amics que facin el mateix.

Per dignitat, deixem de llegir el diari fins que l’actual direcció no rectifiqui.

http://www.directe.cat/noticia/360707/godo-i-carol-tenen-un-problema

La Vanguardia s’ensorra en vendes

Aquest mes de juny ha venut 40.457 exemplars, gairebé 8.000 exemplars menys que fa un any. Un grup de subscriptors ha posat en marxa una campanya contra la política informativa del mitjà

Aquesta setmana anunciàvem que “Godó i Carol tenen un problema” perquè un grup de subscriptors i lectors de La Vanguardia consideren que el diari no està a l’alçada del moment històric que viu Catalunya i han impulsat una campanya per donar-se de baixa com a subscriptors fins que el diari no canviï el tractament que fa de les notícies sobre el procés. Però el problemes del rotatiu no s’acaben aquí, segons les dades de juny de l’Oficina de la Justificació de la Difusió (OJD) pendents d’auditar, La Vanguardia ha patit un retrocés important en les vendes i la difusió en comparació amb les dades del juny de 2013. El rotatiu ha perdut el 16,4% de les vendes i ha sofert un retrocés en la difusió del 10,9%. 


#SpanishCorrupció un empresari denuncia pagaments de comissions al PP de Rajoy a canvi de contractes
amb 4959 lectures

 Tot i que la davallada ha estat generalitzada, la capçalera del Grup Godó s’endú la palma i és el mitjà que ha patit la major davallada. El Periódico tampoc ha sortit il·lès i aquest mes de juny ha venut 6060 exemplars menys que el juny de l’any passat i ha aconseguit vendre 54.272 exemplars, que suposa un 6,8% menys de vendes, mentre que en difusió ha caigut un 3,1%.

L’Audiència de València absol els 18 neonazis del FAS. Entre els acusats hi havia l’assassí de Guillem Agulló,

#SpanishCorrupció Impunitat del Feixisme al País Valencià

operacion panzerL’Audiència de València absol els 18 neonazis del FAS. Entre els acusats hi havia l’assassí confés de Guillem Agulló, que ha sortit de la presó


terror neonazi en valenciaValència (ACN).- Continua la impunitat contra el feixisme al País Valencià. L’Audiència de València ha absolt els 18 acusats a l’Operació Pánzer. Els neonazis, que pertanyien al Frente Antisistema (FAS) – desarticulat el 2005-, han estat absolts per l’Audiència en considerar que les intervencions telefòniques amb les quals es va iniciar la investigació són nul·les de ple dret, ja que es van autoritzar sense cap indici de delicte. Segons el tribunal, es van ‘punxar’ telèfons perseguint la venda d’armes prohibides, però no armes il·legals. Els 18 processats estaven acusats d’associació il·lícita, tinença il·lícita d’armes i tinença d’armes de foc, i s’enfrontaven a penes de 42 anys de presó. 

Les caceres de joves antifeixistes i immigrants queden sense condemnar

La justícia espanyola ha tornat a demostrar la seva falta d’interès per perseguir determinats comportaments. En el marc de l’operació ‘Pánzer’ la Guàrdia Civil va intervenir nombroses armes de foc i armes blanques així com nombrosa propaganda nacionalsocialista amb continguts xenòfobs i violents. A més, segons l’informe de la Guàrdia Civil, el FAS es finançava amb la venda d’efectes relacionats amb la ideologia nazi, amb la venda d’armes prohibides i les quotes dels seus membres. L’informe afegeix que el FAS tenia una estructura jeràrquica i rígida disciplina. Entre les seves principals activitats es trobaven les ‘caceres’ de joves antifeixistes o immigrants.

Tot això no ha estat suficient per condemnar els feixistes que s’han salvat per la campana. Segons fonts judicials, el tribunal entén que la informació facilitada per la Guàrdia Civil a la jutgessa instructora del cas per autoritzar les intervencions telefòniques no es basava en cap indici de delicte, ja que les dues pàgines web inicialment investigades venien armes prohibides, no pas il·legals, o sigui que la seva tinença no està inicialment penada. 


Mentre hi ha qui equipara el nazisme amb opcions polítiques legítimes, els neofeixistes de veritat tenen via lliure


En declaracions a l’ACN, el portaveu de l’acusació popular, Toni Gisbert, ha lamentat haver conegut la decisió de l’Audiència per la premsa, i no l’ha volgut valorar fins que hagi pogut llegir la sentència sencera. Tot i així, ha dit que no entenen l’anul·lació de les escoltes telefòniques, perquè estaven autoritzades judicialment. A més, ha dit que es poden anul·lar algunes proves, però “no la realitat”, que és que existia un grup neonazi organitzat i violent amb armes prohibides. Per això, s’ha preguntat si només aquest fet ja no és, en si mateix, delictiu.

Gisbert també ha recordat que la mateixa Secció 4a de l’Audiència ja va absoldre el 2005 els membres d’un altre grup neonazi en l’operació ‘Armagedon’.

http://www.directe.cat/noticia/360903/impunitat-del-feixisme-al-pais-valencia

Nova moda a la radio – RAC1-faxistes tertulians

Un falangista a la tertúlia d’El món a RAC1

Després del tertulià imputat amb la figura Jordi Cañas, arriba el tertulià falangista amb José Maria Fuster Fabra, a les tertúlies d’El món a RAC1


El conductor estival d’El món a RAC1, David Jobé, va sorprendre i indignar a part de l’audiència quan va incorporar Jordi Cañas, membre de l’executiva de Ciudadanos, a la tertúlia del programa. Jordi Cañas que va parlar castellà a la tertúlia del programa líder de la radio en català, no va decebre els seus. Avui Jobé ha incorporat un tertulià també vinculat a Ciudadanos, amb credencials de falangista, excandidat de Fuerza Nueva i proper al general Galindo acusat del cas GAL, en José Maria Fuster Fabra, que ja participa a la tertúlia de la  nit a RAC1 des de fa mesos. Podeu veure el perfil de l’advocat i tertulià de RAC1 a aquest article d’Andreu Barnils a Vilaweb.


Aquest és el nou invent de l’emissora per escalfar l’estiu i les tertúlies nocturnes per fer créixer l’audiència amb l’excusa de la pluralitat, però l’invent només pot ser qualificat de lamentable. 

Francesc Cabana cunyat de l’ex-president Pujol: he passat per tres estadis, malson, indignació compassió, perquè me’l destrossaran.’

Dimarts  29.07.2014  13:41

Jordi Pujol, amb els seus fills Pere, Jordi i Oriol a l’Aneto el 1999.

Jordi Pujol Ferrusola, citat a declarar a l’Audiència espanyola el 15 de setembre

El jutge demana informació a la Banca Privada d’Andorra 

El jutge de l’Audiència espanyola, Pablo Ruz, ha citat a declarar com a encausats el 15 de setembre vinent el fill gran de Jordi Pujol, Jordi Pujol i Ferrusola i la seva muller, Mercè Gironès, segons que ha informat Catalunya Ràdio. El jutge ha fet una comissió rogatòria a Andorra demanant informació sobre els seus comptes bancaris. Els imputa, a Jordi Pujol Ferrusola i a la seva muller, un delicte d’emblanquiment de capital i una altra contra la hisenda pública. Ha fet la citació en el mac d’una investigació sobre pagaments superiors als 200.000 euros que els haurien fet societats que haurien estat adjudicatàries de contractes públics. Ruz va obrir aquest procés l’any passat arran d’una denúncia de l’ex-amant de Pujol Ferrusola, Maria Victòria Álvarez, que, en una declaració el 17 de gener proppassat al jutjat, va dir que l’havia acompanyat a Andorra amb una bossa plena de bitllets de cinc-cents euros. http://www.vilaweb.cat/noticia/4205799/20140729/jordi-pujol-ferrusola-citat-declarar-laudiencia-espanyola-15-setembre.html

Francesc Cabana relata la confessió de Pujol

‘He posat tantes vegades les mans al foc per Pujol que les tinc cremades’

Francesc Cabana, advocat, historiador i un dels fundadors de Banca Catalana, ha explicat què li havia dit l’ex-president Pujol sobre el cas de frau fiscal abans de la confessió pública de divendres. Cabana, que és el seu cunyat, ha dit: ‘Des de llavors, he passat per tres estadis: el primer, com si fos un malson: no m’ho creia; el segon, d’indignació, que encara ara dura; i tot just comença a aparèixer la compassió, perquè me’l destrossaran.’

 

Pujol va explicar-ho a Cabana i la seva dona dies abans de fer la confessió pública. ‘Fa seixanta anys que conec Jordi Pujol, el conec al davant del consell de guerra, a la presó de Saragossa… No m’ho podia creure. Me l’he estimat molt malgrat que moltes vegades hem discrepat’, ha dit.

‘Com que jo i la meva dona no sospitàvem res de res, penso que potser Pujol n’estava una mica al marge, de la gestió d’aquests diners. No ho sé, no ho puc entendre.’ Ha afegit que tot plegat li semblava increïble i que  Pujol era conscient de la repercussió que tindria la seva confessió.

Així mateix, ha assegurat que els diners no són en cap cas de Banca Catalana. I ha reblat: ‘He posat tantes vegades les mans al foc per Pujol que les tinc cremades.‘ Tot i militar a CDC, Cabana no ha volgut explicar  com creu que el partit hauria d’encarar aquest cas. http://www.vilaweb.cat/noticia/4205658/20140728/francesc-cabana-relata-confessio-pujol.html

