Exmagistrat del Suprem Xavier O’Callaghan Muñoz: és impropi d’un país civilitzat empresonar oponents polítics, li recorda a l’antic Tribunal de Orden Público (TOP)del franquisme encarregada de la repressió

Independència

Exmagistrat del Suprem: és impropi d’un país civilitzat empresonar oponents polítics li recorda a l’antic Tribunal de Orden Público (TOP)del franquisme encarregada de la repressió

El Nacional
Barcelona. Dimarts, 17 d’octubre de 2017
1 minut

Xavier O'Callaghan Muñoz 1400px

L’exmagistrat del Tribunal Suprem Xavier O’Callaghan Muñoz ha dit aquest dimarts que el jutjat central de l’Audiència Nacional (AN) li recorda a l’antic Tribunal de Orden Público (TOP), l’instància judicial especial del franquisme encarregada de la repressió del que la dictadura considerava delictes polítics i de garantir l’estabilitat del règim.

Dilluns, en conèixer que el fiscal Andrés Carballo, de l’AN, demanava presó incondicional per a Sànchez, Cuixart i Trapero, l’exmagistrat ja havia dit que és “impropi d’un país civilitzat empresonar als oponents polítics”, com ha ordenat la jutgessa de l’AN Carmen Lamela.

L’Audiència Nacional és hereva directa del TOP. El mateix decret de dissolució del 1977 el reconvertia en Audiència Nacional, sense ni tan sols canviar els jutges i fiscals, ni de seu.

O’Callaghan és un dels dos dissidents que van votar contra la sentència del Suprem que fixava límit temporal per a reclamar les “clàusules sol” dels contractes hipotecaris abusius. Els altres vuit magistrats hi van ser favorables.

El cas va arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que va donar la raó a O’Callahgan i al seu col·lega Francisco Javier Orduña. Per a ells no havia d’existir límit temporal i els bancs havien de tornar tots els interessos excessius des del principi. La “data essencial” per reclamar havia de ser la de signatura de la hipoteca, i no la de publicació de la sentència.

El magistrat O’Callaghan, que també és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Complutense, es va jubilar del Tribunal Suprem al setembre del 2016 en complir 75 anys. Estava assignat a la Sala Primera, del Civil.

Abans havia estat jutge a Sant Sebastià, en els anys del terrorisme etarra. Una de les seves decisions controvertides va ser donar suport a la decisió de prohibir la inscripció de Sortu (ara dins de Bildu) en el registre de partits polítics l’any 2008, en plena aplicació de la doctrina Garzón. El ponent d’aquella decisió va ser Carlos Lesmes, ara president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem.

 http://www.elnacional.cat/ca/politica/ocallaghan-sanchez-cuixart_202809_102.html

Pastas Gallo trasllada la seu a Còrdova a El Carpio , va tindre com anunciant presentador a Carlos Herrera i ara Susana Griso

Independència

Pastas Gallo trasllada la seu a Còrdova

El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 17 d’octubre de 2017

Pastas Gallo trasllada la seva seu social de Granollers a El Carpio, a la província de Còrdoba, segons han informat TV3 i el diari Expansión. Segons apunta la informació, Gallo hauria decidit traslladar la seva seu social a la població andalusa on tenen la seva fàbrica més gran.

En declaracions a Expansión, la companyia ha exposat que la decisió respon a “garantir la seguretat jurídica i els interessos dels consumidors, clients, treballadors i accionistes”.

Gallo és l’empresa amb més quota de mercat en el sector de la pasta. Es va fundar l’any 1946 a partir de l’adquisició d’una fàbrica de farines de Rubí. Més endavant, el 1958, l’empresa va comprar una fàbrica a El Carpio per convertir-la en la seva fàbrica més gran. Actualment, l’empresa té una altra fàbrica a Esparreguera, aquesta especialitzada en pasta sense gluten.

Comercial Gallo, filial encarregada de la comercialització dels productes, va tenir un benefici de 4,3 milions d’euros el darrer exercici amb un resultat de vendes de 196 milions d’euros. El conjunt del grup va facturar 105 milions d’euros, amb 2,7 milions de benefici..

http://www.elnacional.cat/ca/politica/pastas-gallo-trasllat-seu-cordoba_202644_102.html

Pastas Gallo trasllada la seu social a Còrdova

Segons ha pogut saber TV3, el grup fabricant d’aliments, fundat a Rubí el 1946, situarà la seva seu on té la fàbrica més gran
Redacció

Pastas Gallo també trasllada la seu fora de Catalunya. Segons ha pogut saber TV3, el grup fabricant d’aliments, fundat a Rubí el 1946, ha decidit canviar la seu social i situar-la a Còrdova, on té la fàbrica més gran.

La decisió es justifica per garantir l’estabilitat jurídica de l’empresa i per seguir treballant en un entorn d’estabilitat. Gallo té més de 500 treballadors i fàbriques a Granollers i Esparreguera, entre altres llocs.

https://www.google.es/search?q=Pastas+Gallo+trasllada+la+seu+a+C%C3%B2rdova&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjdscyMuffWAhWMZFAKHT71CHUQ_AUIDCgD&biw=1366&bih=651#imgrc=GV3EHeD1D1kz7M:&spf=1508236046070

Resultado de imagen de HERRERA ANUNCIANT PASTAS GALLO

Pastas Gallo trasllada la seu social a Còrdova

L’empresa té fàbriques a Granollers, El Carpio i Esparraguera i compta amb una plantilla de més de 400 treballadors

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència de navegació i mostrar-li publicitat i continguts del seu interès. En continuar navegant, considerem que accepta el seu ús. Més informació

Gallo concentra tota la seva producció a Granollers

Gallo concentra tota la seva producció a Granollers

Pastas Gallo ha decidit traslladar la seva seu social, actualment situada a Barcelona, a El Carpio (Còrdova) a causa de la incertesa generada a Catalunya després de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.

En un comunicat, la companyia ha destacat que necessita operar en un ambient d’estabilitat i que la definició de Catalunya en l’entorn europeu comunitari és “decisiva” per al seu posicionament.

“De cara a garantir la seguretat jurídica i els interessos dels nostres consumidors, clients, treballadors i accionistes hem pres la resolució de traslladar la nostra seu social a la província de Còrdova, on tenim la més gran de les nostres fàbriques”, ha sostingut Pastas Gallo en un comunicat.

L’empresa, que compta amb una plantilla superior als 400 treballadors, ha destacat que respecta cadascuna de les opinions personals, però adverteix: “Sense que cap d’elles ens representi”.

Ara, Pastas Gallo ha sostingut que centrarà els seus esforços en innovació i solucions pràctiques per a una alimentació equilibrada i a les seves fàbriques de El Carpio, Granollers i Esparreguera (Barcelona).

http://www.viaempresa.cat/empresa/pastas-gallo-trasllada-seu-social-cordova_51520_102.html

STOP Bocazas en ” Pastas Gallo”

Boicot a Pastas Gallo hasta que retire el anuncio de Carlos Herrerlunes, 18 de febrero de 2013

STOP BOCAZAS como anunciantes de “Pastas Gallo “

Carlos Herrera Director de ‘Herrera en la Onda’ e ilustre anunciante de Pastas Gallo nos deleito la pasada semana con su peculiar punto de vista sobre la comparecencia de Ada Colaú en el Congreso de los Diputados y los gritos de alegría que se dieron el día de la Tramitación de la ILP por la Dación en pago y el  Alquiler Social.

El periodista y su verborrea habitual nos dejo entrever parte de los ideales que lo mantienen bien colocado en Onda Cero.

