El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”
Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya. Aquesta sentència significa el final de la via autonomista i ens vol condemnar a una autonomia d’espoli i d’empobriment econòmic i democràtic. Però alhora, aquesta sentència ens mostra que el millor camí per avançar i progressar és la creació d’un Estat propi en el si de la Unió Europea.
Els avantatges de disposar d’un Estat propi són molts i han estat exposats des de l’àmbit acadèmic i professional. Amb l’Estat propi disposarem de tots els nostres recursos i acabarem amb l’espoli fiscal, que ens permetrà incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat i tenir una educació de qualitat. Els treballadors tindran millors salaris i les empreses amb seu a Catalunya pagaran menys impostos, tindran més beneficis i obtindran més ajudes a la innovació, la recerca i el desenvolupament. Amb l’Estat propi disposarem d’infraestructures de primer nivell i apostarem per l’arc mediterrani que permeti als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, i podrem gaudir d’un sistema aeroportuari que connecti Catalunya amb el món i d’una xarxa viària sense peatges. L’Estat propi donarà a tots els ciutadans de Catalunya millors oportunitats i un nivell de benestar equiparable al dels països capdavanters del món.
Sabem que l’objectiu no és fàcil. Res que valgui la pena és fàcil d’aconseguir. Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat ens demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar unitat per la independència que ens porti a ser un Estat. Ara és el moment de fer el pas endavant amb responsabilitat, generositat i intel.ligència.
És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i als seus militants (Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat) a unir-se en la Solidaritat Catalana per la Independència amb els compromisos següents:
1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).
2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea.
Fem una crida a tots els ciutadans que estiguin conformes amb aquesta proposta que s’inscriguin al web de (www.solidaritatcatalana.cat) i organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible, per constituir les Coordinadores Locals de suport a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.
Des d’aquest moment, ens posem a treballar i ens comprometem a parlar amb totes les organitzacions socials i polítiques catalanistes per aconseguir que el màxim nombre d’elles formin part de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.
Visca Catalunya!
Joan Laporta i Estruch Alfons López Tena Uriel Bertran i Arrué
Laporta, Tena i Bertran invoquen l’esperit de Solidaritat Catalana
Proposen una gran coalició com la de 1907 a tots els partits que volen un estat propi
Creen una web per impulsar el projecte amb comissions locals, com s’ha fet amb la consulta sobre la independència
20/07/10 13:38 – barcelona – Natàlia Ríosemail protegit López Tena, Laporta i Bertran en la presentació del projecte, avui. Foto: N.R.1 Tots junts en una gran coalició, com van fer els polítics catalans de 1907, des Francesc Macià fins a Francesc Cambó amb Solidaritat Catalana. És la proposta de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, feta pública aquest dimarts i adreçada a “tots els partits que en algun moment han apostat per l’Estat propi”.
Finalment, Laporta no aposta per una unió al 50% amb Reagrupament, tot i que el partit de Joan Carretero és una de les formacions convidada explícitament a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència. Rcat hi ha estat convidada, igual que CiU, ERC i fins i tot ICV, a més de totes les plataformes ciutadanes i grups sobiranistes de qualsevol tipus. “Fem una crida als partits, però sobretot als seus militants i als ciutadans”, han puntualitzat.
Qui ho liderarà? “Dependrà de qui s’hi adhereixi, però cap de nosaltres serà un obstacle per al projecte, i jo no tinc cap aspiració personal”, ha assegurat Joan Laporta. Uriel Bertran ha insistit en la mateixa idea perquè, segons el seu punt de vista, “es tracta d’ un projecte històric que ha de repetir un moment històric”, el d’aquella Solidaritat catalana engendrada el gener de 1906 i que va tenir un èxit electoral “esclatant” en les eleccions de 1907. “En aquell moment va ser per aconseguir l’autonomia i ara ha de ser per la independència”, ha anunciat Bertran.
Els impulsors del projecte no volen ni parlar de la possibilitat que els grans partits, CDC, UDC, ERC, ICV, no s’hi afegeixin: saben que és difícil, però no volen tancar cap porta. “Els hem enviat la proposta, i ara cal generositat, responsabilitat i intel·ligència”, ha recordat Laporta.
La crida s’adreça també al territori, a la gent, seguint el model de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència, que ha donat bons resultats. Per això han habilitat la web solidaritatcatalana.cat, a través de la qual tothom pot adherir-se a la proposta a títol individual. La idea és muntar comissions locals que impulsin el projecte des de baix.