Francesc-Marc Álvaro

26.07.2014

Pujol i els seus fills, la mala consciencia

 
http://www.elpunt.cat
Per a entendre l’abast de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners no declarats de la seva família en bancs d’Andorra, cal saber com ha actuat el fundador de CDC davant els seus fills i la seva esposa, Marta Ferrusola. Ofereixo el capítol 4 del meu llibre ‘Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors’ (Edicions 62, 2003), en què explico detalladament les claus de la complexa relació de Jordi Pujol amb els seus fills, i com això ha afectat la seva carrera política i la seva circumstància privada. Hi parlo especialment del seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, i del seu únic fill dedicat a la política, Oriol Pujol Ferrusola, que fa poc que ha plegat de secretari general de CDC, arran del cas de les ITV. «Jordi Pujol no té amics. Ho afirmen diversos convergents que el coneixen des de l’etapa de les catacumbes. Pujol té una gran família. Set fills i catorze néts, a desembre de 2002. Els seus fills es refereixen a ell com ‘el President’. Pujol també té mala consciència respecte de la família. El dia que va morir el seu pare, Florenci Pujol, el líder va confessar a algun dels seus homes de confiança que no estava gaire orgullós del seu paper com a fill. Oriol, un dels fills del patriarca, ho pintava així, el 20 de març de 1997, al suplement ‘Vang’ de ‘La Vanguardia’: ‘La seva dedicació a la política ha fet que hagi estat poc pare quantitativament parlant, però d’un alt nivell qualitatiu. Tots els germans el veiem més com a president que com a pare’. Amb això ja estaria tot dit. Si no fos que. Si no fos que Pujol té un fill dedicat a la política. I un altre fill que, sense dedicar-s’hi oficialment, n’ha fet i en fa molta, i també fa molts negocis no sempre lluny de l’activitat pública. I un altre fill que ha parlat públicament de negocis i política. I una esposa que és primera dama – en exercici – de Catalunya i, a més, milita a CDC de manera entusiasta i té i expressa opinions polítiques que no sempre són coincidents amb el discurs oficial del seu marit. Pujol no s’entendria sense la seva família. Després de la impugnació general dels tradicionals valors burgesos que va produir-se en les societats occidentals durant els anys seixanta, la família no va tornar a ser moda fins els anys noranta, amb el tombant de segle, el canvi de models socials i les noves inseguretats. Amb aquest retornat prestigi d’un vell concepte, l’últim Govern de Pujol va posar en circulació, a finals de 2002, una campanya de suport a la família amb el següent eslògan: ‘La família, el millor equip de la teva vida’. Sembla clar que el líder nacionalista podria subscriure personalment aquest lema propagandístic. I els seus fills? Deixem que sigui algun membre menys conegut de la família Pujol- Ferrusola qui parli. Són paraules recollides l’estiu de 2002. Els fills de Pujol no acostumen a parlar gaire amb periodistes. El seu pare els ha inculcat, des de fa anys, la idea que treure el cap als mitjans pot generar problemes. Jordi Pujol Ferrusola, el primogènit, va rebre una gran esbroncada una vegada que, fa anys, va parlar amb un periodista. El seu pare li va remarcar: ‘Escolta, no posis, mai més, coses en boca meva’. No ho va oblidar. Josep Pujol Ferrusola (nascut el 1963), tercer fill del president, dedicat als negocis – va estudiar Empresarials a Esade i a la Universitat de Nova York – i sense vel·leïtats polítiques, tot i tenir carnet de CDC, és rotund: ‘Nosaltres hem estat molt a la intempèrie’. El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix la intempèrie així: ‘A cel descobert, sense sostre ni recer’. Precisament, Josep Pujol és, entre d’altres coses, membre del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. És un home que parla amb rapidesa, amb un punt d’agitació interna. És aficionat a les motos d’aigua. Transmet una vivacitat felina, una pressa estructural, un punt arriscat, com de jugador de pòquer que va per feina. ‘Hem tingut un pare – segueix Josep Pujol – que ha gestionat la seva vida com ha volgut, amb la gran sort que el seu pare, el nostre avi, el Florenci, va deixar-se dirigir pel seu fill. I amb la gran sort que la nostra mare s’ha abocat en ell sempre, com va fer-ho l’avi. La nostra vida, la de tots nosaltres, ha estat supeditada a ell. Ho dic sense drames. Hem estat a la intempèrie. Encara que ell ens porta al cor, hem estat bastant sols, per allò bo com per allò dolent. Ell tenia i té massa feina. D’altra banda, ser fill del Pujol significa que, sense que tu facis res, hi ha molta gent que, d’entrada, t’estima gratuïtament i també hi ha molta gent que t’odia a mort. Jo vaig viure a Madrid i allí tot m’era més còmode. Aquí, a Catalunya, la gent sempre espera coses quan parla amb mi. Per això he marxat a Madrid, a Portugal, a Amèrica Llatina a fer negocis, per evitar situacions rares. Si tot va bé, faré més negocis quan el pare ja no estigui en primera línia. Curiosament, a Catalunya, el poder no es veu gaire, però es nota si hi tens alguna relació. El fet és, repeteixo, que aquí els fills del Pujol estem a la intempèrie, desprotegits davant dels adversaris polítics, dels periodistes, dels empresaris i de gent del propi entorn, com ex alts càrrecs de la Generalitat i similars’. Aquesta situació de la família Pujol ‘s’agreuja en el moment que ell anuncia que marxa, quan Pujol diu que es jubila com a president’, segons  Oriol Pujol Ferrusola (nascut el 1966), cinquè fill del líder nacionalista. Oriol Pujol està plenament dedicat a la política (en cercles convergents l’anomenen ‘el príncep’, ‘el missatger’ i ‘el fill de l’amo’), com a secretari general de la conselleria de Treball, Indústria, Comerç i Turisme i com a responsable d’Acció Sectorial de CDC. També actua com a líder natural del grup d’alts càrrecs de l’administració i del partit que, entrats en la trentena, pugnen per obtenir, des d’un particular neopujolisme, l’ hegemonia sota la túnica d’Artur Mas. La premsa els va anomenar durant un temps ‘talibans’ [estudiants integristes de les escoles de l’Alcorà a l’Afganistan], en referència al seus plantejaments ideològics presumptament radicals. Ells mateixos es van qualificar, en algunes reunions, com ‘el pinyol’, en al·lusió a la seva voluntat d’estar en el centre de la nova trama política del món convergent. Oriol Pujol, tot i ser fill del líder de CiU, és – per filiació generacional – nét polític del patriarca fundador. ‘Quan Pujol diu que l’hereu és el Mas – qui parla ara és Josep Pujol – ell mateix també es posa a la intempèrie i, llavors, cauen més cops. Els ressentits també fan la seva’. La percepció de la família és, des de 1999, de setge final a la fortalesa defensada durant molts anys, fins i tot en els pitjors moments. Per exemple, el 1984, amb el cas Banca Catalana, quan tots van fer pinya contra l’intent de processar Pujol. Diverses personalitats del món convergent, entre les quals hi ha alguns ex consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paterno-filial dels Pujol-Ferrusola. El resum de les versions recollides és el següent: Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit Jordi, perquè té mala consciència per no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els nois eren petits. Un ex alt càrrec de Palau afirma que es podria fer ‘una teoria psicoanalítica amb aquest material’. La relació del líder amb els seus vindria marcada, a dir d’aquest baró convergent que coneix bé les hores altes i baixes del president, pel fet que ‘Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l’avi Florenci i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l’avi i a ells mateixos i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills. El missatge que Marta Ferrusola i els seus fills – els grans, principalment – donen a entendre a Pujol és que, en certa manera, ell ja no té dret a dir res ni a queixar-se, a causa de la dimissió del paper que li tocava al seu dia com a pare-proveïdor’. Marta Ferrusola és una dona activa i forta, que va blindar-se molt quan el seu marit va ser a la presó, durant els anys difícils de la dictadura. ‘És una dona poc reflexiva – apunta una font que coneix l’esposa del patriarca des de fa anys -, actua moltes vegades a cop calent’. El 20 de febrer de 2001, Marta Ferrusola va fer unes declaracions en públic sobre la nova immigració que convidaven a ser considerades en un sentit força polèmic. Al cap d’uns dies, l’aparició del llibre d’Enric Vila ‘Què pensa Heribert Barrera’ (Barcelona: Dèria Editors, 2001), on l’ex president del Parlament i ex líder d’ERC feia consideracions que podien ser utilitzades en un sentit xenòfob, va generar una gran controvèrsia, a la qual no fou estranya ni la incontinència del veterà polític ni certa distorsió mediàtica interessada. Les paraules de Barrera van fer recuperar i retornar a les pàgines dels diaris les declaracions anteriors de Ferrusola i, aleshores, l’esposa del president es va veure obligada a fer puntualitzacions,            no vinculados a mis declaraciones, hayan contribuido a crear un clima que ha facilitado que mi nota [la que va escriure inicialment, per matisar els titulars que havien recollit les seves frases, i va distribuir mitjançant les agències de premsa] se dejara a un lado. Lo que ha sucedido es que mi imagen y pensamiento se han asociado a la intolerancia y a la xenofobia. Me ha disgustado mucho que se me atribuya una imagen que no se corresponde con la que yo – y la gente que me conoce – tengo de mí, ni con mi trayectoria personal’.  (‘La Vanguardia’, 7 de març de 2001). En el cercle més reduït de l’esposa del president té una gran influència el metge psiquiatre Joan de Dou, numerari de l’Opus Dei. Entre aquesta important organització religiosa i Pujol les relacions sempre han estat fredes, però això no ha impedit que, en determinats moments de tràngol o de dificultats personals d’algun fill, la família hagi demanar ajut i mediació a aquest home, un dels representats més destacats de l’ala més oberta i catalanista d’aquesta prelatura personal. Marta Ferrusola va ser present a la cerimònia de canonització d’Escrivá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, a Roma, el 6 d’octubre de 2002. Un altre amic de la família és el jesuïta i educador Enric Puig i Jofra, que va ser director general de Joventut de la Generalitat entre 1980 i 1989 i després va ser secretari general i canceller de l’arquebisbat de Barcelona, de novembre de 1995 a maig de 2000. A finals de 2002, havia retornat a la seva feina inicial com a director general de l’Escola Tècnica Professional del Clot. ‘La mare – diu un militant destacat de CDC que va tenir càrrecs importants – és la protectora oficial de la família, sempre ho ha estat, des que el pare va ser a la presó; avui segueix sent el cap pensant del clan i la millor organitzadora’. Josep Pujol reforça la tesi que Marta Ferrusola ha estat la gran líder interna de la família, el contrapès davant l’absència del pare: ‘Tots som profundament nacionalistes, per la via materna. La versió del Pujol en estat pur és la Ferrusola i nosaltres hem estat educats per ella, que també ens ha influït en l’afició a l’esport’. També abona l’argument que Pujol, tot hi haver-se dedicat una etapa de la seva vida a la banca, no és un personatge mogut principalment per les qüestions materials: ‘Ell no té cap amor a la pesseta. Ens ha transmès una cultura espartana. No va programar que tindria set fills, no va planificar el futur. La seva actitud era que els diners havien de servir per fer coses per al país, no per comprar béns. La casa de Queralbs, per a l’estiu, era del pare de la nostra mare i el domicili de la ronda del General Mitre, on encara viuen els nostres pares, són dos pisos ajuntats i afectats per aluminosi’. De tots els fills, el Josep és el que el líder més admira, secretament, a dir d’un veterà i important correligionari del dirigent de CiU ‘perquè és com ell, sembla que fa bé les coses, però, en aquest cas, ho aplica als negocis i no a la política o a Catalunya. De fet, aquest fill és com Pujol hagués volgut ser: el Josep és brillant en la conversa, més ‘charmant’, més hàbil, més seductor i divertit amb les senyores, amb més sentit de l’humor, amb més capacitat per gaudir de les coses’. En una reunió del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana, on es va presentar un projecte de nova revista de divulgació històrica que havia d’editar la casa, Josep Pujol, desimbolt i bromista, no es va estar de suggerir altres productes. ‘Tot això està molt bé – va notar -, però a veure si  fem el ‘Playboy’ en català o qualsevol revista de ties despullades també en català, que bé ens hem de normalitzar del tot’. Eren uns comentaris no gaire habituals en aquella taula. En aquest sentit, hi ha qui diu que Josep Pujol ‘s’exhibeix massa per on passa’. Al patronat d’aquesta fundació, presidit per Raimon Carrasco Azemar – fill del dirigent d’UDC, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels franquistes – hi ha també, entre d’altres prohoms, l’antic president blaugrana Agustí Montal, l’economista i historiador Francesc Cabana – cunyat de Pujol -, i l’advocat Josep Mª Vilaseca. El tercer dels grans compara la seva experiència de ser fill de Pujol  – tenia disset anys quan el seu pare va ser investit per primer cop president – amb la del fill de Josep-Lluís Núñez, l’ex president del F.C. Barcelona, conegut seu i de la mateixa edat. Josep Pujol confessa ser ‘el més pijo de tots els fills’, tot i que, quan era jove, tenia l’habitació decorada amb una foto del Che i una bandera estelada, i va ser alumne de català del candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep Pujol està casat amb Laura Vilà Sagnier (dels Vilà i Marquès, els fundadors de la SAFA, la famosa empresa productora de fibres artificials, entre les quals el nylon i, després, el fil de poliester conegut sota la marca ‘Tergal’). A finals de 2002, la Sindicatura de Comptes, òrgan autonòmic controlador dels pressupostos de les administracions públiques equivalent al Tribunal de Cuentas, no havia lliurat encara, entre d’altres, un informe que el Parlament de Catalunya li havia encarregat per unanimitat el mes de juny anterior, sobre les contractacions del Govern de la Generalitat i alguns ajuntaments amb l’empresa Europraxis, vinculada a Josep Pujol. L’extremat grau de paràlisi institucional de la Sindicatura de Comptes, deguda a l’actuació anòmala del síndic major, Marià Nicolàs (nomenat per la Cambra només amb els vots de CiU), mantenia el retard sobre l’elaboració d’aquest estudi i d’altres, com un de relatiu al cas Movilma, sobre presumptes irregularitats per part de l’Ajuntament de Barcelona en l’adjudicació d’obres a aquesta empresa fundada per un regidor socialista. La consultora Europraxis va estar participada per Josep Pujol fins el 31 de desembre de 2001 i el fill del president va seguir com a executiu d’aquesta firma un cop l’empresa Indra, present a Barcelona des del 1998, va comprar-la, l’abril del 2001. Determinats concursos públics guanyats per Indra després d’haver adquirit Europraxis (el juliol de 2001, va aconseguir un contracte per modernitzar la gestió tributària de la Generalitat per valor de 13,8 milions d’euros) i determinades privatitzacions promogudes pel Govern català i guanyades per empreses assessorades per Europraxis (el cas de la compra de l’empresa de telecomunicacions Al-Pi per part de Uni-2, de France Telécom) van generar polèmica periodística i parlamentària al llarg de 2002. D’altra banda, PSC, ICV i ERC també van demanar, el març de 2002, que s’esclarís el paper jugat per dos fills del president català en el tancament de la planta instal·lada a Cervera de la multinacional Lear Corporation, especialitzada en fabricació de sistemes de cable per l’automòbil. Es dóna la circumstància que Europraxis va assessorar la companyia nord-americana a l’hora de procedir a aquest tancament, un més dels que Lear havia previst a Europa. A l’altra banda del conflicte, des de la conselleria d’Indústria, competent en l’assumpte, hi havia