Que la Dación en Pago tiene una Cara B , Que aquello de la retroactividad , “ habrá que verlo“ , Que esta gente que llama ‘asesinos’ a los políticos jamás las vi en ninguna manifestación para llamar ‘asesinos’ a los asesinos de verdad” ¡! Manda huevos ¡!, o que no nos dejemos llevar por esos energúmenos, en Referencia a Ada Colau y a sus acompañantes, fueron algunas de sus perlas.

Hay que decir que este rosario de lindezas dichas sobre los representantes de la PAH , fueron realizadas , sin la mas mínima critica al sistema financiero Español y por supuesto sin ningún reproche a la ley hipotecaria que “ recordemos “ está siendo la causante de esta sangría en forma de suicidios que recorre España.

Para más INRI y nunca mejor dicho, esta sarta de barbaridades fueron apuntadas por “ Carlos Herrera en la onda “ cuando todavía estaban calientes los cuerpos del compañero de la PAH de Córdoba , el Padre de Basauri que dejo una nota a sus hijos de que “ no podía mas”y la pareja de jubilados de Mallorca que fueron incitados al suicidio por la mencionada Ley Hipotecaria y el periodista, por llamarlo de alguna manera , ni la nombro.

Ante esta falta de ética periodística No vamos a pedir a ONDA CERO una rectificación publica ,!! Que podríamos!! Pero si vamos a solicitar a “ Pastas Gallo” que haga el favor de retirar el anuncio del “ Bocazas en la Onda” que nos invita a consumir todo tipo de productos Gallo a la vez que arenga a las masas con discursos que rayan la inmoralidad .  
Este anuncio SRES de Pastas Gallo  creemos que es sencilla y llanamente un INSULTO.
 
Desde estas líneas queremos recordarle a los responsables de “ pastas Gallo” que en este país , por desgracia, los que más pasta y productos derivados comemos , somos los cientos de miles de familias que nos sentimos muy bien representados con las palabras de Ada Colau .
 
 Igualmente no queremos dejar pasar esta oportunidad de recordarles que los cientos de toneladas de pasta que comemos regularmente , las comemos gracias a que los amigos de “ Carlos Herrera en la Onda ” se dedican a rescatar a los banqueros con dinero publico y no a las personas que mas estan padeciendo esta crisis.
Por todo ello le vamos a dar un plazo razonable para que el Sr Carlos Herrera deje de invitarnos a consumir sus productos. ( A la voz de! YA! ) y para ello vamos a poner en marcha una campaña de boicot a sus productos .
STOP BOCAZAS como anunciantes de  “ Pastas Gallo “ es una campaña que pretende denunciar como el Sr Herrera utiliza las ondas para arremeter contra la representante de las Plataformas de afectados por la hipoteca , mientras alaba las bondades del genocida sistema financiero y de paso aplaude a los representantes políticos que no nos representan .
 Esta campaña finalizara el día que los responsables de su Empresa retiren el mencionado anuncio, o deberíamos decir “insulto” .
http://stopbocazas.blogspot.com.es/
Resultado de imagen de presentadora anuncia PASTAS GALLO
Pastas Gallo  y Susana Griso dime con quién vas y te diré quien….

Televisió

Griso fa servir Iceta per defensar-se de l’escàndol de les estudiants

Marc Villanueva
Foto: Antena3
Barcelona. Dimarts, 17 d’octubre de 2017
2 minuts

iceta griso Antena3

Griso ho veu gris. Tirant a negre. La periodista catalana s’ha posat de perfil en la polèmica de les estudiants de la UAB que fa dies la persegueix. Espejo público no ha tingut més remei que abordar l’afer després que la pròpia Universitat els ha denunciat al CAC i al Col·legi de periodistes per falta d’ètica. Les tres noies que segons el dia que tingués Antena 3 eren estudiants o eren exuniversitàries, i callant que eren de S.C.C o de C’s, van motivar una guerra a xarxes. En Blau ja va fer referència a les bufetades entre els miquels: Calçada i Iceta amb Toni Soler d’estrella convidada:

Iceta havia donat credibilitat a la denúncia d’amenaces de tallar cares de noies unionistes al campus, Susanna Griso li ha preguntat al minut 4:30 ¿le parece bien que les demos voz?:

Ha defensat la llibertat d’opinió tan de les estudiants com d’Espejo público i ha quedat bé amb tothom. El problema que té el primer secretari del PSC és que si algú diu que li tallaran la cara amb un ganivet per ser unionista no és cap opinió sinó una acusació que hauria d’anar a un jutjat per delicte d’amenaces. Excepte si també és inventat com l’estatus d’estudiant o si amagues que pertanys a entitats anti-independentistes. Sobre la falta d’ètica que hi veu la UAB, ni Iceta ni Griso no han dit ni piu.

 

El món universitari està assistint estupefacte a aquesta manipulació del campus i a BTV ràdio han entrevistat una companya de classe d’una de les denunciants. La Judit ha negat que hagi presenciat cap discriminació envers la companya unionista. En un minut:

 

Com si res. Antena 3 segueix pintant una Catalunya tètrica que no té res a veure amb la que Susanna Griso va deixar per emigrar a Madrid. Allà pot entrevistar cada dia una ombra nova.

 

El món universitari està assistint estupefacte a aquesta manipulació del campus i a BTV ràdio han entrevistat una companya de classe d’una de les denunciants. La Judit ha negat que hagi presenciat cap discriminació envers la companya unionista. En un minut:

 

Com si res. Antena 3 segueix pintant una Catalunya tètrica que no té res a veure amb la que Susanna Griso va deixar per emigrar a Madrid. Allà pot entrevistar cada dia una ombra nova.

 

Subtileses Griso: que els testimonis estiguin en penombra per donar la imatge de pànic. Lídia Heredia li va treure 5 punts i mig de share a la seva competidora catalana al matí. I enfocant amb llum tots els entrevistats. Per cert, quina empresa acaba d’anunciar que marxa de Catalunya? Pastes Gallo. I quina famosa presentadora porta anys sent la cara que promociona aquestes pastes? Doncs sí, tot quadra: Susanna Griso.

http://www.elnacional.cat/enblau/ca/televisio/susanna-griso-estudiants-iceta_202800_102.html

&-En aquesta Europa cada vegada mes de ultradreta, avui te presos politics catalans , jutjats i empresonats per Carmen Lamela condecorada per la policía i la guardia civil española

En aquesta Europa cada vegada mes de ultradreta, avui te presos politics catalans, jutjats i empresonats per Carmen Lamela condecorada per la policía i la guardia civil española.

Independència

Policia i Guàrdia Civil van condecorar la jutgessa que ha empresonat Sànchez i Cuixart

El Nacional
Barcelona. Dimarts, 17 d’octubre de 2017
4 minuts

Carmen Lamela

Carmen Lamela ha fet història aquest 17 de octubre del 2017. És la primera magistrada espanyola en dictar una interlocutòria per sedició en temps de democràcia, per la que ha empresonat preventivament Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a petició del fiscal Miguel Ángel Carballo, també de l’Audiència Nacional (AN).

La magistrada, de 56 anys, ha fet el que s’esperava des del dijous passat, quan entre els grups de convidats a la desfilada militar del 12 d’Octubre a Madrid ja corria que aquest dilluns es dictarien dues ordres de presó i que una tercera “era dubtosa”. Aquesta “dubtosa” era la del major dels Mossos Josep Lluís Trapero.