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/197335-laporta-tena-i-bertran-invoquen-lesperit-de-solidaritat-catalana.html
El apoyo a la independencia es superior a lo que dicen las cifras del 13-D
Las papeletas independentistas de la consulta del 13 de diciembre supondrían la mitad del voto en un referéndum como el del Estatut | El apoyo del 26% del censo a la secesión en una consulta a la que acuda el 63% supone el 41% de los votantes
Carles Castro | Barcelona | 20/12/2009 | Actualizada a las 00:05h | Política
La distancia que separa el éxito del fracaso es corta, pero existe. Y además, deja sitio suficiente para un territorio de incierto futuro como el que alberga las consultas soberanistas del pasado 13 de diciembre en Catalunya. Es verdad que sus impulsores no cosecharon un éxito espectacular, pues sólo movilizaron al 27% de los ciudadanos que habían citado a las urnas. Sin embargo, el resultado del 13-D está tan lejos del éxito como del fracaso si los números se ponen sobre el tapete de la realidad.
——————————————————————————–
El ‘sí’ gana en las consultas soberanistas con el 94,9%
——————————————————————————–
¿Cómo se mide esa realidad? Pues muy sencillo: las magnitudes del apoyo electoral a la independencia no pueden calcularse nunca sobre el 100% de los electores teóricos, sino sobre el porcentaje máximo de ciudadanos que han acudido alguna vez a las urnas en Catalunya: el 80%. Por ello, cualquier tasa de apoyo a la independencia –por ejemplo, la que se registró el 13-D en los municipios que acogieron la consulta soberanista: un 26% de los convocados– no supone que la secesión tenga el respaldo de tres de cada diez electores, sino de tres de cada ocho. Los otros dos no cuentan porque nunca han votado y es poco previsible que lo hagan en una circunstancia de este tipo. De hecho, en un referéndum independentista tan polarizado como el que celebró Quebec en 1995, votaron nueve de cada diez ciudadanos inscritos en el censo electoral (que es voluntario y no incluye a la totalidad de la población en edad de votar).
Por lo tanto, extendiendo las magnitudes del 13 de diciembre al escenario de la realidad electoral catalana –con índices de participación que oscilan entre el 40% y el 80% de la ciudadanía–, la tasa de apoyo a la independencia se movería entre un modesto –pero ya superior al que reflejan algunas encuestas– 32% de los votantes, en un referéndum de altísima participación, y un espectacular 64%, en una consulta de afluencia similar a la que registró el referéndum sobre la Constitución Europea, en el 2005. Y si la participación fuese igual a la del referéndum sobre el Estatut, en el 2006, el apoyo a la independencia seguiría siendo superior al 50% de los votantes. En realidad, con la participación mínima en una consulta vinculante –que debe ser superior a la mitad de los electores– y una tasa de apoyo al secesionismo similar a la del 13-D (el 26% del censo), el respaldo a la independencia seguiría siendo superior al 50% de los participantes en ese hipotético referéndum.
En consecuencia, el verdadero misterio se centra en la magnitud del voto negativo y en su nivel de movilización. Por poner algún ejemplo, en una población como Sant Cugat del Vallès la participación mínima debería acercarse al 60% para poder neutralizar los 14.000 votos independentistas (frente a sólo 800 en contra) que teóricamente se registraron el 13 de diciembre. Por el contrario, en el caso de Vilanova i la Geltrú –la localidad de fisonomía más cercana a la del área metropolitana barcelonesa– bastaría un 35% de participación para dejar en minoría el voto independentista.
Naturalmente se trata de un ejercicio de política ficción, adulterado por diversos factores: el 13 de diciembre se modificó el censo electoral, los territorios elegidos no representaban con fidelidad la estructura sociológica de Catalunya (y suponían menos del 15% de su censo electoral) y, finalmente, la votación careció de las garantías que ofrece una convocatoria institucional. Pero en Madrid harían bien en usar la calculadora. En el plácido Canadá, el Gobierno federal evitó legislar sobre la secesión hasta que en 1995 el futuro de Quebec se decidió por apenas 54.000 votos. Y lo significativo del caso catalán es que si las magnitudes del 13-D se proyectaran sobre una consulta cuya participación fuese la media de la registrada en los últimos diez años en Catalunya (casi el 63%), el voto a la independencia supondría más del 40% de los votantes. Justo la misma magnitud que se registró en el primer referéndum soberanista de Quebec, en 1980.
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091220/53849589430/el-apoyo-a-la-independencia-es-superior-a-lo-que-dicen-las-cifras-del-13-d-quebec-estatut-constituci.html
Entradas (RSS)