un altre Pujol Ferrusola, l’Oriol, el fill del president que ocupa el càrrec de secretari general d’aquest departament. Per acabar de complicar el cas, l’oposició va treure a la superfície una altra dada: l’empresa contractada per Lear per conduir l’estratègia de comunicació del conflicte era Tinkle Consultants S.L., firma que havia treballat o treballava per la mateixa conselleria d’Indústria i les conselleries d’Economia i Universitats (amb projectes per un valor total de 278.674 euros), a més de fer-ho regularment per l’Oficina de Comunicació del conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas. D’altra banda, Europraxis va treballar també per La Seda de Barcelona, empresa que la Generalitat va tutelar després d’una forta crisi. La consultora de Josep Pujol va assessorar, entre 1994 i 1995, la constitució del holding La Seda i la segregació de l’empresa filial Catalana de Polímeros. Aquesta reorganització va comportar la compra d’Hispano Química S.A., empresa de la qual Jordi Pujol Ferrusola va ser nomenat  conseller. La Seda ha estat un lloc privilegiat de trobada i creació de xarxa  d’amistats de la generació que rep el relleu pujolista. Entre 1993 i 1995, Artur Mas (llavors era president del grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona), Jordi Vilajoana (en aquella època al capdavant de l’agència de publicitat TiempoBBDO) i Carles Vilarrubí (dedicat a diversos negocis) van ser membres del consell d’administració de la Seda, a instàncies de Rafael Español, president executiu de l’empresa, que s’hi va incorporar per revifar-la el 1993, provinent d’Aiscondel, firma que va reconduir en els difícils anys 80. La crisi de la Seda havia esclatat amb la sortida del grup de la multinacional Akzo, antic soci majoritari. A més d’homes vinculats al nacionalisme, Español va portar al consell d’administració socialistes com l’ex ministre Joan Majó. Español també és conseller de Repsol i d’Endesa designat per la Generalitat. El 22 d’abril de 2002, Josep Pujol va firmar una llarga carta oberta a les planes de política de ‘La Vanguardia’ on va defensar el dret de la seva empresa a prendre part en concursos oficials convocats per la Generalitat. Va ser una intervenció pública inusual en algú de la família Pujol, la primera en què un fill del president s’encarava directament amb els rumors i acusacions. El seu germà Jordi, a qui han assenyalat moltíssim més, des de fa anys, com a poc clar a l’hora de moure’s entre el sector privat, el partit i les institucions, no ha fet mai res semblant. En canvi ell, el Josep, jugava al contraatac. En aquest article, Josep Pujol recordava que la seva empresa havia treballat per a diverses administracions, inclòs l’Ajuntament de Barcelona i afegia que ‘en todos estos años que yo he dedicado profesionalmente a Europraxis, y ya son ocho, la facturación acumulada en proyectos relacionados con la Generalitat de Cataluña no ha superado el 0,25 % del total. […] Parece ser que hay gente que cree que el convento es el único lugar para la mujer, y de paso el resto de la familia, del César. Quizá tengan razón. A lo mejor se tendría que replantear todo y hacer una ley que regulara las relaciones que han de tener los hijos de presidente de la Generalitat con la institución que su padre representa […] Si lo decidimos, hagamos una ley, pero para todos. Eso sí que sería una ley, pero entonces alguien debería indemnizar, obviamente de forma económica, a todo este colectivo afectado por las actividades políticas de su pariente por el perjuicio que les crea. […] Por favor, seamos serios. Yo sé que esta batalla no tiene realmente nada que ver conmigo ni con mis hermanos. Nosotros somos sólo un arma cómoda para destrozar a un adversario político, que en este caso es mi padre y las ideas que él defiende. Por suerte, éste no es su estilo y nosotros poco a poco ya nos hemos acostumbrado al ataque fácil y a la zancadilla política de corto recorrido que tantas veces se ha intentado en nuestro país […] El presidente de la Generalitat gestiona, directa o indirectamente, un presupuesto superior a dos billones de pesetas anuales y lo lleva haciendo desde hace más de veinte años. Desafortunadamente para sus adversarios, lo ha hecho con eficiencia y honradez. Estoy muy orgulloso de mi padre y creo que todos los años que lleva como presidente de los catalanes avalan su honestidad y dedicación a nuestro país’. El nom de Pere Pujol Ferrusola (nascut el 1965) també ha estat envoltat d’alguna polèmica política arran del seu treball a l’empresa Entorn SL, dedicada a la consultoria mediambiental. L’agost de 1994, es va saber que Entorn SL havia realitzat dos estudis per encàrrec de la conselleria de Medi Ambient per un import superior a set milions de pessetes i d’altres informes, per valor de setanta milions, destinats a alguns consells comarcals governats per CiU. El quart fill de Pujol constava com apoderat de la firma Entorn SL, presidida per l’empresari Carles Sumarroca, un dels fundadors de CDC amb el carnet número 24. Més endavant, a finals de 1997, alts càrrecs del departament d’Indústria (el seu germà Oriol encara no treballava en aquesta conselleria) van confirmar que Pere Pujol Ferrusola feia tasques de consultoria per al Institut Català d’Energia. A finals de 2002, l’ aleshores nou conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Mª Pelegrí, d’UDC, no va voler informar directament sobre els imports pagats per la Generalitat o qualsevol dels seus organismes autònoms a l’empresa Entorn SL en els últims cinc anys, a requeriment del grup socialista al Parlament. Pelegrí va al·legar que, si superaven les quantitats establertes per llei, aquests eren encàrrecs que ja figuraven al Diari Oficial de la Generalitat i que, davant del volum d’informació sol·licitada, recomanava consultar ‘les dades a la secretaria general del Departament de Medi Ambient, amb concertació de visita prèvia’. La filla segona del president, Marta Pujol Ferrusola (nascuda el 1959), arquitecte de professió, no s’ha salvat dels rumors i de l’ombra de la sospita sobre les seves relacions professionals amb l’administració de la Generalitat i alguns projectes d’obra pública en què pren part el seu estudi. Jordi Pujol Ferrusola (nascut el 1958) és el fill gran i el que més ha exercit i exerceix de fill del patriarca. En determinats ambients se’l coneix com ‘el Júnior’ o ‘el Nen’, i en els cercles dels joves nacionalistes de la seva quinta l’anomenen ‘JPF’. De la taula familiar dels Pujol-Ferrusola és qui ha generat una llegenda més variada i qui té un perfil més polèmic i controvertit. El seu nom va saltar amb força als diaris quan es va produir la crisi entre Pujol i Roca els anys 92-93, com un dels caps principals dels escamots antiroquistes, però la seva peripècia arrenca de molt abans. És casat amb Mercè Gironès, filla de Ramon Gironès, militant que ha estat gerent i un dels puntals de l’agrupació Sarrià-Sant Gervasi de CDC, i va participar en les pugnes contra Roca l’any 1992. Un militant respectat de CDC, que coneix des de molt jove el fill gran de Pujol, explica que ‘JPF ha estat sempre algú molt pendent de l’acceptació i de la benedicció del pare que, d’altra banda, no parava gaire per casa. A diferència dels germans que van venir després, ell ha estat marcat molt negativament per l’ombra de la gran figura paterna, no se n’ha pogut o no ha sabut escapar-ne. Una manera que ha tingut d’existir ha estat agafar les idees i les actituds del pare i radicalitzar-les, per fer-se notar-se sota l’ombra de Pujol. Els altres germans no estan tan lligats a aquesta síndrome. Durant anys, el Júnior és el més radical de tots, i es llança a fer coses sense pensar-s’ho gaire. En l’època de l’activisme juvenil era qui més es donava, sempre en primera fila. Obstinat fins a ser intransigent, el seu caràcter fort, a vegades molt agressiu, també li ha generat molt problemes i molts enemics. No és gaire fi en els plantejament, tot ho redueix a blanc o negre, ell no matisa. Ara, quan vol, també sap ser simpàtic, engrescador, sap moure la gent. Però el domina el to més xulesc i altiu’. Essent petits, el Josep, l’Oriol i el Pere s’aliaven contra el Jordi, per barallar-se units contra el germà gran. Un d’ells recorda que, ni tots plegats, podien contra el Jordi, que pegava de valent els seus germans sense contemplacions. El pes feixuc i omnipresent de la personalitat del pare i líder va complicar, ben aviat, la vocació pública (qualsevol vocació, de fet) de Jordi Pujol Ferrusola. Tenir aquell exemple enorme a casa no va ajudar-lo precisament. Era massa inabastable i mític, no suportava fàcilment cap intent d’emulació. La reacció d’un altre hagués estat no assemblar-se gens a Pujol, per afirmar-se des de la distància. Però el Júnior es va quedar a mig camí, entre la frustració de no ser com el pare i l’admiració que el portava a voler cridar la seva atenció. Això l’abocava a fer  algunes coses que ell creia que podrien ser semblants a les del progenitor. El nen que havia anat a visitar el pare a la presó saragossana de Torrero no sabia com havia de conviure amb la Història i la Pàtria feta figura. Podia ser polític? Qui se’l prendria seriosament? Què podia fer? Va provar de fer política convencional, ben jove, dins del partit del pare. Jordi Pujol Ferrusola forma part de la colla que, a partir de 1976, crea les JCDC, antecedent de la JNC, la branca juvenil de CDC. En aquells temps efervescents políticament i una mica abans, el primogènit sortia a fer pintades per la nit, en companyia d’alguns amics, com Joan Oliveras Bagués (que era qui posava el cotxe vell de l’avi per aquelles aventures), Xavier Capell – fill d’una matrimoni de militants amic dels Pujol –Ramon Forn, Pere Miró i Felip Puig, que l’any 2002 era conseller del Govern. Aquest havia coincidit amb el fill de Pujol al Col.legi Costa i Llobera. Tots dos més Ramon Forn van fer un típic viatge juvenil en tren per Europa l’any 1975, el de la mort de Franco. A finals de 1976, JPF pretenia ser coordinador de la recent creada JCDC. Hi va haver algunes picabaralles i, finalment, no se’n va sortir. L’escollit per al càrrec, al gener de 1977, va ser Joan Oliveras, que anys després es va significar com a roquista combatiu i més tard va sortir de la política activa, tot i exercir com un dels impulsors de la Fundació Barcelona i de la plataforma Catalanisme i Progrés. Després d’aquell assalt fracassat al comandament d’unes sigles, el fill gran de Pujol es va distanciar dels joves del partit i va cercar d’altres àmbits des dels quals moure’s, influir i crear una xarxa de complicitats. Ja tenia clar que, tot i ser fill del líder, no estava disposat a renunciar al protagonisme, encara que fos entre la tramoia de la política. Si calien tramoies, ell seria el millor. El lloc fet a mida per a ell era el GEN. Nascut el 1982, el GEN va tenir, des del primer moment, una vocació elitista i allunyada dels partits polítics, inclosa CDC. L’empremta deixada pel GEN en una part – petita però socialment ben situada – de dirigents de les últimes generacions del pujolisme, amb responsabilitats en aquesta etapa final del líder, és perceptible. Resulta revelador d’una mentalitat anacrònica de part del catalanisme cultural resistent el fet que, coincidint precisament amb l’arribada de Pujol a la presidència de la Generalitat (èxit màxim dels qui, al seu dia, havien passat del ‘fer país’ al ‘fer política’), s’optés per un replegament nostàlgic de tons místics que volia entroncar explícitament amb el pujolisme original, primitiu i pur que va tenir en el CC dels anys seixanta el seu exponent més exemplar. Aquest procés de regressió està ben detallat en un dels volums de memòries de Josep Espar i Ticó, ‘Catalunya sense límits’ (Barcelona: Edicions 62, 2001). L’activista i empresari pelleter ho evoca de la següent forma: ‘L’estroncament del CC, d’aquella manera tan punxeguda, als inicis dels anys seixanta va representar per a mi i per a molts un trauma. […] A mi em semblava claríssim que la sotragada de consciències que havien representat els sis anys intensos de CC, el capgirament de les actituds, la represa d’una moral col·lectiva, la voluntat de ferro d’esmenar els gravíssims errors comesos aquell primer terç de segle, tot aquell moviment no podia quedar definitivament cancel·lat. […] Nosaltres estàvem abocats a omplir dèficits, però ens quedava subjacent, com he dit, el buit d’una escola de ‘geologia’, ens empenyia el desig de fer alguna cosa amb vista a la gent jove que s’assemblés d’alguna manera a l’antic CC’. Un dels altres motius que Espar dóna per engegar aquesta iniciativa és el gran impacte que va causar sobre les seves consciències polítiques el fallit cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Espar es va posar en contacte amb mossèn Josep Mª Ballarín (vell conegut tant de la família Pujol com de la família Maragall) i va comptar també amb el concurs del jesuïta i aleshores director general de Joventut de la Generalitat Enric Puig – el mateix que té amistat amb la família Pujol – i Jordi Sales, professor de filosofia i nebot de Joan Sales, l’editor i autor de la important novel·la sobre la guerra civil ‘Incerta glòria’. Puig i Sales eren de generacions posteriors a la d’Espar, perfectes, doncs, per fer de pont entre els veterans i els nois i noies que volien atreure. Espar li va dir a Puig que allò que feia falta era ‘com una nova versió de la Federació de Joves Cristians, com la d’abans de la guerra, o com una mena de CC, traslladat al moment actual’. Espar – que comptava també amb Raimon Galí, el gran mestre primerenc de Pujol – anava pastant un grup que reunís tres generacions: la de la guerra, que s’allargava amb la seva i que ell anomenava de la resistència; la dels nascuts després del 36, que coneixien la guerra només per relats dels grans; i la dels joves ‘que teníem al voltant perquè eren els fills de la gent d’estil CC’. Per aquella mateixa època, Josep Ferrusola i el seu nebot, Jordi Pujol Ferrusola (que ja feia temps que estava desenganyat de les joventuts del partit del seu pare), havien anat a veure Espar ‘proposant-me de fer diverses accions testimonials’. Aquella visita va acabar d’inspirar el veterà activista. El 20 de juny de 1981, al santuari de Queralt, sota l’acollida de mossèn  Ballarín, van néixer ‘Els amics de Queralt’, embrió del GEN. El febrer de 1982 és la data del manifest fundacional del GEN, una entitat on constava, com un dels primers impulsors, Jordi Pujol Ferrusola, que en seria també un dels seus secretaris. Un dels primers que hi assistiren també va ser Joaquim Triadú, fill del crític i pedagog Joan Triadú, que va arribar a conseller de Presidència de Pujol. Triadú, que va militar al FNC i a ERC abans de fer-ho a CDC, va topar ben aviat amb el primogènit del president. Es va produir una manca de sintonia personal entre tots dos que ha arribat fins avui i que, a dir d’alguns, va influir també en el sobtat final de Triadú en el Govern de la Generalitat, tot i l’alta valoració que Pujol tenia de la seva feina. La intervenció que Jordi Sales va fer a la reunió del 20 de juny de 1981 a Queralt donava moltes pistes sobre la mena de programa que aquell grup del catalanisme resistencial que no volia plegar portava al cap. Un programa que volien veure realitzat mitjançant un relleu generacional, fet endogàmicament entre els fills de les elits fidels a la causa, en una exclusiva escola de líders que mantindria la flama sagrada contra tot. Sales feia una contundent llista d’assumptes que calia estudiar, on es feien afirmacions generals que, com a mínim, es prestaven a la polèmica, si més no pel tipus de llenguatge emprat: ‘Catalunya no té un moviment obrer autòcton; Catalunya no té cap moviment estudiantil seriós; el món de la cultura globalment està malalt; el món de l’Església globalment està malalt; Les ‘elits intel·lectuals’ barcelonines tenen mala consciència i són nihilistes; la joventut no és sanament convocada a gairebé res; la inserció de la vida catalana en la crisi de la nostra civilització no és suficientment valorada’. Teòricament, el GEN – que a partir de 1996 