Fa dues setmanes, Lamela va ser condecorada pel ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, amb la medalla al mèrit policial en ocasió del 2 d’octubre, Dia dels Àngels Custodis, patrons de la policia espanyola. Un any abans, el 15 d’octubre del 2016 li va ser atorgada la Creu de Plata del Mèrit de la Guàrdia Civil, onze dies després de fer-se càrrec d’investigar una baralla de bar entre guàrdies civils i uns joves a Altsasu (Navarra), que ella va considerar delicte de terrorisme.

“Una formigueta”

En opinió dels seus companys, és “una formigueta”, discreta i molt treballadora, que sempre ha fugit de les càmeres i a qui no agrada remenar la cua. Lamela està associada al sector progressista de la magistratura. Es va llicenciar en dret el 1984 a la Universidad Pontificia de Comillas, regida pels Jesuïtes. És jutge des del 1986: va passar l’oposició al 8è lloc d’entre els 169 aspirants de la seva promoció.

El cas de sedició contra Cuixart, Sánchez, Trapero i la intendenta dels Mossos, Teresa Laplana, respon a una denúncia del fiscal per a investigar si s’havia comés delicte de sedició arran de les concentracions i manifestacions dels proppassats 20 i 21 de setembre, després que la policia espanyola i la Guàrdia Civil detinguessin 14 càrrecs del Govern en l’assalt a quatre departaments i una dotzena més de dependències de la Generalitat. Lamela era qui estava de guàrdia al capdavant del Jutjat Central d’Instrucció 3 de l’AN el dia que es va presentar la denúncia, encara que inicialment, per error, se li va assignar al jutge Ismael Moreno.

Ha treballat a Catalunya

Lamela coneix Catalunya. Entre 1989 i 1993 va ser nomenada degana dels jutges de Badalona i magistrada de l’Audiència Provincial de Barcelona. Abans havia passat pel Jutjat de Primera instància d’Oriola, el seu primer destí, i el 1987 va ser traslladada al Jutjat de Primera instància de Manzanares, a Madrid. Allí  va instruir el cas del pres etarra Mikel Lopetegui Larrarte, a qui van trobar penjat de la cisterna de la seva cel·la a la presó d’Herrera de la Mancha (Ciudad Real). Lamela va qualificar el fet com “un clar suïcidi”.

De Barcelona va saltar a Madrid el 1993, al Jutjat d’Instrucció 25. Quatre anys després, va passar a la secció 16 i posteriorment a la 17 del Penal de l’Audiència de Madrid. Entre 2009 i 2011 va formar part de l’equip d’Iñaki Sánchez, el secretari general de l’Administració de Justícia del ministre socialista Francisco Caamaño. En aquest càrrec va intervenir en l’elaboració de la llei reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació en l’administració de justícia, i en la llei de mesures d’agilització processal, ambdues del 2011.

Al 2010 ja va ser part d’una terna per incorporar-se a l’AN, al capdavant del Jutjat d’Instrucció 5, del que havia estat suspès Baltasar Garzón. Lamela no va ser escollida. Al maig del 2017, Lamela va ser la menys votada (un vot dels 21 emesos) per al càrrec de presidenta de la Sala Penal de l’AN. El Consell General del Poder Judicial es va estimar més situar-hi a Concepción Espejel, la magistrada que els integrants d’aquella mateixa Sala Penal havien apartat del cas Gürtel per la seva proximitat al Partit Popular.

Casos polèmics

La magistrada Lamela ha gestionat altres casos polèmics entre 2015 i 2016. Un dels més coneguts és la baralla al bar Koxka d’Altsasu (Navarra) entre diversos joves i dos guàrdies civils. Lamela va decidir quedar-se el cas en considerar-lo terrorisme, un dels tipus que corresponen a l’AN. Entre altres diligències, va demanar a la Guàrdia Civil un informe sobre “la campanya d’assetjament que els seus agents pateixen a Navarra, en concret, a Altsasu”. En aquesta localitat, el primer trimestre del 2016, la Guàrdia Civil va executar més de cent dispositius (escorcolls, identificacions…). Lamela va instruir el cas en cinc setmanes i va processar nou dels suposats agressors, als quals imputa els delictes de terrorisme en concurs amb atemptat, lesions i un delicte d’odi. Gairebé un any després, el cas no s’ha jutjat i quatre dels nou processats continuen en presó preventiva.

En el cas Abengoa va investigar, pel delicte d’administració deslleial, l’expresident de la companyia Felipe Benjumea i l’exconseller delegat Manuel Sánchez Ortega, aquest també acusat d’un delicte d’informació privilegiada. En el cas Bancaja, indagà a 23 exconsellers i directius del banc per la concessió de 520 milions d’euros en crèdits dubtosos. A l’Operació Rimet va desvelar una presumpta trama de blanqueig de capitals que va dur a la presó l’expresident del Barça, Sandro Rosell.

Aquesta mateixa jutge va arxivar la denúncia del fiscal contra l’ajuntament de Premià de Dalt per delictes de rebel·lió o sedició arran de l’aprovació de la moció de suport a la resolució independentista del Parlament del 2015.

http://www.elnacional.cat/ca/politica/lamela-jutgessa-sanchez-cuixart_202629_102.html

Els arguments delirants de la jutgessa per a empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Us oferim la interlocutòria de la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela


El furgó de la Guàrdia Civil amb Sànchez i Cuixart arriba a la presó de Soto del Real

La interlocutòria de la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela en què decreta la presó incondicional contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart recull els motius que l’han duta a prendre la decisió de privar-los de llibertat, arran de les concentracions del 20 i el 21 de setembre de protesta per l’assalt de la Guàrdia Civil contra edificis de la Generalitat, els escorcolls i la detenció d’alts càrrecs del govern.

La jutgessa diu que els empresona provisionalment i sense fiança perquè són sospitosos d’haver comès el delicte de sedició. Perquè aquell dia, 20 de setembre, explica que van pretendre que negociaven amb la Guàrdia Civil, ‘incitant els aplegats a romandre en el lloc i impartint-los ordres de l’actuació que havien de fer en cada moment’.

També justifica la decisió perquè hi ha ‘risc de reiteració delictiva’, perquè ‘els investigats operen dins un grup organitzat de persones, duen a terme de manera contínua i reiterada activitats de col·laboració activa i necessària en relació amb l’actuació de persones, organitzacions i moviments adreçada a aconseguir fora de les vies legals la independència de Catalunya, en un procés que encara és actiu’. I afegeix que hi ha ‘l’alta probabilitat que tots ocultin, alterin o destrueixin proves’.

La jutgessa exposa que aquell dia no es va fer una crida a una manifestació pacífica, sinó a la protecció dels governants i les institucions. ‘Alguns manifestants van punxar rodes i van fer malbé diversos cotxes de la Guàrdia Civil. I alguns altres van impedir que els agents abandonessin els edificis després dels escorcolls. I que van seure a terra, a l’asfalt, davant els vehicles.’

Dels voluntaris de l’ANC, diu que van fer un cordó amb què van intimidar la Guàrdia Civil, per bé que en realitat van estar tot el dia mirant de controlar la concentració i evitant que hi hagués cap mena d’aldarull.

La interlocutòria diu que Sànchez i Cuixart es van erigir en interlocutors dels concentrats, ‘intentant negociar durant com a mínim cinc vegades amb les forces de seguretat’. I fins i tot arriba a dir que la negociació que van fer era per als seus interessos i no pas en benefici de la seguretat ciutadana.

Destaca que tots dos parlaven d’una mobilització permanent i de votar l’1-O. I que hi havia tanta gent que els agents i la comissió judicial no podien sortir.

