BONS HOMES-EL PAIS DELS CATARS
LOS CÁTAROS
Un paseo por los castillos de los “Hombres Buenos”
Los albigenses fueron una secta herética de los siglos XI y XIII, que se extendió desde la ciudad de Albi (Occitania) de la que toma su nombre, por toda Europa.
También conocida como “cátara” -del griego kataros (puro).
Los Cátaros, llamados “los bons homes” se consideraban como la verdadera “Iglesia de Dios”. Más pura y auténtica que la iglesia católica.
Una cruz parecida se refleja en la bandera del territorio de Occitania
CARCASONE
El catarismo fue un evangelismo que propugnaba la necesidad de llevar una vida ascética y la renuncia al mundo para alcanzar la perfección
Los cátaros rechazaban el Antiguo Testamento. Igualmente, repudiaban la relajación de costumbres del clero medieval y las ansias de poder temporal de sus prelados. Admitían únicamente, el sacramento de la imposición de manos y rechazaban todos los sacramentos posteriores que no se fundaban en las Santas Escrituras.
AGUILAR
ALBI;
Negaban tajantemente la naturaleza divina de Jesús y rechazaban, igualmente, la eucaristía y la veneración de la cruz
Los cátaros ofrecían a los creyentes un cristianismo en el que gracias a la vía de salvación ofrecida por Jesús se puede evitar la condena eterna; un cristianismo sin culto a la cruz; un cristianismo sin eucaristía, ….
Catedral de Albi
BEZIERS
ARQUÉS
CASTELNAUD
CASTELNAUD
BEZIERS
DURFORD
CASTELL DE FOIX
LASTOURS
LASTOURS
CASTELL DE MONTSEGUR
PILÓ DELS PPRATS DELS CREMATS
En unos tiempos en que la Iglesia Católica solo citaba los textos sagrados en latín, con lo que resultaban incomprensibles para el pueblo, los cátaros los tradujeron a la lengua romance. Ahora, gracias a la labor de los perfectos, el Evangelio estaba al alcance de todos.
PAMIERS
PERYPERTUSE
PIEUSSE
CASTELL DE PUILARENS
El catarismo, que adoptaba unas posturas muy críticas contra el materialismo de la Iglesia de Roma y cuyos adeptos eran tremendamente exigentes consigo mismos en cuanto a pureza de costumbres llegó a establecerse como una contraiglesia adecuadamente organizada, con su propio clero mixto y sus obispos. En las casas cátaras los buenos hombres vivían en comunidad, recibiendo la predicación de sus diáconos. Estas casas estaban abiertas a la sociedad de su entorno, no existiendo ningún tipo de clausura, sino que, por contra, sus habitantes entraban y salían en cualquier momento y los vecinos tenían igualmente acceso a ellas.
PUIVERT
CASTELL DE QUERIBUS
RENNES LE CHATEAU
ROQUEFIXADE
SAINT FELIX
TERMES
TERMENES
Diseño Luis M. MOLL
MÉS INFORMACIÓ:
EL CAMÍ DELS BONS HOMES.
http://www.camidelsbonshomes.com/
http://www.tv3.cat/videos/2719290/Catars-heretges-o-bons-homes
http://castellsoccitans.blogspot.com/2008/03/les-petjades-dels-ctars.html
http://www.xtec.cat/~apalau12/catritus.htm
http://www.iacobus.net/
Els càtars, l’Esgésia de Déu o dels Bons Homes i les Bones Dones
Publicat per oriollopez
El catarisme fou un moviment cristià dissident que es va estendre entre els segles X i XIV per diferents llocs, especialment per Bulgària, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Lleó, França, Aquitània, Occitània, i Catalunya. En aquest darrer cas, segurament va exercir-hi una gran influència la immigració procedent d’Occitània que fugia de les massacres de les croades i de la Inquisició que l’Església catòlica va utilitzar per combatir-los, com la croada albigesa (1209-1229) i els tribunals de la Inquisició, creats el 1231, que els va perseguir fins aconseguir-ne l’extinció. A Occitània, l’últim bon home conegut, Guilhem Belibasta, va ser cremat l’any 1321.
Un error molt estès és la creença que la denominació de càtars venia del grec kataros, i que volia dir purs, però la veritat contrastada amb les fonts és que la denominació de càtars, cati en llatí, és un malnom que els donaven els seus perseguidors i que vol dir adoradors del diable en forma de gat, o sigui bruixots. De fet, ells, com és natural, mai no es van autodenominar amb aquest nom pejoratiu, sinó que s’anomenaven simplement cristians, i a la seva Església, la Gleisa de Dio (Església de Déu). A Occitània se’ls anomenava popularment bons homes i bones dones, però se’ls ha conegut amb molts altres noms, com albigesos, bogomils, arrians, etc.
En aquella època, alguns membres de l’Església catòlica actuaven com a autèntics senyors feudals, que no respectaven el celibat i que comerciaven amb les coses sagrades. Molts cristians estaven en contra de l’opulència i la vida dissipada dels dignataris catòlics i aspiraven al retorn al cristianisme primitiu.
Els bons homes seguien els evangelis i particularment l’evangeli de Sant Joan. Eren dualistes en el sentit que afirmaven l’existència de dos principis oposats: Déu, creador dels esperits i del bé, i Satanàs, creador de la matèria i del mal; per això de vegades se’ls havia vinculat erròniament al maniqueisme. Creien que els esperits, en ser temptats per Satanàs, havien caigut del cel, i que s’encarnaven en els cossos; les ànimes, a la mort del cos, si havien rebut la salvació a través del sagrament del consolament, retornaven al cel; sinó, passaven a un altre cos, que podia ser humà o d’un animal, un i altre cop, fins aconseguir finalment la salvació. Com l’ànima podia passar al cos d’un animal, no podien matar-ne ni menjar-se’n la carn. El món no s’acabaria fins que totes les ànimes fossin salvades; no creien en el dia del Judici final, perquè no creien que Déu hagués creat els éssers per poder-los condemnar; tampoc no creien en la resurrecció de la carn, obra del diable, al final dels temps. No tenien temples ni se n’estaven de criticar les despeses dels catòlics en la construcció d’esglésies; Guilhem Belibasta deia que “la veritable església de Déu és el cor de l’home”. No veneraven la creu, ja que havia estat l’instrument de tortura de Crist. Tampoc no tenien imatges, ja que les consideraven ídols. El pagament que feien els cristians a l’Església catòlica per les indulgències el consideraven un mitjà d’extorsió. No creien que Crist hagués fet miracles materials, sinó que els miracles als què es referia l’Evangeli eren en realitat miracles espirituals. El consolament o baptisme espiritual per imposició de mans constituïa l’únic sagrament i l’element fonamental de pertinença a l’Església, i era el que deslligava dels pecats i salvava l’ànima. Després del consolament hi havia un període de dejuni ritual, a pa i aigua. No creien en el baptisme catòlic dels nadons per l’aigua, ja que els infants no tenien encara ús de raó i no n’eren conscients. Alguns dels seus preceptes eren: no jurar, dir sempre la veritat, no matar, no jutjar, no murmurar, viure en castedat i pobresa, i treballar; un dels oficis més habituals entre ells era el de teixidor, per la qual cosa de vegades se’ls anomenava genèricament així, teixidors. La predicació també era per a ells una ocupació essencial.
Font: Els càtars (2002), d’Antoni Dalmau i Ribalta
http://mediterrania.bloc.cat/post/2741/249651
Entradas (RSS)