es va integrar en la Fundació Relleu – es movia i es mou en el terreny de la pre-política. Durant els anys vuitanta i fins que els seguidors de Miquel Roca van ser liquidats de la direcció de CDC, els membres del GEN no s’estaven de mantenir i difondre un discurs obertament antipolític i anti-partits, que anava especialment en contra de l’ex número dos de Pujol, dels seus homes de confiança, com Josep Caminal, de l’aparell convergent i de les joventuts del partit, els responsables de les quals eren considerats com a ‘venuts i “politiqueros”‘, allunyats de ‘l’essència’ de l’ideal, pervertits pels càrrecs i les batalles diàries. La reflexió fundacional de Sales marcava la diana sobre la qual, després, els joves – entre els quals Jordi Pujol Ferrusola – havien de disparar. ‘El perill espiritual sobre això [el nou treball a l’Administració de la Generalitat] és doble: a) Que en aquesta tasca hi amunteguem massa gent i que els que realment hi treballen estiguin voltats per un nombre de curiosos que destorben, i b) que el lideratge espiritual del país quedi exclusivament en mans de la classe política, cosa que faria de Catalunya un país mal estructurat’. Per acabar de reblar el clau, el manifest de Sales insistia en el caràcter superior, redemptor, del treball del GEN i es marcava, en aquell moment, un horitzó de futur de quinze anys que, casualment, coincidirà després amb l’any 1996, quan se celebra el X Congrés de CDC, en el qual Pujol renova les estructures i posa Pere Esteve i Felip Puig al capdavant de l’equip, tot donant entrada a molts nous quadres joves, que també aterraran a l’administració autonòmica: ‘Davant d’aquesta situació cal obrir un segon front de lluita nacionalista. Un front independent de la política diària que podríem anomenar, sense complexos, espiritual. La seva consigna seria ‘Catalunya endins’ i les seves tasques foren enfortir les nostres conviccions humanistes i ‘tornar a sembrar’. El seu ritme no serà el curt termini de l’actualitat politicoperiodística, sinó un treball a quinze anys vista, és a dir, en termes generacionals’. Molts d’aquells joves triats per fornir el poder del futur sense embrutar-se en el fang del tortuós camí de la política com a ofici prosaic, fills tots de la burgesia catalanista resistencial que s’atribuïa el nucli místic de la nació, van acabar casant-se entre ells, mantenint l’endogàmia no tan sols ideològica sinó també biològica. Els matrimonis dins el GEN van visualitzar l’especial concepte de continuïtat i tradició que tenien els seus promotors, els seus pares. Un dels nois fundadors del GEN, avui adult, explica que ‘jo tenia la sensació que es feia un intent de control mental, a l’estil del que feia l’Opus Dei, havíem de dir el que llegíem. Tots érem fills d’algú. Era una sensació de ser els escollits, de catacumba, de gran missió. Tothom estava contra nosaltres i els dolents eren tots aquells que estaven fora del cercle [l’octubre de 1982, Felipe González havia guanyat les eleccions legislatives per majoria absoluta]. Aquí conec el Jordi Pujol Ferrusola, que té tics autoritaris, vol manar molt i sap com s’ha de salvar la pàtria. El Nen era summament primari en els judicis que emetia. A la vegada, es movia pel GEN com un capatàs, fent el que volia. Quan, més tard, va començar a venir al GEN l’Oriol, el seu germà, jo els havia vist discutir davant de tercers. L’Oriol, tot i ser més petit, retreia al Jordi que aquest fes determinades coses’. Les reunions ordinàries del GEN es feien al pis que tenia Espar Ticó a la Rambla Catalunya, sobre la seva botiga de pells ‘La Sibèria’. També es feien excursions i cursos d’estiu. El mateix Pujol va cloure les jornades estivals del GEN, a Valls, l’estiu de 1982. Tot i el revestiment místic, el GEN va servir com a banc de proves polítiques a Jordi Pujol Ferrusola, que a començament dels noranta va mostrar-se molt actiu dins del partit. A dir d’un antic alt càrrec de l’aparell, el Júnior ‘exerceix una influència extraordinària sent un militant de base, sense tenir mai cap responsabilitat a l’estructura de CDC o de la Generalitat, la qual cosa no deixa de ser una anomalia. En toc cas, ha estat i és útil al seu pare, en determinades èpoques més que en d’altres. Perquè és resolutiu i eficaç, i es mou entre molta gent’. Un altre militant destacat apunta que ‘els fills del Pujol, amb el fill gran al capdavant, estan en el millor lloc de l’únic paraigües que queda i no deixen que ningú es posi a sota’. Determinats consellers del Govern o dirigents de CDC que, en alguns moments, han volgut frenar la capacitat de maniobra de Jordi Pujol Ferrusola – a vegades interpretant ordres tàcites del mateix patriarca – s’han trobat amb una complexa cadena de resistències molt ben travada i amb ramificacions que no sempre es podien controlar. ‘La seva circumstància – diu un vell conegut de JPF – és que ha volgut manar sense donar la cara, perquè si la donava cremava el pare; això l’ha convertit en un fantasma generador de llegendes, caricatura que ja li ha anat bé per confondre el terreny del rumor amb el de les seves operacions reals’. D’històries impossibles de comprovar documentalment n’hi ha moltes. Com aquella que s’explica d’algú que tindria una gran semblança física amb Jordi Pujol Ferrusola i que hauria aparegut oportunament un dia de 1994 en el precís moment de la visita d’uns alts càrrecs de la Generalitat a un edifici ubicat a la Via Augusta, de Barcelona, propietat en aquell moment d’una gran companyia multinacional que venia aquell immoble a un departament del Govern, interessat a unificar en un sol lloc tots els seus serveis que estaven separats en diversos pisos. Aquest algú, que – repetim-ho – tindria una gran semblança física amb el primogènit del president, s’hauria presentat com un intermediari als directius de la companyia multinacional que volia fer la venda, òbviament amb un nom que no era precisament el de Jordi Pujol Ferrusola. Mentre, alguns dels càrrecs de la Generalitat que assistien a la trobada estaven realment sorpresos per la gran semblança física d’aquest individu amb un dels fills de Pujol; un individu que havia fet aparició just abans de tancar el tracte entre les parts, sense que ningú sabés qui i com l’havia avisat d’aquella reunió oficial entre una institució i una empresa privada. D’alguna manera, Jordi Pujol Ferrusola ha assumit, si us plau per força, el paper de personatge tèrbol oficial de la família i, un cop s’hi ha trobat, ha tendit a engrandir la seva real presència subterrània, en un joc on la mateixa influència s’obté de fer creure que se’n té molta més. Tot un teatre audaç – a vegades certament temerari fins a extrems insospitats – d’implícits que han convertit aquest fill de Pujol ‘en un especialista – assegura un veterà convergent – en circular per terrenys perillosos sense que es pugui determinar si trepitja la línia continua o no, perquè moltes vegades els seus contactes no són ni legals ni il·legals, senzillament formen part de la vasta i imprevisible franja d’allò que no està regulat en cap sentit, al marge d’eventuals judicis ètics que no tindrien cap repercussió jurídica’. El que ha sí passat en determinats cercles d’empresaris i industrials, a mesura que s’anava consolidant l’anunci de la jubilació de Pujol, és un allunyament personal respecte del Nen, en paral·lel a una demanda repetida de poder comptar amb d’altres interlocutors oficiosos del món convergent, que oferissin un altre estil, diguem-ne més fiable dins la discreció habitual, que permetés saber qui rebia què, i en quina real proporció arribava a destí, sense que durant el camí hi haguessin estranyes pèrdues injustificades. El Júnior ha estat i és home polifacètic que ha tastat assumptes diversos. Per exemple, a mitjans dels vuitanta, el primogènit de Pujol es va associar amb Pere Esteve – que llavors encara no tenia pes a la direcció de CDC ni somiava a ser-ne secretari general – per impulsar una empresa de robòtica i informàtica, anomenada FARC, amb un tercer soci que tenia contactes amb el Japó. Aquesta col·laboració no va durar gaire més d’un any. D’altra banda, i com ja hem esmentat abans, des de jove, Jordi Pujol Ferrusola ha mantingut bona amistat amb el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig, i amb un dels germans d’aquest, Jordi Puig, amb qui té vincles professionals. L’hereu del patriarca també és matèria coneguda per JPF. El primogènit va conèixer Artur Mas quan aquest treballava de gerent a l’empresa Vilassar Internacional, del Grup Tipel, presidit per Isidor Prenafeta, cosí de Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència entre 1980 i 1990. El Júnior havia entrat a Tipel després d’acabar els estudis universitaris i estava encarregat de les vendes a l’exterior. Mas va estar, des de juliol de 1988, quatre anys a Vilassar Internacional, on va dedicar-se a la diversificació del grup pelleter cap a noves aventures en els sectors immobiliari, turístic i alimentari. Alguns comportaments i els gustos, a voltes extravagants, del Júnior (com anar a Perpinyà, tot provant un cotxe esportiu a 250 km per hora, per veure jugar el potent equip local de rugbi de l’USAP) no sempre han estat compresos per Mas, qui ha tendit a marcar una zona de seguretat respecte del fill gran de Pujol, tot i les coincidències estratègiques. Amb el temps, JPF s’ha queixat a alguns amics comuns de sentir-se poc considerat personalment pel successor. La família Pujol Ferrusola té per costum trobar-se un cop al mes en sessió plenària. No sempre hi poden ser tots, però ho intenten. En aquestes reunions familiars es parla de tot, molt d’esports, també de política. Podrien no parlar de política? Segur que no. En una d’aquestes xerrades, a principis de 1993, va sortir un assumpte que el patriarca i el fill cinquè havien mig parlat abans, sols, alguna vegada: la possible dedicació professional a la política d’algú amb els cognoms Pujol Ferrusola. El pare advertia sempre que qualsevol que volgués fer el pas a l’arena pública seria jutjat amb extrema duresa per tothom i que ho tindria molt difícil. Però al líder li feia ràbia que, per allò del cognom i del que diran, cap dels seus fills pogués entrar en el món que a ell li apassionava i pel qual ell ho era tot. Era un debat en què, novament, es posava en evidència que els Pujol Ferrusola se sentien observats i, a dir d’ells, injustament penalitzats per la societat d’un país per al qual ho donaven tot. ‘És que un fill del Pujol no pot, com qualsevol, dedicar-se a la política, si és que té voluntat de servei i, a més, té aptituds per fer-ho bé?’, es preguntava Pujol de manera retòrica. I com més s’ho preguntava menys es resignava a tirar la tovallola. Pujol se sentia fort a primers de 1993 perquè havia guanyat el pols que li havia plantejat Miquel Roca i volia reforçar el seu control no només al partit, on havia aterrat després de la purga roquista. En l’esfera del Govern, Pujol també volia anar blindant el seu nucli de confiança, i més quan ja feia dos anys i mig que havia plegat Lluís Prenafeta, la seva mà dreta totpoderosa per damunt de qualsevol conselleria. En aquest context, Pujol va explicar al seu fill Oriol un projecte nou de coordinació que tenia previst a Palau i li va dir: ‘Per què no ho proves de fer tu?’. El pare estava convençut que l’Oriol hi podia encaixar. Fins aquell moment, l’Oriol Pujol, després d’haver-se llicenciat en Veterinària i haver fet un màster en direcció i administració d’empresa a l’IESE, havia treballat com a consultor en el món privat, per a la firma de pinsos Barceló i al bufet d’advocats Morera. Oriol – casat amb Anna Vidal Maragall, neboda segona del candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, – destaca entre els altres germans per alguns detalls. Per exemple, és l’únic que va marxar de casa sense fer-ho per casar-se o per anar a viure a fora, només perquè volia emancipar-se i, amb un amic, va compartir pis a la mateixa ciutat de Barcelona. En aquell moment, Oriol Pujol no era militant de CDC ni de la JNC. Havia format part del GEN, com el seu germà gran, i, durant la seva etapa universitària, va participar a la reconstituïda FNEC, el sindicat estudiantil nacionalista que va presidir un temps Joaquim Forn, que militava a la JNC i també s’havia mogut pel GEN, tot i que ambdues organitzacions mantenien una pugna gens dissimulada. El primer president de la FNEC recuperada a partir de les sigles de l’etapa republicana havia estat, el 1985, l’advocat i farmacèutic Antoni Gelonch (membre de la Fundació Barcelona que va presidir fins a desembre de 2002 i ex alt càrrec dels departaments d’Ensenyament i Sanitat), amb dos vice-presidents que simbolitzaven la voluntat d’acció conjunta dins l’esfera nacionalista: Jaume Padrós, per CDC, i Joaquim Triadú, per ERC, partit on llavors militava qui més endavant seria conseller de Presidència. Oriol Pujol va fer costat a Joaquim Forn i a Enric Renau (que era el candidat a succeir Forn a la direcció) en les disputes internes d’aquesta organització amb motiu del seu tercer congrés, l’any 1988. Joan Vives (militant d’UDC) i Daniel Panyella (militant més tard de CDC) lideraven una coalició contrària – que va imposar-se – on hi havia des de militants de les JERC i la UJDC passant per socis del GEN. Oriol Pujol va estar al bàndol de la JNC, tot i que no en formava part i ser, en canvi, dels vinculats a les activitats del GEN. La crisi quasi permanent dins FNEC va tenir nous moments de xoc, però Oriol Pujol, Forn i Renau ho van anar deixant. Entre 1989 i 1990 van ser Damià Calvet i Josep Rull, sota el guiatge de Carles Campuzano, els membres de la JNC que van enfrontar-se de nou amb Vives i els seus partidaris. El 1991, la JNC, perdedora en aquestes batalles intestines a la FNEC, va crear Estudiants Nacionalistes. Per la seva part, les JERC van acabar impulsant el BEI. La FNEC es va anar esllanguint i la resta de plataformes, amb el temps, també. Les discrepàncies malaltisses en el si del moviment estudiantil nacionalista preocupaven Pujol, que hi veia una feblesa social i, sobretot, un intent controlador de Roca mitjançant la JNC, sempre fidel al secretari general. L’anòmala presència d’Oriol Pujol en el bàndol de la JNC en la primera crisi de la FNEC despistava aquesta divisió en miniatura que, poc després, es veuria a tamany real en la pugna entre Pujol i Roca, dins de CDC, l’any 1992. Per entendre com el món dels cadells reproduïa a escala les conspiracions dels adults només ens caldrà explicar una anècdota. Estudiants Nacionalistes, grup pantalla de la JNC, va organitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona un gran acte lúdic amb la gent del programa futbolístic ‘La Barberia’, del circuit català de TVE. Això passava el mateix dia que Josep Antoni Duran Lleida anava al campus a fer una conferència. La sessió amb els engrescats tertulians de ‘La Barberia’ es va omplir de gom a gom mentre la xerrada del dirigent d’UDC es feia sense gairebé públic. Roca, en saber com havia anat aquella maniobra, va trucar els caps de la JNC per felicitar-los per aquella jugada contra el seu etern rival democristià. Serà més endavant, entrats els anys noranta, que apareixen al voltant d’una FNEC afeblida noms com els de David Madí i Quico Homs, joves que llavors no tenien militància en cap partit i que, dins de l’onada d’activisme catalanista dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, van anar coincidint per etapes i conformant, progressivament, un cercle d’amics i coneguts de l’Oriol Pujol. Amb el temps, tots ells tindrien carnet de CDC, però sense passar per la JNC. Després de la carrera, quan estava a l’IESE, el cinquè fill de Pujol es va apartar una mica del brogit polític i es va dedicar a organitzar activitats per explicar Catalunya a estudiants estrangers. En aquesta tasca va col.laborar amb Vicenç Pedret, membre de la Fundació Relleu i militant destacat d’UDC, qui havia estat al bàndol contrari de l’Oriol durant aquella primera crisi de la FNEC. Oriol Pujol no es pensa gaire temps l’oferta del pare i accepta. El juny de 1993 comença a treballar com a cap del Gabinet Tècnic del departament