Penalitza l’objectiu i la idea política: ‘La finalitat última d’aquestes mobilitzacions era aconseguir la celebració d’un referèndum i la proclamació d’una república catalana, independent d’Espanya, essent conscients que duien a terme una actuació al marge de les vies legals i impedien l’aplicació de l’ordenament jurídic en conjunt.’

Diu que aquella protesta ‘no va ser una protesta ciutadana aïllada, casual o convocada pacíficament en descord amb unes actuacions policíaques’. En canvi, eren ‘unes activitats emmarcades dins d’una estratègia complexa amb què des de feia temps col·laboraven Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en execució del full de ruta dissenyat per obtenir la independència de Catalunya’.

Els acusa d’haver utilitzat ‘les xarxes socials i grups de difusió’ per a la mobilització, i a la participació del referèndum. De fet, va més enllà dels dies 20 i 21 de setembre i diu que des d’aquestes mateixes xarxes s’animava la gent a romandre als col·legis el dia 1 d’octubre ‘i a presentar resistència a les actuacions policíaques’.

Heus ací el text de la interlocutòria elaborat per la jutgessa Carmen Lamela:

 

[VilaWeb

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-arguments-delirants-de-la-jutgessa-per-empresonar-jordi-sanchez-i-jordi-cuixart/

Els catalans Cuixart i Sànchez,presos polítics a l’Europa del 2017 per una mobilització pacífica

Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017 per una mobilització pacífica

Primera reacció de la indignació: repic d’atuells a les deu


La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha decretat presó sense fiança pels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. La magistrada entén que van fer una crida a la ‘protecció’ dels governants amb ‘mobilitzacions massives’, i no pas a una manifestació pacífica.

 

La denuncia per un presumpte delicte de la sedició la va fer la fiscalia espanyola després de les concentracions contra el cop d’estat contra la Generalitat del 20-S. Posteriorment, la causa es va ampliar als fets del referèndum del primer d’octubre. El delicte de sedició està penat amb un màxim de deu anys de presó.

Com ja van fer en la primera declaració, el 6 d’octubre, Sànchez sols ha contestat les preguntes del seu advocat, mentre que Cuixart s’ha acollit al dret a no declarar. Segons l’últim informe de la Guàrdia Civil, Sànchez i Cuixart van ser responsables ‘alentar a la massa’ cridant a la protesta davant del Departament d’Economia i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com a protesta pel cop d’estat contra la Generalitat i fins que els membres del govern detinguts fossin alliberats.

La fiscalia també havia demanat presó sense fiança per l’indendent dels Mossos d’Esquadra, Teresa Laplana, i el major de cos, Josep Lluís Trapero. En els seus casos, però, ha evitat d’empresonar-los i els ha imposat mesures cautelars: la prohibició de sortir de l’estat espanyol, la retirada del passaport i l’obligació de comparèixer al jutjat cada quinze dies i d’estar disponibles telefònicament.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-i-sanchez-presos-politics-a-leuropa-del-2017-per-una-mobilitzacio-pacifica/

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha decretat presó per els catalans Sánchez i Cuixart a Soto del Real i sense fiança

Sánchez i Cuixart, a la presó i sense fiança

Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sánchez i Cuixart Audiència Nacional / EFE
 Resultado de imagen de jutgessa de l'Audiència espanyola Carmen Lamela

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha decretat  presó per  Sánchez i Cuixart a Soto del Real i sense fiança

La jutgessa ha enviat a la presó sense fiança Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, tal com ha demanat la Fiscalia. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dormiran aquesta mateixa nit a la presó de Soto del Real.

foto de Emilio Piernau Calles.

El fiscal portaveu de l’Audiència Nacional, Miguel Ángel Carballo, ha demanat presó incondicional per al president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez,  i per al d’Òmnium, Jordi Cuixart, investigats per sedició.

Sánchez ha respost només les preguntes del seu advocat i Cuixart s’ha acollit al seu dret a no declarar.

En la interlocutòria que ha dictat de mesures cautelars per al major dels Mossos Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana, la jutgessa ja donava pistes i era especialment dura amb Sánchez i Cuixart. Els fa promotors de les concentracions del dia 20 i acusa l’ANC d’organitzar els voluntaris sabent que “dificultarien la intervenció policial”.

foto de Assemblea Territorial Morell.

La jutgessa exposava que tant Sánchez com Cuixart es van “erigir com a interlocutors de la concentració” i que “mai van utilitzar” aquest control “per desconvocar o diluir els riscos”.

La interlocutòria detalla com “pujats a un cotxe de la Guàrdia Civil, van cridar a la mobilització permanent des d’aquell dia a favor del referèndum i contra les actuacions ordenades judicialment per impedir-ho”.

josep lluis trapero - efe

INDEPENDÈNCIA
Gemma Liñán

http://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-preso-incondicional-jordi-sanchez-cuixart_202491_102.html

&-Andalusia admet que la independència de Catalunya afectaria la seva economía,Alarma a Extremadura per la campanya de boicot a productes catalans

INDEPENDÈNCIA

Andalusia admet que la independència de Catalunya afectaria la seva economia

Alejandro Rodríguez
Foto: Wikimedia
Barcelona. Dilluns, 16 d’octubre de 2017
1 minut

 Antonio Ramírez de Arellano - Wikimedia

El conseller d’Economia i Coneixement andalús, Antonio Ramírez de Arellano, ha assenyalat aquest dilluns que a curt termini pensen que “no hi haurà importants repercussions en l’economia andalusa” però que a llarg termini, “caldrà veure quina és la situació que queda d’aquest assumpte”. Tot i això, ha advertit que “les incerteses són dolentes per a l’economia”.

Amb aquestes declaracions, Ramírez de Arellano, que ha presidit el Fòrum de Conjuntura i Previsió Econòmica d’Andalusia, s’ha sumat a les declaracions del ministre d’Economia, Luis de Guindos, que va afirmar que les incerteses sempre són negatives, per la qual cosa “sempre és prematur arribar a conclusions”.

Però la situació d’incertesa no només és dolenta per a Andalusia i per a Espanya, sinó que Catalunya també es veurà afectada encara que “les previsions del ministre De Guindos no són molt diferents de les que preveia fa poc temps”, ha assegurat Ramírez de Arellano. També ha recordat que estem en una etapa de sortida de recessió però “sembla que això va lent i és una cosa que depèn de molts factors i no són només els de la situació de Catalunya”, fent referència a altres factors internacionals com el Brèxit, l’evolució de polítiques proteccionistes, el procés de canvi de la Unió Europea o polítiques monetàries, entre d’altres.

http://www.elnacional.cat/ca/politica/andalusia-independencia-catalunya-economia_202380_102.html

El govern Català estudia de crear un banc central de Catalunya i una entitat financera pública

El govern estudia de crear un banc central de Catalunya i una entitat financera pública

El Departament d’Economia explica en un document que ‘no hi ha cap risc de perdre els estalvis’ en el camí cap a la independència


El govern preveu de crear un banc central de Catalunya (BCC) en una Catalunya independent, per supervisar la solvència de les entitats financeres. Segons un document del Departament d’Economia, al qual ha tingut accés l’ACN, aquesta entitat, que comptaria amb uns cinc-cents treballadors, contribuiria a mantenir l’estabilitat dels preus i s’encarregaria d’executar la política monetària, supervisar i promoure el funcionament del sistema de pagaments i gestionar les divises i la posada en circulació d’euros. El document desmenteix els temors entorn dels estalvis i deixa clar que durant el període transitori cap a la independència tots els dipòsits de les entitats catalanes es mantindran sota el paraigua del fons de garantia espanyol.

Així mateix, el text –titulat ‘La situació de l’economia en un estat català’– detalla l’estructura d’un sistema financer en la Catalunya independent, que tindrà dos supervisors: l’un, el banc central, i l’altre, una autoritat catalana d’inversions i mercats (ACIM), que en supervisarà la conducta i assegurarà la protecció dels inversors i una correcta formació dels preus.

Les dues institucions ‘dotarien Catalunya de veu pròpia en organismes monetaris europeus i internacionals’, segons el document. El BCC executaria la política monetària, la supervisió microprudencial i macroprudencial i promouria el bon funcionament del sistema de pagaments. També s’encarregaria d’elaborar estatístiques, gestionar divises i posar en circulació euros, a més de serveis de tresoreria i deute públic. Una activitat que exerciria seguint els principis ‘d’independència, transparència, rendició de comptes, igualtat d’accés professional i eficiència’.

Segons els càlculs del Departament d’Economia, la creació del banc tindria un efecte multiplicador en el PIB, de resultes de la creació de llocs de feina especialitzats, que el situaria ‘entre els bancs centrals més eficients d’Europa’. El banc aportaria uns beneficis d’uns cinc-cents milions d’euros anuals nets a l’economia catalana, que es podrien destinar a la millora de serveis públics essencials.

D’una altra banda, es crearia un sistema de protecció dels consumidors per evitar el llançament de productes complexos i abusius (com preferents, subordinades o clàusules terra) i impedir una situació com la que s’ha viscut recentment a l’estat espanyol amb ajuts i rescats bancaris dissenyats de manera que era impossible de recuperar els diners, segons un informe del BCE.

L’àmbit financer d’una república catalana també comptaria amb un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària per a finançar projectes clau d’infrastructures, suport a pimes, R+D i iniciatives contra l’exclusió social. En aquesta línia, l’Institut Català de Finances té previst de demanar l’autorització bancària europea per a operar com a banc públic a partir del 2018. El conseller delegat de l’ICF, Isaac Sanromà, va avançar a l’abril que l’entitat es podria dir Banc Públic d’Inversions de Catalunya o Banc Català d’Inversions.

Trasllat de seu de CaixaBank i Banc de Sabadell
El document es refereix al trasllat de seu social de CaixaBank i el Banc de Sabadell. Segons el text, són unes decisions ‘legítimes’ de caràcter preventiu que responen per una banda a la voluntat d’evitar fuites de dipòsits no catalans i de tranquil·litzar els seus accionistes, però que també poden ser un intent de pressionar el govern per evitar una declaració d’independència. Així mateix, diu el text, poden respondre ‘a pressions rebudes per part del govern espanyol’.

El govern creu que és un ‘moviment transitori i reversible’, tenint en compte que CaixaBank obté el 70% del benefici de tot l’estat espanyol a Catalunya. Pel que fa al Banc de Sabadell, va més orientat a empreses que no pas a particulars, ‘cosa que implica que tampoc no pot (ni vol) renunciar a Catalunya’. Els responsables de les finances catalanes afegeixen: ‘Una certa incertesa en el període transitori cap al nou estat és inevitable’, especialment en l’àmbit financer i a les respostes dels mercats a ‘qualsevol incertesa’. ‘En aquest sector –diuen– [la independència] ha passat de ser un escenari improbable a un de probable i les reaccions que observem responen a aquest canvi d’escenari i de probabilitats.’

Garantia de dipòsits
El document refusa els temors entorn dels dipòsits bancaris i remarca que els dipòsits de totes les entitats catalanes són ‘plenament garantits’. Les entitats financeres que canvien de seu ho fan per blindar-se i continuar sota el paraigua del fons de garantia de dipòsits espanyol, un fons actualment de 1.022 milions d’euros. Tenint en compte que Catalunya compta amb el 26% dels dipòsits bancaris de l’estat espanyol, un fons català de garantia de dipòsits hauria de tenir un volum aproximat de 270 milions d’euros, recorda l’informe.

Aquest fons es crearia per llei en el nou marc d’una Catalunya independent i es començaria a constituir amb les aportacions de les entitats de crèdit catalanes. Tot i això, es deixa la porta oberta a la creació d’un ‘fons de garantia catalano-espanyol administrat conjuntament per les autoritats de tots dos estats’, emparant-se en la legislació europea. Això és així perquè una declaració d’independència ‘no implica immediatament’ una Catalunya independent ni la continuïtat o no dins la UE.

En tot cas, el govern assegura: ‘En el període de transició, els dipòsits de tots els bancs amb domicili fiscal a Catalunya hauran d’estar coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits espanyol, que alhora compta amb una garantia europea que els garanteix en la seva totalitat, fins a 100.000 euros per dipositant i entitat financera.’ Així mateix, indica que continuaran coberts per la normativa financera europea, i sota el paraigua del Banc Central Europeu, que continuarà essent el supervisor únic del sistema europeu, inclòs el català i continuarà aportant ‘tota la liquiditat necessària’ als bancs.

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-estudia-crear-un-banc-central-de-catalunya-i-una-entitat-financera-publica/

Procés Català

El Govern estudia crear un banc central de Catalunya amb 500 empleats

El Departament d’Economia argumenta la creació d’una entitat financera pública en un document

El Govern proposa incentius fiscals per atraure empreses en una Catalunya independent

Redacció | 16/10/2017 a les 09:27h
El Govern preveu la creació d’un Banc central de Catalunya (BCC) en una Catalunya independent, per supervisar la solvència de les entitats financeres. Segons un document del Departament d’Economia de la Generalitat, consultat per l’ACN, aquesta entitat, que comptaria amb uns 500 treballadors, contribuiria a “mantenir l’estabilitat dels preus” i s’encarregaria d’executar la política monetària, supervisar i promoure el funcionament del sistema de pagaments, així com gestionar les divises i la posada en circulació d’euros.

L’àmbit financer d’una república catalana també comptaria amb un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària per finançar projectes clau d’infraestructures, suport a pimes, R+D i iniciatives contra l’exclusió social. El document surt al pas dels temors entorn dels estalvis i argumenta que durant el període transitori cap a la independència tots els dipòsits de les entitats catalanes es mantindran sota el paraigua del Fons de Garantia espanyol.

http://www.naciodigital.cat/noticia/140528/govern/estudia/crear/banc/central/catalunya/amb/500/empleats

5 Mar, 2017-La web de HolaLuz esta rota-El soporte técnico no funciona-Estoy esperando me devuelvan el importe de la factura de una vivienda que no es la mía

@HolaLuzcom – HolaLuz no me quiere

holaluz

HolaLuz no me quiere. Hace unos meses escribí una breve opinión sobre HolaLuz, como suelo hacer en el blog, mi objetivo era probar el servicio para recomendarlo a otras personas, ya que tenía buenas referencias. 7 meses más tarde vengo a ampliar mi opinión, con mi de momento, mala experiencia con HolaLuz

Puesto que sé que HolaLuz es una empresa moderna y transparente, mi objetivo simplemente es describir unos hechos y lo que creo que tendría que hacer HolaLuz para mejorar de aquí en adelante.

La web de HolaLuz está rota

Lo primero que tengo que decir es que la web de HolaLuz está rota. Cuando fui a gestionar el alta, petó miserablemente. Petó el alta de un cliente nuevo, poca cosa. Y digo que está rota, en presente, porque ya ni siquiera puedo entrar a la zona de cliente con mis credenciales.