de Presidència, tot i no tenir coneixements ni experiència en el món de l’administració. La seva figura es fa habitual al Palau de la Generalitat i la seva fama com a confident habitual del patriarca va filtrant-se en tots els àmbits de la vida convergent. Al cap d’uns mesos, a finals del 93, també es dóna d’alta com a militat de CDC. En el seu progressiu engrescament polític influeix molt Joaquim Forn, que s’havia proposat reactivar l’agrupació convergent de la Dreta de l’Eixample, després de la batalla contra el roquisme. Forn fa de mentor de l’Oriol Pujol a l’interior del partit i és qui el posa amb contacte amb Ramon Juncosa, quadre destacat de CDC i figura que serà determinant per acabar de quallar el grup de joves amics de l’Oriol que, més endavant, van agafar posicions. Un altre home del partit que l’anima és Josep Maldonado, delegat del Govern a Tarragona en aquell temps i secretari general de l’Esport a finals de 2002. Amb Maldonado, que també havia estat molt amic i soci de Jordi Pujol Ferrusola, Oriol va fer un llarg viatge a l’Àfrica, a Gabon. En aterrar des de Sanitat a Palau, Xavier Trias, com a nou conseller de Presidència, una de les primeres coses que fa és ascendir Oriol Pujol a director general d’Afers Interdepartamentals de Presidència, càrrec que ocuparà entre maig de 1996 i maig de 1999. El doctor Trias va demostrar un cert nas clínic per detectar el poder. Oriol Pujol supleix la manca de coneixements jurídics i experiència amb molt de treball i parlant sense aturador amb molts responsables de diversos departaments. A vegades, aixeca més d’un recel entre càrrecs de les conselleries que tenen la sensació que el fill del president es fica com i quan vol enmig de tots els assumptes, més enllà del que el seu càrrec li permet. El pes del seu cognom i la línia directa diària que té amb Pujol fa que el seu ascendent, fins i tot davant de consellers amb molt de pes, sigui inusual. Actua amb seguretat, a vegades amb un punt d’arrogància natural, trepitjant potser sense adonar-se, creuant actituds pròpies de l’activista que porta dins i del ‘lampista’ de Govern a cavall de la burocràcia i l’encaix. Per corregir-ho, en alguns casos assumeix un perfil més humil, per no crear reaccions defensives en l’interlocutor. Per alguns dels seus propers col.laboradors, el príncep és més batallador que reflexiu, a voltes compulsiu. Un baró convergent és gràfic: ‘tendeix a tenir tots els defectes del pare sense cap de les seves virtuts’. Sigui com sigui, després dels anys de Prenafeta, sembla que el president ha trobat aquell alfil de confiança que el té al dia de tot allò que li cal, en tot moment. Fins i tot aprèn a navegar una mica per Internet gràcies a l’Oriol, qui aprofita l’estiu de 1998 per introduir-lo en el món virtual de la xarxa. Qualsevol que llavors es mogués per Palau podia rebre un discret comentari sobre el fill de l’amo: ‘Alerta, aquest no es pot tocar’. Es van succeir unes certes competicions entre barons de CiU i alts funcionaris, a veure qui feia més i millor la pilota al personatge. Un ex conseller considera que Oriol Pujol va contribuir decisivament a blindar Pujol en un món de certeses cada cop més circular i tancat, no sense l’aquiescència d’ell mateix. Això anirà augmentant la seva influència i la seva llegenda de ‘missatger’, si algú volia arribar a dalt de tot. Ho explicava ell mateix a ‘El Mundo’ del 2 de novembre de 1997: ‘Un superior [Jordi Pujol], sea en el ámbito que sea, tiende a rodearse de gente con la que se sienta a gusto, con la que pueda trabajar, con la que hay lealtad y con la que crea que puede sacar adelante sus objetivos. Yo debo reunir algunos de estos requisitos como para que, en un momento determinado, el president y después el conseller Trias me hayan asignado una serie de trabajos […] Mi grado de influencia es el mismo que el de mis antecesores. El president en eso es muy ecuánime’. Aviat va saber-se que Oriol Pujol és dels pocs que contradiu obertament el president, fins allí on altres no gosarien fer-ho. Privilegis de portar la mateixa sang. Un observador privilegiat i proper de la família Pujol-Ferrusola destaca que, amb el temps, s’ha anat consolidant un interessant repartiment de papers entre els dos germans més actius políticament, Jordi i Oriol. ‘El gran – indica aquesta font – ha desenvolupat una funció recol·lectora, molt important, amb una mal resolta relació, ben contradictòria, entre allò que ell representa i allò que ell fa, sempre amb la sensació que mai podrà estar tranquil sota els focus perquè llavors ja no faria servei, ans al contrari. L’Oriol, en canvi, arriba sense cap taca a l’escenari, és el personatge que té la funció seriosa de vetllar pels interessos formals i legítims que són a la superfície, això és el procés de relleu del pare. L’Oriol és la imatge noble de la família, la vocació de servei al país, la política que es pot dir i fer, mentre el Jordi es la mà que s’amaga, aquella política de la qual no es parla, la drecera ombrívola i relliscosa del poder, la conversa incòmoda que el president sempre talla en sec i no permet mai que tingui lloc en la seva presència’. Pujol té dos fills que, d’alguna manera, són complementaris i que representen les dues ànimes del poder, les dues cares de la política. Tal vegada la tolerància paterna vers les derives del fill gran neixen d’una concepció sacrifical: una part de l’organisme ha de mudar en el seu contrari perquè la resta es mantingui i se salvi. Una sort de vacuna que, elaborada a partir del virus de la malaltia, assegura la supervivència o, dit més clarament, el clàssic imperatiu maquiavèlic de la necessitat, totalment gestionat per una figura d’aquest paisatge a qui s’hauria desproveït dels atributs de la coherència amb el missatge ideal i idealitzat per, d’aquesta manera, intentar mantenir impol·lut el mite fundacional i primitiu del projecte polític. Oriol Pujol vindria a representar, per contra, l’intent del líder per connectar una part de la seva descendència directa amb el millor de la seva herència política, deixant totes les ombres per al fill gran i d’altres col.laboradors. Un alt càrrec de Palau defineix Oriol Pujol com ‘un admirador patològic’ del seu pare. En tot cas, és una admiració que no ha amagat mai. Per exemple, en una entrevista del número de gener de 1999 de la revista estudiantil ‘Nova Ciutat Vella’, de la Universitat Ramon Llull, afirmava el següent sobre Pujol: ‘És un 10, una bèstia, una màquina acollonant. El privilegi de treballar al seu costat ja m’omple i no em plantejo res més’. Progressivament, tothom li anirà consultant més coses i ell farà funcions i papers ben excepcionals. Amb només rang de cap de servei va assistir a algunes reunions amb membres del Govern, per desig exprés del president. En el debat d’investidura posterior a les eleccions de 1995, Oriol Pujol va tenir una actuació destacada en la cuina i coordinació de les contrarèpliques presidencials així com en la provisió de dades per desmentir les afirmacions de l’oposició, allò que el nord-americans anomenen munició de ‘l’equip de la veritat’. Al voltant del príncep anirà relligant-se un grup de joves polítics que, formats en la mateixa administració de manera molt ràpida i sense experiència en el món professional exterior, tindran una presència forta en el moment de la designació de Mas. Oriol Pujol influeix proposant persones que li són properes com a caps de gabinet en conselleries importants. El lligam entre el Govern i el partit també passa cada vegada més pel fill de l’amo. La seva elecció, el 19 de desembre de 1995, com a president de l’agrupació de la Dreta de l’Eixample (càrrec que deixava vacant el seu amic Joaquim Forn en ser nomenat vice-president de la federació de Barcelona ciutat) dóna un tomb més de cargol a aquest paper de pont. Amb el rerafons d’haver-se fet efectiva, dos dies abans, la dimissió definitiva de Roca com a secretari general, Oriol Pujol va insistir, durant l’acte en què els militants van votar-lo, que aquell era un moment important per CDC, perquè tocava ‘redefinir el partit’ per tal que CDC sobrevisqués ‘a Pujol com un referent ideològic clar’. El personatge se li feia petit. El príncep va provar sort en el desè lloc de la llista de Joaquim Molins a l’Ajuntament de Barcelona, en les eleccions del 13 de juny de 1999, que van ser les pitjors de CiU a la capital catalana. Volia escapar de l’ombra del pare per afermar-se políticament sense que la proximitat patriarcal es convertís en un llast, com li havien recomanat alguns dels seus amics. El president li va dir que s’equivocava anant  a l’Ajuntament, l’hagués preferit a les llistes del Parlament. El món local de la capital catalana podia servir, però Oriol Pujol no tenia ganes ni paciència de passar-se quatre anys a l’oposició, i menys sense entendre’s gaire amb el seu cap de files. Va plegar un any després de ser escollit regidor. El maig del 2000, a la vegada que s’integrava a l’executiva de CDC, tornava a la Generalitat, però aquesta vegada l’esperava la cadira de secretari general del departament d’Indústria, Comerç i Turisme, al costat del sempitern conseller Antoni Subirà, casat amb una cosina germana del president. Com va dir un fundador de CDC davant del retorn del fill del líder a l’administració autonòmica, ‘a fora fa molt de fred i cal buscar recer; veurem què passarà amb tots aquests el dia que no hi hagi refugi on anar’. L’arribada del nou conseller Antoni Fernández Teixidó, dins la remodelació governamental de finals de 2002, va confirmar Oriol Pujol com a número dos d’un macrodepartament, que refonia Indústria i Treball, ben connectat amb agents econòmics i socials. Encara que, òbviament, Oriol Pujol sempre ha desvinculat la seva activitat política de qualsevol valor hereditari dins del pujolisme, algunes vegades invoca la dedicació del pare per explicar la seva vocació. Així, per exemple, en una entrevista que li va fer Enric Vila a l’’Avui’ del 16 de maig de 1999: ‘Escolti, als encants de Bellcaire, que tenen set-cents anys, li asseguro que en aquest cas l’ofici passa de pares a fills; la professió de venedor d’encants es porta al gens’. Preguntat per les seves filiacions ideològiques, s’ha reclamat pragmàtic, dins del liberalisme social i partidari de la màxima sobirania de Catalunya. En resposta a una àmplia enquesta que la primavera de 1997 feia la revista ‘Debat nacionalista’ (número 29-30) a diversos dirigents joves del món associatiu i polític català, Oriol Pujol detallava el seu compromís amb CDC a partir de quatre motius: ‘1- Per aprofundir en l’autogovern i l’assoliment de màxima sobirania nacional de Catalunya. 2- Per incrementar la identitat nacional i el sentiment de pertinença de tots els catalans. 3- Per intervenir activament, i si és possible positivament, en la política europea i espanyola. 4- I (no necessàriament en últim lloc) per defensar  per sobre de tot, els valors de l’humanisme, del creure en les persones’. El ressò del pare, indefugible. Jordi Pujol, a vegades, pensa sobre la política jugant a posar-se en el batent de la porta. Com si pogués desenganxar-se de la seva condició de líder. Assaja de parlar de la política alhora des de l’autoritat de patriarca experimentat i des de l’aparent llunyania del mestre de moral. Una acrobàcia que resulta tan atractiva com equívoca i ben discutible. L’últim gran exercici d’aquesta mena que Pujol va fer en el seu últim mandat va ser la conferència ‘Defensa i elogi de la política. Grandesa i misèria de la política’, pronunciada al auditori de la Pedrera la tarda del 4 de juny de 2002. Allí no va eludir l’assumpte més candent que sempre travessa la mirada exterior sobre la seva família, l’equip de la seva vida, recordem-ho: ‘Hi ha qui ho atribueix [la poca consideració que té la gent pels polítics] a la corrupció. Però de corrupció n’hi ha hagut sempre. Sempre s’ha dit ‘el poder corromp’. Més, o menys que ara? Jo crec que menys, perquè ara hi ha molt més control. De l’oposició, dels mitjans de comunicació, de la societat en general. La corrupció era menys esventada als quatre vents. I era més assumida per la gent. […] I les acusacions de corrupció, de vegades amb base i sovint sense, són una de les municions preferides en la competència política. […] [Els mitjans] tenen l’obligació, per exemple, d’analitzar com és que tan i tan sovint, de fet la gran majoria de les vegades, les acusacions que uns polítics escampen contra un altre polític valent-se de la difusió mediàtica – allò que abans deia del pim-pam-pum – finalment quan arriben al jutge, o abans i tot, queden en no-res’. De què parla Pujol? De la família? Del partit? L’estiu de 1997, el jutge encarregat de l’anomenat Cas Casinos, de finançament il·legal de CDC, va afirmar que no hi havia hagut delicte ni d’apropiació indeguda ni de falsedat en document mercantil i va arxivar el cas. Segons el magistrat Ramon Gomis, hi va haver finançament del partit de Pujol amb fons desviats de Casinos de Catalunya, però aquest fet no constitueix delicte. El jutge va esgrimir un auto del Tribunal Suprem, de 1995, sobre el cas Filesa, de finançament il·legal del PSOE: ‘En el dret penal vigent no existeix el delicte de finançament il·legal o encobert de partits polítics’. El magistrat va notar que les consideracions morals i polítiques que es deriven del finançament irregular queden fora de la competència judicial. El 18 d’abril de 2002, en una entrevista al programa ‘Bon dia, Catalunya’, de TV3, Pujol va sortir al pas dels atacs de Maragall sobre irregularitats i corruptel.les en les quals podria haver implicats familiars de president. ‘Tinc la consciència tranquil·la – va afirmar el patriarca -, ningú ha estat tan burxat com jo i sempre se n’han sortit sense res’. El líder de CiU va insistir en què mai s’havia pogut demostrar res i va preguntar-se: ‘És que els meus fills no poden treballar en qualsevol empresa?’. Per la seva banda, Mas va afegir que quan Maragall era alcalde de Barcelona ‘van passar coses’ i va acusar el president del PSC d’haver ‘promocionat’ familiars seus. L’endemà, el líder socialista contratacava i assegurava que determinades situacions havien creat ‘alarma social’. Segons Maragall, ‘a Catalunya tothom suposa que hi ha corrupció. Hi ha dibuixos, hi ha acudits, informacions tretes de fonts judicials, però és molt difícil dir-ho en veu alta perquè han de ser els jutges o les comissions d’investigació els que ho facin’. En una entrevista a la cadena Ser, el 30 d’abril de 2002, amb el periodista Iñaki Gabilondo, Pujol va voler tancar la polèmica i va denunciar que ell i la seva família eren objecte d’una persecució sistemàtica: ‘Hace veintidós años que algunos sectores políticos y mediáticos no hacen más que ver si nos pueden cazar, a mi y a toda mi familia, en cuestiones de este tipo. Veintidós años que gente muy competente, gente muy bien documentada, gente con todos los recursos está intentando ver si me destroza a mi y a mi familia desde este punto de vista. Veintidos años y todavía no lo han conseguido. […] Esto es una vergüenza de la cual algun sector político y mediático es responsable’. Quasi deu mil persones van assistir, el 6 de maig de 1990, al míting que Pujol va protagonitzar a l’antic mercat del Born, per celebrar els seus primers deu anys al capdavant de la Generalitat. Allí va proclamar: ‘el nacionalisme català serà ètic o no serà’. El patriarca va afegir que ‘hem procurat actuar des de l’honestedat. I Déu sap que m’agradaria que ho haguéssim aconseguit’. Potser tot plegat pren una nova, inusitada, claror, si es llegeix atentament la dedicatòria que Jordi Pujol va posar al seu primer llibre, que va circular molts anys clandestinament, ‘Des dels turons a l’altra banda del riu (escrits de presó)’ (Barcelona: Pòrtic, 1978): ‘A la Marta. A en Jordi i a l’altra Marta. A en Josep, a en Pere i a l’Oriol. A la Mireia i a l’Oleguer. Que no voldria que fossin víctimes de la meva dèria, que també és la seva, i als quals en el grau que ja n’hagin estat, els en demano perdó’.» http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4205554/pujol-seus-fills-mala-consciencia.html