Alta nueva y login rotos. Sin palabras.

El caso es que sé que el equipo de ingeniería (o desarrollo) de HolaLuz, es bueno y por lo que parece tienen bastante experiencia.

No sé qué decir al respecto, pero parece que hay algo en las políticas de QA del equipo que no está bien. Hace poco buscaban Frontend Technical Lead, no sé si presentarme…

Lo único que tengo que decir en su favor, es que por aquel entonces (cuando gestioné el alta online) habían hecho un rebranding de la web, pero qué queréis que os diga… hoy me he puesto el gorro de cliente enfadado y me la suda.

El hecho de que la web no funcionara en su momento, no sería nada grave, si no la hubieran cagado también al tramitar el alta telefónica.

Sigue leyendo.

El soporte técnico no funciona

Sinceramente no sé si HolaLuz es una startup. Yo diría que no porque el modelo de negocio está claro y creo que está más que validado.

Lo que sí que parece es que funcionan como una startup: una gran base tecnológica, una propuesta de valor y mensaje de marketing claro y bastantes cosas que no funcionan bien.

Una de las cosas que no funciona es el soporte técnico. Todas las empresas la cagan. Todos la cagamos. Sólo tienes que poner los mecanismos para resolver las incidencias, en un tiempo razonable y todos seremos felices.

¿Qué por qué digo que el soporte técnico de HolaLuz no funciona?

He venido aquí a hablar de mi libro

Hace 5 meses que abrí(mos) una incidencia porque durante el alta, que al final tuvimos que hacer telefónicamente, no sé cómo, pero tomaron mal nuestros datos (no dudo que fuera problema del sistema). Tan mal como que el alta era para nuestra vivienda en Valencia y nos asignaron los datos de un tipo en Sant Cugat del Vallés. No acertaron ni un dígito del CUPS, vamos que no es el típico error que en vez de un 2 escribes un 3.

Como cualquiera se podría imaginar, esto no es una “pequeña incidencia“, es algo muy tocho y mientras no se resolviera la incidencia no íbamos a seguir con el trámite del alta. Corríamos el riesgo de acabar pagando la luz de otra vivienda que no es la nuestra, por un error de HolaLuz.

¿He dicho que en Octubre dimos de alta la incidencia? Por más que hemos intentado que se resuelva, no ha sido así. Una incidencia que 5 meses más tarde no está resuelta…. Da igual con quien hables, a quién le mandes un correo.

No sólo no está resuelta la incidencia, sino que hace unas semanas, nos llega un correo automático, dándonos la enhorabuena porque ya podíamos aceptar el contrato. Obviamos el correo, puesto que no se nos había comunicado la resolución de la incidencia. De hecho, ni siquiera podemos entrar a la zona de cliente de la web.

Bueno, el caso es que aún habiendo comunicado que los datos son incorrectos en varias ocasiones y sin haber aceptado ningún contrato, nos están cobrando la luz de otra vivienda además de la nuestra que sigue cobrando Iberdrola.

Tras recibir el correo que comento y la factura incorrecta, obviamente volvemos a hablar con el soporte técnico: por teléfono, por chat… Sin solución de momento.

Una mínima política de calidad

La solución es fácil, tener una política de calidad clara, también en la resolución de incidencias. Algo tan simple como asignar prioridades, fechas máximas de resolución y llevar un control sobre las mismas, tanto interno, como de cara al cliente.

A veces, también funciona contratar a las personas y tener las herramientas adecuadas para hacer ese trabajo tan jodido como es el de resolver problemas de tus clientes (no es ironía, lo digo en serio).

Sin ser un experto en calidad, algo razonable puede ser:

  • Llega una incidencia nueva. Se le asigna a un técnico
  • La revisa, si se puede solucionar en el momento se soluciona, sino se le asigna una prioridad con una fecha de vencimiento
  • Se avisa al cliente de que se ha procesado la incidencia y la fecha aproximada de resolución
  • El equipo de soporte tiene que tener capacidad para resolver las incidencias en tiempo, pero si no es así, se debe dar feedback al cliente. El cliente debe saber en todo momento el estado de su incidencia
  • Una incidencia que supera en meses la fecha de vencimiento, se convierte en “blocker“. Prioridad máxima.
  • Si es imposible de resolver porque depende de terceros, se mantiene la prioridad máxima y el feedback constante con el cliente hasta que se resuelve

Me da la impresión que en HolaLuz van de culo, que van a morir de éxito y que sinceramente, me da rabia pero no me dan un poco de miedo, por el descontrol que se huele. No me creo la “ventanilla única“, lo de “nunca pagarás de más“, ni lo de “tu alta lista en 3 minutos“. Y no me lo creo porque no han cumplido.

¿Cómo acabará esto?

En fin, no me estoy quejando de que la hayan cagado en mi caso concreto, porque incidencias y cagadas las hacemos todos. De hecho, no me estoy quejando, es sólo mi experiencia. Saco a relucir sobretodo, la ineficiencia en la resolución de incidencias. Algo tan simple (y tan complejo), como resolver las incidencias en un tiempo razonable.

Por mi parte, no puedo hacer otra cosa que presentar una reclamación formal ante la oficina del consumidor de mi ayuntamiento. Algo que se sabe que no sirve de mucho. Sólo para que un funcionario les llame por teléfono y desde la empresa les digan que ya hay una incidencia y está en proceso.

¿Que qué quiero?

Que no me cobren la luz de una vivienda que no es la mía. Que me devuelvan el importe de la factura. Sería lo fácil.

Pero eso es lo de menos, porque sé que tarde o temprano, es un error que se solucionará (a este paso, quizás dentro de un año o_O).

Lo jodido es esa sensación de dejar vendidos a tus clientes, de incapacidad de resolver las cosas, de no hacer las cosas bien y así es difícil ofrecer un servicio, de cualquier tipo, por el que alguien esté dispuesto a pagar.

Por eso, este post, no por la “anécdota” de que me están cobrando de una vivienda que no es la mía (que me jode), sino por el trasfondo y lo que en informática llamamos el “olor” de HolaLuz.

Espero que algún día HolaLuz solucione los problemas que tiene, porque aún yo queriendo ser su cliente, HolaLuz no me quiere.

He estudiado Ingeniería Informática y Big Data Analytics. Me dedico a desarrollar aplicaciones y en CARTO ayudo a empresas de todo el mundo a resolver sus problemas geoespaciales. En este blog encontrarás a veces, artículos relacionados con informática. Sólo a veces.

@HolaLuzcom – HolaLuz no me quiere

Resultado de imagen de holaluz problemas de facturacion

Problemas con las Facturas

HOLALUZ VN (CLINDOM ENERGY, S.L.)

https://www.ocu.org/reclamar/lista-reclamaciones-publicas/reclamacion-publica?referenceid=CPTES00078902-41

Imagen relacionada

OCU-Problema con facturación indebida de HOLALUZ VN (CLINDOM ENERGY, S.L.)

Problema con facturación indebida

http://ferransala.com/2017/03/06/ocu-problema-con-facturacion-indebida-de-holaluz-vn-clindom-energy-s-l/

Los catalanes ya han llegado a su límite tras tres siglos de agravios, por la intransigencia del gobierno español ,El artículo de John Carlin que provocó su despido de El País

El artículo de John Carlin que provocó su despido de El País

Los catalanes ya han llegado a su límite tras tres siglos de agravios, por la intransigencia del gobierno español

john carlin. periodista y escritor.

Este es el artículo, publicado en The Times, que ha causado el despido de John Carlin de El País.

Independencia de Cataluña: la arrogancia de Madrid explica este caos

JOHN CARLIN

Los catalanes ya han llegado a su límite de aguante tras tres siglos de agravios, pero la intransigencia del gobierno español es, en última instancia, la culpable de la crisis actual.

Poco antes de que el rey de España se dirigiera a la nación esta semana, algunos de sus súbditos más  racionales esperaban que, tal vez, pudiera elevarse por encima de la mezquindad de la clase política de Madrid. Pensaban que podía ofrecer una visión generosa de cómo resolver la crisis causada ante el creciente clamor por la independencia catalana. No hubo suerte. Al final de su discurso de seis minutos, Felipe VI sólo había empeorado las cosas.
Rígido en su porte, con frialdad en su tono, no construyó puentes, cavó trincheras. No lamentó la violencia policial durante la celebración del pasado domingo de un referéndum en Cataluña, tan perjudicial también para la imagen exterior de su país; denunció la “irresponsabilidad” y el “desprecio” del gobierno catalán elegido por los catalanes y amenazó con más violencia. La “responsabilidad de los poderes legítimos del Estado”, advirtió el rey, es la de “garantizar el orden constitucional”, forma codificada de decir que si el gobierno catalán cumple su promesa de declarar la independencia unilateral, se enviarán los tanques.
Hablando en nombre no de la nación, sino del gobierno central, se limitó a imitar cómo el ministro Mariano Rajoy ha actuado durante estos últimos cinco años: abdicó de su responsabilidad y, ajeno a lo que estaba haciendo, abdicó también como  soberano en los corazones de los cada vez más amargados 7.5 millones de catalanes, el 80% de las cuales están a favor del derecho al voto sobre la independencia.
Antes del domingo, varias encuestas indicaban que el voto secesionista en Cataluña se situaba entre el 40 y el 50 por ciento. No cabe duda de que esos números han aumentado desde entonces. Como dijo un amigo británico que conoce bien la política española, minutos después del discurso del rey, “aumentó en otros diez puntos el número de los independentistas “. Así es, agregándose. a los diez o más que se habían sumado después de los apaleamientos de la policía del domingo pasado.
DESPLIEGUE LENTO HACIA EL DESASTRE

Tengo un interés más que académico en este despliegue lento hacia el desastre. Mi madre es española, de Madrid. Viví 15 años en Cataluña hasta que me mudé a Londres, hace cuatro años, pero siempre he querido regresar y solicitar un pasaporte español después del referéndum sobre el Brexit. Me encanta España, así que estoy contra la independencia catalana, pero nunca he amado la política española, especialmente la peligrosa cepa autoritaria representada por la gente en el poder hoy y compartida por gran parte de la clase política madrileña. Nunca he olvidado una conversación que tuve hace 15 años con un hombre que sigue siendo un pilar de ese régimen. “No soporto a los catalanes”, exclamó. “Siempre quieren hacer un trato. ¡No tienen principios, por Dios! ¡No hay principios!”

Es el aferramiento de Madrid a sus sagrados principios lo que nos ha llevado al peligroso desorden de hoy. También explica lo que, para la mente anglosajona, parece ser la inexplicable negativa del gobierno de Rajoy a tratar de resolver el problema a través de la mediación internacional o el diálogo de cualquier tipo. “Principios” en el contexto catalán significa la Constitución española, que no permite un referéndum sobre la soberanía de Cataluña. Uno podría pensar que una Constitución, siendo un documento humano, necesariamente falible, estaría abierta al cambio a medida que las circunstancias cambiasen. No en la cuestión catalana; no para Rajoy.

Miguel de Unamuno, célebre escritor español del siglo pasado, lamentó lo que veía como un espíritu político nacional contaminado “por los cuarteles y la sacristía”. Mi opinión ha sido desde hace mucho tiempo que el hábito de pensamiento intransigente exhibido por la clase política de España es la herencia de 500 años de absolutismo católico. El catolicismo español era, para la cristiandad en general, lo que el Islam saudí es para el mundo musulmán de hoy: el más resistente a la influencia filosófica, política, cultural o científica exteriores. No creo que sea un accidente que no haya traducción en español, o en árabe, de la palabra inglesa “compromise”. El concepto de “cedo un poco y tú cedes un poco para que ambos acabemos ganando” es ajeno a la mente política española.

Es por eso que el imperio español perdió Cuba en 1898, y antes California y el resto de lo que ahora es el oeste de los Estados Unidos. Es la razón principal por la que, sobre la cuestión catalana, el gobierno de centro-derecha del Partido Popular de Rajoy y la clase política madrileña han logrado lo contrario de lo que pretenden: en lugar de trabajar para preservar la unidad de España, alientan al pueblo catalán y echan combustible al camino hacia la independencia.

 

POLÍTICOS DE TERCERA CATEGORÍA

En pocas palabras, son políticos de tercera categoría. La primera regla para la resolución inteligente de una disputa como la del problema catalán es conocer a tu enemigo: ponerse en sus zapatos, tratar de entender por qué piensan de la manera que lo hacen y, luego, tratar de persuadirlos de que se acerquen a tu punto de vista, o al menos para encontrarte en medio del camino. En La lucha por Cataluña, un nuevo libro del corresponsal del New York Times en España, Raphael Minder, acaba con la siguiente nota: los pueblos de España no se unirán, escribe Minder, mientras la clase política de Madrid no haga ningún esfuerzo por “comprender los sentimientos expresados ​​por cientos de miles de personas en las calles de Barcelona”.

Los sentimientos nacionalistas catalanes se remontan al menos a 300 años atrás. El 11 de septiembre de 1714, al final de la guerra de sucesión española, Barcelona cayó tras un largo asedio ante el ejército de Felipe V, el primer rey Borbón de España. Su homónimo actual podría haber tenido un poco más de tacto en su discurso esta semana, y hubiera podido recordar que esta gloriosa derrota, el Dunkerque catalán, marca hoy la fecha de la fiesta nacional anual de Cataluña. Se trata de una conmemoración del heroísmo suicida de los defensores de la ciudad, pero también un recordatorio de la opresión que sufrieron bajo Felipe V, un gobernante absoluto que demolió una quinta parte de la ciudad, cerró el parlamento catalán y las universidades y prohibió al catalán en la administración.

 Otro gobernante absoluto de memoria más reciente, Francisco Franco, avivó las llamas del agravio nacionalista llevando a cabo medidas asombrosamente similares después de que asumiera el poder por la fuerza en 1939, después de la victoria de sus fuerzas fascistas en la guerra civil española. Además de las ejecuciones por fusilamiento de los principales políticos catalanes y de otros tantos miles de personas, también suprimió el lenguaje local, principal emblema de la identidad catalana. Bajo el gobierno de Franco, los padres no podían dar a sus hijos nombres catalanes como Jordi o Josep. El generalísimo optó por considerar al catalán como un dialecto, algo tan insultante como erróneo: el catalán es un idioma, tanto como el español, el francés y el italiano.

Una herencia de la era franquista que sigue agitando la olla nacionalista es el desdén por el catalán entre otros españoles. Se acompaña de una aversión por los catalanes en general, que muchos optan por considerar como estirados y creídos, cuando la verdad es, creo, que son simplemente tímidos. Pero el nacionalismo es un sentimiento, un resentimiento a fuego lento hacia un vecino percibido como abusador. El nacionalismo no es un plan. La independencia sí lo es. Lo que vemos hoy es cómo uno ha evolucionado hacia el otro y en una escala nunca antes vista. Muchos de los que en otro tiempo eran simplemente nacionalistas de corazón, plenos de sentimientos, son ahora militantes activos por la independencia.