La compañía catalana Cata ha logrado los activos de la cooperativa vasca Fagor Electrodomésticos, del Grupo Mondragón,

Cata se hace con Fagor Electrodomésticos

La firma catalana había ofertado 42,5 millones y 705 empleos directos

Planta de Fagor en Mondragón.

REUTERS / VINCENT WEST

Planta de Fagor en Mondragón.

AITOR UBARRETXENA / San Sebastián

Martes, 29 de julio del 2014 – 14.14 h

La compañía catalana Cata ha logrado los activos de la cooperativa vasca Fagor Electrodomésticos, del Grupo Mondragón, que se encuentra en proceso de liquidación. El titular del juzgado de lo Mercantil número 1 de Donostia-San Sebastián, Pedro Malagón, se ha inclinado por su propuesta, que ofertaba 42,5 millones de euros por todas las unidades productivas de la cooperativa y por otros activos, como su sección de créditos.

Además, se compromete a la creación de 1.954 empleos el primeros años, de los cuales 705 serán directos y los otros 1.249 indirectos, a través de los acuerdos con las empresas subcontratadas. Su plan industrial, que será detallado esta tarde, garantiza la continuidad de las marcas Fagor, Edesa, Aspes y Splendid y sus fábricas.

Con esta decisión judicial concluye el proceso de la adjudicación de Fagor Electrodomésticos, a la que optaron inicialmente seis empresas: Cevital, Cata, Ecomac, Taurus, Ariston y Amica, aunque únicamente las dos primeras mantuvieron hasta el final su interés por todos los activos. En su auto, Malagón detalla los tres argumentos que han inclinado la balanza del lado de Cata; la oferta económica, el volumen de empleo prometido y que la producción se quede en Euskadi.

Por todo ello, el juez concluye que que la oferta de la firma catalana “es la mejor opción actual para la obtención del mayor valor posible” para los trabajadores y para la reactivación económica del País Vasco. Añade además que esta decisión permitirá un beneficio indirecto para muchos acredores “que podrán seguir teniendo relaciones comerciales con la nueva empresa”.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/juez-adjudica-fagor-grupo-cata-3416228

Taurus se queda con los activos de Solac, que estaba en concurso

Con la operación, el grupo de Ramon Térmens consolida su estrategia de incorporación de marcas consolidadas

AGUSTÍ SALA / Barcelona

Martes, 29 de julio del 2014 – 14.14 h

Taurus Group se ha hecho con los activos de Solac. La operación se ha llevado a cabo mediante la adqusición de activos realizada en el juzgado de lo mercantil número 1 de Vitoria-Gasteix. En ese tribunal se seguía el procedimiento de concurso voluntario de acreedores de Cegasa, la sociedad propietaria de Solac.

Con la operación, el grupo presidido por Ramon Térmens consolida suy estrategia de hacerse con marcas consolidadas, como ya hizo con la de herrmientras Casals en el 2009 o la de peluquería Winsor, entre otras.

Solac, fundada en 1916, tiene una presencia importante en Europa, especialmente en Francia, Portugal y Alemania. una de sus especializaciones son las cafeteras expreso y el planchado.

Taurus sumará con esta compra un total de 17 marcas. Con una clara apuesta por la internacionalización y el desarrollo de productos, la empresa está presente en más de 80 países y tiene filiales en más de 10.

La política de Taurus, propietario de marcas como Turmix o el robot My Cook, es apostar por marcas locales para consolidar el crecimiento en nuevos mercados.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/taurus-queda-con-los-activos-solac-que-estaba-concurso-3416056

 

 

Cevital ofrece 28 millones y 500 empleos directos en el primer año

País Vasco | 22/07/2014 – 17:22h | Última actualización: 22/07/2014 – 17:47h

Cata aumenta su oferta por Fagor Electrodomésticos a 42,5 millones y 705 empleos directos

El presidente ejecutivo de Brandt-Cevital y antiguo responsable de Fagor Electrodomésticos, Sergio Treviño, ha informado hoy en San Sebastián de que la oferta definitiva que el grupo argelino ha presentado por los activos industriales de la cooperativa guipuzcoana se ha elevado hasta los 28 millones de euros Javier Etxezarreta/EFE

Bilbao (Europa Press).- La empresa Cata Electrodomésticos S.L. recoge en un última propuesta mejorada por todas las unidades productivas de Fagor Electrodomésticos (Bloque 1) una oferta a 37 millones de euros y por el Bloque 2, sección de créditos entre otros activos, otros 5,5 millones de euros. Además de la aportación de garantías bancarias “de primer nivel”, el primer pago sería de 20 millones al contado, según ha informado la compañía en un comunicado.

La oferta presentada llega a 1.954 trabajadores el primer año, con 705 empleos directos y 1.249 trabajadores indirectos, que prestarán sus servicios a través de los acuerdos con las empresas subcontratadas para ofrecer al consumidor un “impecable Servicio Técnico, un cuidado Servicio de Atención al Cliente y otras actividades diversas, que le garanticen el mejor servicio posible a todos los clientes y usuarios de estas marcas”, ha destacado.

Según ha asegurado Cata, su compromiso y voluntad es la creación del “máximo número de empleos”, gracias a un plan industrial que “garantiza” la continuidad de las marcas Fagor, Edesa, Aspes y Splendid y sus fábricas, “llegando a la creación de 840 empleos directos el cuarto año”.

Con esta oferta, Cata ha manifestado su “voluntad y compromiso” de ser nombrada la adjudicataria y que esta oferta pueda ser recibida “con agrado” por las actividades concursales, a expensas de la decisión del titular del juzgado de lo Mercantil número 1 de San Sebastián.

Cevital sube su oferta a 28 millones

El grupo multinacional Cevital ha elevado a 28 millones su oferta por Fagor Electrodomésticos, cinco más que su anterior oferta, que contempla su pago al contado y ofrece 1.500 empleos, de los que 500 serían directos. Asimismo, el grupo argelino ha adelantado que mantiene negociaciones “muy avanzadas” con el fondo chileno Ecomac de cara a un posible “proyecto conjunto”.

Cevital mejoró su anterior oferta que ascendía a 23 millones de euros, incluyendo los activos de Confort (planta de Bergara y marca Edesa) a su propuesta inicial. El grupo ofrecía empleo para 1.450 trabajadores, de los que 450 serían directos el primer año, además de otros 1.000 empleos indirectos. Asimismo, contemplaba alcanzar los 520 empleos directos en 2019.

En su nueva propuesta, eleva la oferta hasta 28 millones y ofrece empleo para 1.500 trabajadores, de los que 500 serán directos generados en el primer año de actividad, lo que supone una mejora de 50 puestos de trabajo. Esos 500 empleos serán cubiertos por 378 antiguos socios cooperativistas y por 122 antiguos trabajadores. Asimismo, contempla alcanzar los 520 empleos directos en tres años

“Oferta justa”

El presidente ejecutivo de Brandt-Cevital, Sergio Treviño, ha ofrecido una rueda de prensa en San Sebastián en la que ha considerado que su oferta es “justa”, teniendo en cuenta, según ha indicado, que para “relanzar” la actividad industrial del grupo tendrán que realizar una inversión posterior por encima de los 30 millones.

Según ha precisado, el Plan Industrial elaborado por Cevital garantiza, con la reanudación de la actividad industrial y de los servicios de asistencia técnica, la continuidad de las marcas Edesa, Fagor, Aspes y Splendid. También se prevé la adquisición de las participaciones del grupo en su filial de Malasia, la ‘joint venture’ en China para la distribución de la marca De Dietrich y la presentación de una oferta por los activos de Fagor Mastercook en Polonia. Además, la oferta de Cevital, -que cuenta con el apoyo de la mesa negociadora y los sindicatos-, incorpora los activos productivos de confort que se suman a las Unidades productivas de Cocción (Garagarza) y Pequeño Aparato Electrodoméstico (Eskoriaza), así como a las líneas de fabricación de lavado y lavavajillas, y Confort (la planta productiva de calentadores a gas de Bergara).

Treviño se ha mostrado convencido de que la citada oferta del grupo argelino “satisface todos los elementos fundamentales” como el criterio de los acreedores porque se abona “un importe muy importante al contado”, el empleo, “no tanto en número sino la sostenibilidad y la durabilidad” del mismo, además de ofrecer “las mayorías garantías posibles” al integrarse en un “proyecto global”.

Proyecto con Ecomac

Asimismo, ha afirmado que mantienen conversaciones “muy avanzadas” con Ecomac, que tiene interés por la planta de Basauri, y se ha mostrado “muy optimista” de cara a que puedan llevar a cabo “un proyecto conjunto que podría dar viabilidad a la actividad de Confort”.

A su entender, los dos proyectos por separado son “parciales”, mientras que una unión daría como resultado un “proyecto global viable y sostenible no solo para la planta de Bergara sino también para la de Basauri”. “Cevital se compromete a licenciar la marca a Ecomac, se compromete también a suministrarle los productos que necesite para su proyecto y a utilizar la plataforma de comercialización que resulta el grupo Cevital en favor de viabilizar un proyecto de Confort. Hay acuerdos de distribución, de licencia de marca y de fabricación”, ha precisado.

En cuanto a la planta de Bergara, ha señalado que Cevital oferta por “el 50 por ciento de la ‘joint venture'” de la misma, aunque ha apuntado “acuerdo de intenciones para la adquisición de la totalidad”.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/taurus-queda-con-los-activos-solac-que-estaba-concurso-3416056

 

L’empresa de Torelló Cata es queda amb Fagor

La catalana presenta oferta per a totes les divisions de la cooperativa basca i garanteix la continuïtat de les marques Fagor, Edesa, Aspes i Splendid

Cata es compromet a generar 700 llocs de treball directes i 1.250 d’indirectes

Vistes exteriors de l’empresa Cata a Torelló Foto: ACN.

El titular del jutjat Mercantil número 1 de Sant Sebastià ha adjudicat els actius de Fagor Electrodomèstics a l’empresa catalana amb seu a Torelló (Osona) Cata. La firma ha presentat una oferta de 42,5 milions d’euros i 705 llocs de treball directes, 14,5 milions d’euros més que el grup algerià Cevital. Cata ha presentat oferta per a totes les divisions de la cooperativa basca que es troba en concurs de creditors i garanteix la continuïtat de les marques Fagor, Edesa, Aspes i Splendid. Des de l’empresa torellonenca han destacat la importància de la compra perquè “es mantindrà el centre de decisió a Catalunya i a l’estat espanyol” i han avançant que es crearan “sinergies industrials” entre les dues empreses.

A banda dels 42,5 milions d’euros per la compra de Fagor, Cata s’ha compromès a generar 700 llocs de treball directes i 1.250 d’indirectes. La proposta del seu competidor, el grup algerià Cevital, sumava 28 milions d’euros i oferia 500 llocs de treball directes i un miler d’indirectes. A més, l’oferta de Cata inclou totes les unitats productives i línies de negoci de Fagor, mentre que l’oferta de Cevital es limitava a l’adquisició de tres plantes basques i proposava traslladar a Algèria les línies de producció de rentadores, rentaplats i neveres.

Fonts de l’empresa han explicat que la proposta industrial de Cata preveu “crear llocs de treball al País Basc i reforçar els de Catalunya”. En aquest sentit, des de la firma han explicat que les sinergies industrials que es crearan entre la planta de Torelló i Fagor desembocaran en “sinergies productives”. Amb tot, des de Cata han deixat clar que les dues empreses funcionaran independentment una de l’altra amb centres de decisió a Catalunya i al País Basc.

La intenció del grup de Torelló és iniciar l’activitat de Fagor el més aviat possible i treballen amb la idea d’engegar a principis de setembre, tot i que els productes no sortirien al mercat fins a l’octubre. Les plantes de Fagor es troben aturades des de l’octubre de 2013, moment en què l’empresa va entrar en concurs de creditors. Fonts de la companyia Cata han informat que les negociacions per adquirir Fagor van iniciar-se el mes de desembre de 2013.

El jutge de Sant Sebastià ha pres la decisió d’atorgar Fagor Electrodomèstics a Cata després d’analitzar els informes dels cinc administradors concursals. Segons l’empresa de Torelló, quatre d’aquests informes “eren molt clars que l’empresa havia de ser atorgada a Cata”.

Una empresa amb més de seixanta anys d’història

Cata Electrodomèstics es va fundar l’any 1947 a Torelló (Osona) i els seus orígens es troben en l’extracció d’aire domèstica. Amb tot, l’any 1995 van introduir a la seva gamma de productes les campanes extractores i van entrar dins del món de la cocció amb la vitroceràmica, el forn, les plaques d’inducció, el microones, la vitroceràmica, les plaques de gas, les aixetes i les piques.

L’empresa té la seu central a Torelló, on també hi té una fàbrica, i fa dos anys va crear dues noves fàbriques a la Xina. A la planta catalana hi treballen 150 persones, mentre que a les xineses hi ha uns 2.000 treballadors. Segons fonts de la companyia, a Torelló s’hi fabriquen els productes de gamma alta, mentre que al país asiàtic s’hi fan els productes de gamma mitja o econòmica.

En aquests moments l’empresa està present a més de 180 països i té una facturació anual de 120 milions d’euros. Cata forma part del grup CNA, que també engloba les marques Nodor (adquirida l’any 2004) i Apelson (incorporada al grup l’any 1999). D’una banda, Nodor es dedica a la fabricació de campanes, plaques, forns, vinoteques, piques, aixetes i diversos accessoris; mentre que Apelson fabrica una àmplia gamma d’equipament per a la cuina com campanes extractores, forns, microones, plaques d’inducció i vitroceràmica.

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/765115-lempresa-de-torello-cata-es-queda-amb-fagor.html

Castell de Bellver d’estil gòtic català del segle XIV – ciutat Palma de Mallorca a les Illes Balears

Fitxer:Castillo de Bellver.jpgCastell de Bellver

Castell de Bellver
Vista aèria del castell

Vista aèria del castell
Fitxa tècnica
Territori Illes Balears
• Comarca Mallorca
• Municipi Palma
• Localització Palma
Coordenades 39° 33′ 49.69″ N, 2° 37′ 9.73″ E / 39.5638028°N,2.6193694°E / 39.5638028; 2.6193694Coord.:39° 33′ 49.69″ N, 2° 37′ 9.73″ E / 39.5638028°N,2.6193694°E / 39.5638028; 2.6193694 (mapa)
Altitud 112 msnm
Construcció segle XIV
Estil gòtic
Començament 1300
Acabament 1311
Arquitecte Pere Salvà
Material marès
Conservació En bon estat
Vistes
Alçat alçat
Planta castell bellver.jpg planta
Llista de castells dels Països Catalans
US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg Vegeu Portal:Arquitectura US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg

El castell de Bellver és un castell d’estil gòtic català del principi del segle XIV situat a uns 2,5 quilòmetres al sud-oest de la ciutat de Palma,[1] dalt d’un puig de devers 112 m. Té vistes panoràmiques damunt la ciutat, el seu port principal i el de Portopí, la serra de Tramuntana i el pla central de Mallorca, les quals li donen el nom (del català medieval “bell veer”). Amb el de Restormel (Cornualla), el de Michelstetten (Baixa Àustria), al qual serví de model, i el de Montaner (Bearn, Gasconya), és un dels quatre únics castells europeus de planta circular. El Castel del Monte (1240) és semblant amb una planta poligonal amb dos eixos de simetria.

 Fitxer:Pati Bellver.JPGEstructura El castell de Bellver és format per un tambor de dos pisos amb un pati d’armes central circular, que conté una gran cisterna, i per una torre exempta circular, de l’estil dels donjons. Aquest conjunt es troba circuït per un vall, un revellí amb barbacana, un contravall i una estrada encoberta. La torre té quatre plantes i 25 m. d’alçada, sense comptar la base troncocònica i es troba unida a la terrada del tambor per un pont de devers 7 m de llarg. A la base troncocònica de la torre també hi ha una cisterna, usada històricament com a presó i anomenada l’Olla, mitificada pels romàntics. El vall, el revellí, el contravall i l’estrada encoberta que, de dins a fora, circueixen el nucli i la torre mestra, són excavats al marès de què és format el cim de la muntanya. La porta principal, situada on el desnivell és menor, és defensada per un matacà a sobre, per la torre mestra, a una banda, per una barbacana situada damunt el revellí, a l’altra banda, i per un parapet engruixat amb troneres, davant. On el desnivell és més gros, al costat de la barbacana contrari al portal del castell, no hi ha contravall sinó que el revellí forma una gran plataforma circular.

Al cos del castell, la planta baixa s’obre al pati amb una teoria d’arcs baixos de mig punt, suportats per 21 columnes quadrades. Damunt aquesta arcada hi ha una galeria d’arcs ogivals, sustentats per 42 columnetes octogonals, els quals s’entrecreuen i dibuixen triangles curvilinis cecs o amb una obertura amb forma de trèvol, alternativament. Aquesta combinació de pòrtics superposats es troba també al castell de l’Almudaina, de Palma, i al palau dels Reis de Mallorca, de Perpinyà. La cisterna, el coll de la qual es troba al centre del pati d’armes, rep l’aigua de la terrada i del vall.

El sostre de les cambres i de la galeria de la planta baixa és de bigues i les sales i la galeria de la planta superior tenen volta creuera. Les finestres interiors i exteriors tenen pedrissos. A la planta alta, a més de les cambres, hi ha la capella de Sant Marc, amb una reixa mudèjar, i una gran cuina. Els noms que rebien les diferents peces del castell al s. XIV eren els següents: torre de les armes, una altra casa [‘habitació’] de la dita torre, casa dels blats, pati, boteilleria (on hi havia les bótes de vi), una altra casa (amb un molí de sang), ferreria, capella, cambres. Fitxer:Planta castell bellver.jpgEl tambor i la torre mestra o major tenen un basament troncocònic excavat a la pedra del terreny, però les parets del revellí són verticals. A l’exterior del pis superior del tambor s’obren unes finestres geminades, semblants a les dels castells esmentats, que, amb les galeries interiors, mostren el caire residencial de la fortificació, mentre que la funció defensiva es veu confirmada per les sageteres que foraden els murs, la majoria situades ran del nivell del pis inferior, tant del tambor com de les torres i de la barbacana, pel matacà, ja esmentat, que protegia l’entrada interior i pels permòdols que es conserven del matacà que coronava la torre mestra.

La planta del castell de Bellver és orientada als punts cardinals: la torre mestra assenyala el nord magnètic i tres torres adossades assenyalen els altres punts cardinals principals (E, S, O), mentre que uns guaitells més petits, de base cònica invertida, que apareix a l’alçada de la segona planta, indiquen la resta dels punts (NE, SO, SE, NO).

La torre mestra o major

Fitxer:Donjon bellver.jpgPorta d’accés al Bosc de Bellver

De propietat pública, la porta d’accés al bosc de Bellver es troba situada al carrer Polvorí, sense nombre, a la zona més elevada de la barriada d’El Terreno de Ciutat de Palma. Aquesta porta dóna al bosc de Bellver i a l’escalinata d’accés al castell de Bellver el qual corona l’antigament conegut com a puig de la Mesquida. Segueix la línia perpendicular del carrer Polvorí, el qual té el paviment emmacat. La porta configura un ingrés monumental amb una estructura de mitjans de marès. Consta d’una obertura central, d’arc de mig punt, tancada per reixa de ferro decorat, que sosté un entaulament. És flanquejat per dues ales laterals, de perfil de coberta convex. Data del segle XIX i estilísticament s’adscriu a l’historicisme classicista. El Catàleg de protecció d’edificis i elements d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic de Palma informa sobre el seu interès històric i ambiental i n’estableix el grau de protecció A2.[2]

Origen

La planta circular amb torres també circulars adossades, sembla que procedeix del conjunt superior de l’Herodion (Palestina), també circular i amb una gran torre mestra i tres torres menors. Les torres menors, però, són adossades, la grossa està travessada pel mur, de manera que pareix que és adossada per fora i dins el pati, i als murs del pati no hi ha pòrtics. I, al seu torn, el castell de Bellver inspirà el de Michelstetten (Baixa Àustria), aquest no té, però, ni torres ni revellí, però sí un pòrtic amb una galeria superposada al pati, amb els arcs molt rebaixats i columnes de planta circular, i amb la galeria superior tota coberta amb teulada.[3]

Fitxer:Bellver-portal.jpgEvolució

Un cop construït el castell de Bellver, amb la introducció de l’artilleria, desaparegueren els merlets de la terrada superior del tambor i de la barbacana, i, més endavant, els de totes les torres, es construïren troneres al revellí i a la barbacana i es canvià el punt d’accés al revellí, abans situat davant el portal interior. L’any 1713, durant la guerra d’Ocupació, es construí l’estrada encoberta, actualment en mal estat de conservació, envaïda pel pinar i la garriga, o enjardinada a l’entrada, malgrat el seu valor històric i testimoni d’un moment crucial. El gener de 2007 l’ajuntament de Palma cobrí el pati d’armes amb un tendal lenticular de tela de polièster per usar el recinte com a sala de festes oficials. El tendal se subjectà provisionalment sense clavar-lo a les parets de l’edifici. El cobriment clavat als murs havia rebut el rebuig del Consell Insular de Mallorca, diverses associacions culturals i dels partits de l’oposició municipal. El 1995 ja s’havia instal·lat una coberta provisional que no afectava els murs. La prohibició del tendal tenia el precedent de la coberta instal·lada al pati gòtic del Palau de la Generalitat de València, que el novembre de 2006 l’ajuntament valencià donà l’ordre de llevar.

Fitxer:Bellver SW.jpgHistòria

Portal interior, vall, revellí i barbacana, al fons

La part principal de la fortificació la bastí l’arquitecte Pere Salvà, que també treballà al castell de l’Almudaina, amb altres mestres d’obres entre els anys 1300 i 1311 per Jaume II de Mallorca. Per la construcció s’aprofitaren les pedreres del mateix puig, alguna de les quals es troba sota mateix de la fortificació, cosa que ha provocat esquerdes en l’edifici. Quan calia pedra més forta, se’n duia de Portals i Santanyí. El castell va fer al principi les funcions residencials per les quals fou construït, en temps dels reis Jaume II, Sanç i Jaume III de Mallorca. També hi va fer estada el rei Joan I, fugint de la pesta que atacava el continent (1394). Al s. XVII fou esporàdicament residència d’alguns virreis. Tanmateix, com a fortificació, va patir també diferents setges, el primer, l’any 1343, durant la campanya de reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó, per Pere el Cerimoniós; el següent, a l’any el 1391, durant la revolta contra el Call, i el darrer, l’any 1521, amb l’únic assalt de la seva història, durant la Segona Germania. Fitxer:Castell de Bellver.jpgL’any 1408, el rei Martí l’Humà concedí la senyoria de Bellver a la cartoixa de Valldemossa, la qual des d’aleshores anomenà el castellà. L’any 1459, arribà a Mallorca el príncep de Viana per tal de prendre possessió dels castells de l’illa, d’acord amb el pacte amb son pare, Joan II que el feia senyor de Mallorca, però a la fi el rei no li concedí la senyoria ni li cedí el castell de Bellver. Com a recinte tancat, des del s. XIV mateix es féu servir de presó, primer de la reina Violant i dels prínceps Jaume III i Elisabet i altres partidaris del rei Jaume III, després de la seva mort a la batalla de Llucmajor (1349). El 1523, dels agermanats vençuts. El 1639, 1666 i 1667, de bandolers. Durant la guerra d’Ocupació, de botiflers, i, després de la victòria francoespanyola, d’austriacistes. Al s. XIX, durant la guerra del Francès, de presos de la batalla de Bailén, i, després, de presos polítics, el primer i el més famós dels quals fou el ministre Gaspar Melchor de Jovellanos (18021808), que féu la primera descripció del castell i n’encarregà els primers plans i dibuixos, com també féu una descripció botànica i geològica del pinar circumdant i amb elles fundà el moviment conservacionista del patrimoni. El català Francesc Aragó, que participava en el mesurament del meridià de París, s’hi refugià, acusat d’espia per la població. El seguiren el general antiabsolutista Luis de Lacy y Gautier, que hi fou afusellat (1817), els lliberals Esteve Bonet i Perelló i altres (1824) i Miquel Bibiloni i Corró (1867), republicans catalanistes com Valentí Almirall (1869), el restaurador de la monarquia borbònica a Espanya, amb Alfons XII, Arsenio Martínez Campo (1874) i diferents carlins. Al s. XX, fou cedit per l’Estat a l’ajuntament de Palma, el 1931. Després de la revolta feixista de 1936, hi tancaren 800 presos polítics republicans, els quals foren obligats a construir l’actual carretera d’accés al castell. Entre aquests presos hi havia Alexandre Jaume, que com a diputat havia aconseguit la cessió del castell a la ciutat, i Emili Darder, batlle en el moment de la cessió, tots dos afusellats després.[4]

Fitxer:Terraza Bellver.JPGUsos actuals

Vista des de llebeig, amb la barbacana damunt el revellí, a l’esquerra

L’any 1931, la Segona República espanyola cedí el castell a la ciutat de Palma juntament amb el bosc que l’envolta, per la qual cosa des del 1932 es convertí en museu, renovat el 1976 amb el Museu d’Història de la ciutat de Palma, que conté la col·lecció d’escultures clàssiques del cardenal Despuig. Gràcies a la carretera que hi mena i a l’aparcament que s’hi construí, el castell de Bellver rep gran nombre de visites turístiques, els beneficis d’aquestes visites no reverteixen, però, en el manteniment de les fortificacions. El pati és seu de nombrosos actes protocol·laris i culturals, per la qual cosa i pel fet que és visible des del mar i des de tota la ciutat i el pla, sobretot il·luminat de nit, a pesar dels pins que el tapen, ha esdevingut un símbol de la ciutat.

El castell de Bellver des de llevant. La pineda tapa el revellí

La terrada amb la torre mestra

En el recinte del bosc de Bellver hi ha els estables de la policia muntada municipal i, a la pujada des del barri del Terreno, una capella dedicada a sant Alonso Rodríguez construïda del 1879 al 1885. També pujant des del mateix barri, hi ha un camí empedrat construït per pujar artilleria al castell, denominat carrer del Polvorí. El segon diumenge de Pasqua, dia de l’Àngel Custodi, antic patró de la ciutat de Palma, el bosc de Bellver és el punt de celebració d’un pancaritat popular. El 2010 va rebre 312.213 visitants.[5]

Anècdotes històriques relacionades

El 1229 en plena Conquesta de Mallorca, un cop derrotats els andalusins, l’exèrcit del rei Jaume I es dirigí cap a Madina Mayurqa per la serra de Portopí i des d’on actualment es troba el Castell de Bellver, Jaume I, digué de la Ciutat de Mallorca això: «E anam-nos-en a poc a poc tro sus a la serra de Portopí, e vim Mallorques, e sembla’ns la pus bella vila que anc haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren». http://ca.wikipedia.org/wikMallo

Sobirans de la Corona de Mallorca Casa de Mallorca
Royal Coat of Arms of the Monarchs of Majorca since the 14th Century.svg
Jaume el Conqueridor
Jaume de Prudent
Sanç el Pacífic
Jaume el Temerari
Jaume el Pretendent
Elisabet de Mallorca

Jaume II de Mallorca el Bon Rei (Montpeller 1243ciutat de Mallorca 1311), rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya i senyor de Montpeller (12761313)

Orígens familiars

Fou el segon fill mascle de Jaume I el Conqueridor i Violant d’Hongria. Era nét per línia paterna del rei d’Aragó i comte de Barcelona Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, i per línia materna del rei Andreu II d’Hongria i Violant de Courtenay. Fou germà del rei Pere el Gran, i pel matrimoni de les seves germanes cunyat d’Alfons X de Castella i Felip III de França.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Ramon Berenguer IV de Barcelona (el Sant)
 
 
 
 
 
 
 
8. Alfons II d’Aragó (el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Peronella d’Aragó
 
 
 
 
 
 
 
4. Pere II d’Aragó (el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Alfons VII de Castella
 
 
 
 
 
 
 
9. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Riquilda de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
2. Jaume I d’Aragó (el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Guillem VII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
10. Guillem VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Matilda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
5. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Isaac Comnè
 
 
 
 
 
 
 
11. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Eirene Diplosynadene
 
 
 
 
 
 
 
1. Jaume II de Mallorca (el Bon Rei)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Géza II d’Hongria
 
 
 
 
 
 
 
12. Béla III d’Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Eufrosina de Kíev
 
 
 
 
 
 
 
6. Andreu II d’Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Reinald de Chatillon
 
 
 
 
 
 
 
13. Agnès d’Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Constança d’Antiòquia
 
 
 
 
 
 
 
3. Violant d’Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Pere I de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
14. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Adelaida de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
7. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Balduí V d’Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
15. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Margarida I de Flandes
 
 
 
 
 
 

Testaments de Jaume I

Estats assignats a Jaume II en el sisé i definitiu testament de Jaume I, 1263, (Excepte la vall d’Aran)

L’Infant Jaume va néixer el 1243, i l’any següent ja apareix al tercer testament de Jaume I, però el rei encara en faria tres més, en que variaria els lots corresponents a cada fill: Alfons (difunt el 1260), Pere, Ferran (12481251) i el propi Jaume. No entrà en el joc testamentari Sanç, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica. En el testament de 1244 a Jaume li pertocaven les terres que no procedien de l’herència paterna del rei (Mallorca, Valencia, Rosselló, Cerdanya i Montpeller); Aragó correspondria al primogènit Alfons i; Catalunya al fill segon Pere. En el de 1248, havia nascut el darrer fill mascle, Ferran, i en el testament d’aquell any a Jaume li assignava València; Aragó continuava per Alfons; Catalunya i Mallorca serien per Pere i; per a Ferran, Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. El 1253, ja havia mort el petit infant Ferran, i Jaume I tornà a reassignar les seves possessions, per a Jaume Mallorca i Montpeller; per Alfons Aragó i València i; per a Pere Catalunya, inclòs el Rosselló i la Cerdanya. Finalment, el 1260 moria el primogènit Alfons, sense hereus, cosa que donaria lloc al sisé i definitiu testament, repartint l’herència entre els dos fills supervivents, Jaume, a Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller i; al nou primogènit, Pere, Aragó, Catalunya i València. No hi ha dubte que Jaume I expressava una concepció patrimonial del conjunt de les seves possessions, en que el seu interès principal era dotar a cada un dels seus fills. Aquesta actitud ha estat freqüentment criticada per la historiografia, però aquesta era una tradició del casal, i d’altres famílies reials medievals, que ja s’havia manifestat en termes semblants des de la mort de Guifré el Pilós, i que més modernament es troba en el cas del comtat de Provença (1131 i 1150) o la Cerdanya (1168) i que continuaria passant en el futur: Sicília (1282 i 1291) o Nàpols (1458), sense que els historiadors hagin dedicat tanta atenció al fet, ni desqualificat de manera semblant, com ho han fet amb Jaume I, als que practicaren aquestes divisions.

Hereu i administrador de Mallorca (1256-1276)

A la mort de Pere de Portugal, senyor de Mallorca per segon cop (12541256), l’Infant Jaume va jurar els privilegis del regne de Mallorca. Seria a l’any següent, amb catorze anys, que li foren conferides funcions concretes de control dels béns immobiliaris de l’illa, cosa que acabaria derivant en l’assumpció de noves competències, amb el consentiment reial, en matèria d’urbanisme, dotació de serveis, cartes de ciutadania, lloguer de rendes reials… Inicialment Jaume fou dotat amb el quartó de Pere de Portugal a la ruralia eivissenca, patrimoni molt modest, amb una escassa renda de 500 lliures anuals, que no li permetien fer front a les seves despeses; el 1264 reconeixia deutes per 91.753 sous, cosa que el portà a vendre drets urbanístics en espais públics i a autoritzar una major densificació urbana. A Partir de 1268, amb el reconeixement reial, s’ampliaren les seves competències, que l’equiparen a un lloctinent: nomenament d’oficials reials, habilitació nous càrrecs judicials, d’administració de justícia, regulacions legals menors… En aquests temps, encomanà la redacció en català del Llibre del Repartiment de Mallorca i inicià una política d’adquisicions patrimonials de grans porcioners feudals com els de Bernat de Santa Eugènia (1270) o Gilabert de Cruïlles que continuarien de manera intenssa durant la primera part del seu regnat. El 1274, Jaume I el nomenà Lloctinent de Montpeller, càrrec que a Mallorca no va rebre mai, i que inicià el seu absentisme de l’illa, que mantendria tota la dinastia.[1]

Dominis territorials: Corona de Mallorca

Jurament dels privilegis del Regne de Mallorques per Jaume II de Mallorca, davant de Jaume I.

Jaume II fou coronat rei a l’església de Santa Eulàlia el 12 de setembre de 1276, jurant els privilegis i el tractat de franquesa del Regne de Mallorca. El Regne de Mallorca estava format per Mallorca, Eivissa i Formentera; els comtats de Rosselló i Cerdanya; el feu de la vila de Cotlliure, el senyoriu de Montpeller, la baronia de Montpeller, la baronia d’Omeladès i el vescomtat de Carladès. L’illa de Menorca, encara regida pels musulmans, li retia vassallatge.

Pel tractat d’Argelers (1298), la Vall d’Aran passà fins al 1313 al domini de Jaume II. Aquest també tenia un cert domini feudal sobre el Donasà i els castells de Queragut i So (comtat de Foix) i la Vall Ferrera (Pallars Sobirà). Aquests territoris, molts dispersos, eren una part molt petita en comparació amb el que li havia tocat al seu germà Pere el Gran.

Matrimoni i descendència

Cosa poc freqüent a l’època, el seu pare li deixà escollir esposa, i el 12 d’octubre de 1272 es casava a Barcelona amb Esclarmonda de Foix, filla del comte Roger IV de Foix. D’aquest matrimoni nasqueren sis fills:

Així mateix, de les relacions fora del matrimoni amb Saura de Montreal va tenir una filla il·legítima:

Política i guerres

Fou un rei independent només tres anys, ja que degué vasallatge al seu germà Pere, pel tractat de Perpinyà (20 de gener de 1279), una infeudació renovada a la força en el tractat d’Argelers (29 de juny de 1298) perquè era contrària al testament de Jaume I. La confirmació de la infeudació fou el resultat de la derrota de Jaume II després de prendre partit per Felip III de França en la Croada contra la Corona d’Aragó del 1285 entre aquest i Pere el gran.[2] La decisió de fer costat al rei francès l’havia presa Jaume II per por de la mediatització per França dels territoris occitans de la Corona de Mallorca, de manera que el rei mallorquí a Montpeller era vassall del rei francès, i pel suport del papa Martí IV a Felip III. En acabar la guerra el seu germà Pere li havia confiscat les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d’Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279. Després d’aquest episodi i fins que es morí, es dedicà a administrar el seu regne, del qual era un bon coneixedor. Reformà l’urbanisme, la colonització agraria, la defensa, la moneda i el patrimoni. També fou protector de Ramon Llull. Un cop presa la plaça fou lliurada als benimerins, que canviaren de bàndol i decidiren auxiliar el granadins. El vicealmirall Eimeric, com a capità de l’esquadra de l’estret de Gibraltar,[3] hagué de barrar-los el pas cap a la península i impedir el pas d’aquests, ara enemics, a la Península. Per la seva ardidesa fou comparat aleshores amb Roger de Llúria.[4] El 1309, després de la captura de Ceuta pels catalans, i cessió de la ciutat als benimerins, va afegir una galera al bloqueig de l’estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l’emirat de Gharnata.[5] El succeí el seu fill Sanç I de Mallorca.

Títols i successors

  • A 21 d’agost del 1256: Signum + infantem Jacobi, illustris regis Aragonum filii, et heredis regni Maioricarum et Montispessulani[6]
  • A 12 de setembre del 1276: Signum + Jacobi, Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis, et Ceritanie, et domini Montispesulani[7]
  • A 17 de setembre del 1299: Sig+num Iacobi Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis et Ceritanie et domini Montispessulani[8]

 

Jaume II de Mallorca

Naixement: Montpeller1243 Mort: Ciutat de Mallorca1311

Títols
Precedit per: Jaume I d’Aragó “el Conqueridor” (pare) Rei de Mallorca (Llista de reis de Mallorca) (1276–1285) — Territori perdut: — Confiscació del Regne de Mallorca (12851295) — Conqueridor — Alfons III d’Aragó “el Franc” Corona d'Aragó
Comte de Rosselló i Cerdanya (Llista de comtes de Rosselló) Comtat de Rosselló, Vallespir Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent (1276–1285)
Senyor de Montpeller i Omeladès (Llista de senyors de Montpeller) (1276–1285)
— Territori recuperat: — Tractat d’Anagni (1295) — Anterior — Jaume II d’Aragó “el Just” Corona d'Aragó Rei de Mallorca (Llista de reis de Mallorca) (1295–1311) Succeït per: Sanç I de Mallorca “el Pacífic” (fill)
Comte de Rosselló i Cerdanya (Llista de comtes de Rosselló) Comtat de Rosselló, Vallespir Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent (1295–1311)
Senyor de Montpeller i Omeladès (Llista de senyors de Montpeller) (1295–1311) 

Catedral de Santa María de Palma de Mallorca

De Wikipedia, la enciclopedia libre
Catedral-Basílica de Santa María de Palma de Mallorca
Cathedral palma mallorca spain 01 2007 08 15.jpg
Tipo Catedral y Basílica menor
Advocación Asunción de María
Ubicación Bandera de España Palma de Mallorca, España
Coordenadas 39°34′2.4″N2°38′54.6″E / 39.567333,2.648500Coordenadas: 39°34′2.4″N2°38′54.6″E / 39.567333,2.648500
Uso
Culto Iglesia católica
Diócesis Mallorca
Orden Clero secular
Arquitectura
Construcción 12291346
Estilo arquitectónico Gótico

La Catedral-Basílica de Santa María de Palma de Mallorca también llamada Catedral de Mallorca es el principal edificio religioso de la isla de Mallorca. En mallorquín, se la conoce como La Seu (Seu o Seo es el nombre que reciben las catedrales en la Corona de Aragón). Consiste en un templo de estilo gótico levantino construido a la orilla de la bahía de Palma.[1] Se asoma al mar sobre las murallas romana y renacentistas que protegían a la ciudad, siendo la única catedral gótica que cumple con esta peculiaridad. Consiste también en la sede de la diócesis de Mallorca, su titular es la Asunción de María.

En 1931 fue declarada Monumento Histórico-artístico. Además, se trata de la catedral con el mayor rosetón del mundo gótico,[2] mayor rosetón original de todas las catedrales góticas europeas,[3] ya que existen catedrales con rosetones de mayores dimensiones pero pertenecen al neogótico,[4] y también una de las que tiene una nave de mayor altura entre las catedrales de estilo gótico europeas.

Su construcción se inició en 1229, después de la conquista de la isla por la Corona de Aragón. El rey Jaime I, decidió derribar la antigua gran mezquita de Medina Mayurca para construir un gran templo dedicado a Santa María, debido a que al estallar un fuerte temporal durante la travesía por mar hacia Mallorca para conquistarla, prometió construirle una catedral en veneración si esta les salvaba de la muerte.[5]

En 1346, fue consagrada por el rey Jaime III, aunque los trabajos y acabados continuaron bastantes años después, ya que no se terminó hasta 1601, y, en rigor, se siguió (y se sigue) reformando y restaurando cada poco tiempo.

http://es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_Mar%C3%ADa_de_Palma_de_Mallorca