 

UNA REACCIÓN NACIONALISTA ESPAÑOLA

Los años 2006, 2010 y 2012 marcan la progresión. En 2006, el voto pro-independencia representaba apenas el 15% de la población. Una decisión tomada ese año dio esperanzas de que la cifra se redujera: no sólo el Parlamento catalán de Barcelona, ​​sino el parlamento nacional de Madrid, votaron a favor de un nuevo estatuto que definía a Cataluña como nación y le otorgaba mayor autonomía de la que había disfrutado desde la muerte de Franco en 1975. Esto incluía el dotar a Cataluña de un mayor grado de independencia judicial.

Los retrasos en la aplicación del estatuto dieron tiempo para una reacción nacionalista española. En 2010, el Partido Popular de Rajoy, entonces en oposición, sucumbió a la tentación que provocó la explosión del independentismo catalán y que ha llevado a la crisis actual: buscar votos en el resto de España, haciendo campaña contra el estatuto catalán, llevándolo al notoriamente politizado Tribunal Constitucional, donde fue anulado. La ley derrotó a la política, lo que fue el precedente que sigue obstaculizando una solución del problema hoy.

En 2012, lo que entonces era el gobierno de centro-derecha catalán, sin embargo trató de encontrar un acercamiento a Rajoy, que se había convertido en primer ministro el año anterior. Buscó la negociación para tratar de obtener concesiones fiscales en la línea de las concedidas al País Vasco, cuyo gobierno tiene una autoridad mucho mayor sobre la recaudación y distribución del dinero de los impuestos. Pero Rajoy los rechazó. Si se suma la crisis económica y el alto desempleo a la indignación de los catalanes comunes por el trato despectivos que sentían que habían recibido, el resultado fue la mayor protesta que nadie en Cataluña podría recordar. En la fiesta nacional del 11 de septiembre, un millón de personas salieron a las calles de Barcelona.

Lo que pidieron fue entonces un referéndum de independencia legalmente vinculante, y la esperanza creció después de que el gobierno británico accediera precisamente a tal cosa en Escocia, en 2014. Pero el gobierno de Rajoy no se movió. La ley era la ley. El pragmatismo era para él una palabra griega ininteligible. Era como si se apropiara del consejo que Franco le había dado una vez al editor de un periódico afín: “Haz como yo, no te involucres en política”.

Pero los catalanes estaban, al contrario, haciendo mucha política, y en 2015 una coalición pro-independencia, encabezada por Carles Puigdemont, llegó al poder por un delgado margen en el parlamento catalán. Con lo cual la retórica de ambos lados se puso más enconada, y el clima político más hostil.

 El gobierno de Rajoy y sus partidarios en los medios de comunicación han retratado al “pelo de fregona” Puigdemont y a sus camaradas radicales como irresponsables e infantiles, pero ha sido difícil evitar la conclusión de que, de ser así, los políticos supuestamente adultos en Madrid han descendido al mismo nivel. El ministro de Educación echó más leña al fuego indicando su intención del gobierno de “españolizar” a los niños catalanes; el ministro de Relaciones Exteriores hizo lo mismo cuando acusó al gobierno catalán de “levantamiento” y “golpe de Estado”. Felipe González, ex primer ministro socialista, los superó a ambos en un artículo en El País en el que comparó el movimiento de independencia con “la aventura alemana o italiana” de los años treinta.

Las cosas podrían haber sido muy diferentes, tan fáciles, empezando por que el Partido Popular hubiera reprimido el impulso vengativo que lo llevó a anular el estatuto de autonomía a través de los tribunales. Incluso si no hubiera sido así, las protestas callejeras masivas dos años más tarde dieron otra oportunidad. Si Rajoy tuviera un algo de estadista, podría haber ido a Barcelona, ​​discutido conciliadoramente y ofrecido diálogo al gobierno catalán, menos militante y más flexible, que entonces estaba en el poder. Los aplausos habrían resonado alrededor del pasillo y los radicales de Puigdemont probablemente habrían también aplaudido.

 

FANÁTICOS ESPAÑOLES Y ROMÁNTICOS CATALANES

El peligroso enfrentamiento actual entre los fanáticos españoles y los románticos catalanes nunca habría ocurrido si, junto con el cambio en el fondo de la actitud, el resultado de las conversaciones hubiera sido la concesión de un referéndum vinculante como el que Escocia realizara hace tres años. Los catalanes dicen de sí mismos que dos emociones compiten en sus corazones, seny y rauxa: el sentido común y la pasión furiosa. Son, por tradición. mediterránea una antigua nación que negocia. Cuando no están enojados, como ahora, son las personas más prácticas de la tierra. Un referéndum celebrado hace un par de años habría producido con toda probabilidad un “no” sustancial a la independencia de España y, como sucedió en Quebec, el tema habría sido puesto a enfriar por lo menos durante una generación.

En cambio, lo que tenemos ahora es el absurdo cruel del gobierno de Madrid actuando hacia los catalanes como un marido que odia a su esposa y la maltrata, negándose a contemplar como ella le abandona, gritando “¡Ella es mía!”.

¿Que pasa ahora? Puigdemont ha dicho que hará una declaración unilateral de independencia, pero su demora en hacerlo indica un miedo completamente realista a las represalias más violentas de Madrid, de ahí su deseo declarado de mediación a la UE, hasta ahora rechazado. Tal declaración no significaría más que el resultado del “referéndum” unilateral: sería más bien teatro político. Cataluña no es una pequeña isla del Pacífico, suficiente por sí misma. Forma parte de España y forma parte de la Unión Europea. Un Catexit duro, en una noche, simplemente no es posible. Puigdemont está jugando un juego de alto riesgo.

El gobierno español podría ver, sin embargo, que está jugando un juego, si lo deseara, y reaccionar proporcionalmente: vigilar y esperar un poco, reconocer que el clamor por la independencia catalana tiene un apoyo significativo detrás de él, y acceder a las conversaciones. La “esposa”, en este escenario, podría aceptar aún a algunas proposiciones. Rajoy podría hacer lo que debería haber hecho hace cinco años y aceptar un referéndum vinculante. En el caso de una victoria para el voto “sí”, el orden – al menos el orden del tipo que ahora se encuentra en el Brexit de Gran Bretaña – sería restaurado. Madrid, habiendo dado su bendición legal al referéndum, tendría que soportar con los dientes apretados el resultado. En el caso de una victoria del “no”, el problema estaría resuelto.

Sin embargo, ni hablar de eso. Tal y como están las cosas, lo más probable es que triunfe la inquietante defensa del “orden constitucional” por “las fuerzas estatales legítimas”. Luis de Guindos, ministro de Economía, mostró lo inflexible que es el gobierno español cuando dijo en una entrevista televisiva, el jueves pasado, que la independencia catalana estaba “fuera de consideración” porque era, en primer lugar, “ilegal” y, segundo, “irracional “:” Cataluña siempre ha sido parte de España “.

Una parte de mí todavía se aferra a la mota de esperanza que sentí antes del discurso del rey, que tal vez la UE vaya a intervenir y hacer entrar en razón a los líderes españoles. Pero es más probable que lo hagan sólo después de que muelan a palos a más catalanes, momento en el que puede ser demasiado tarde. Una muerte a manos de la policía del rey, un mártir por la causa catalana, y cualquier cosa podría suceder. Rajoy llama a Puigdemont traidor, pero si el conflicto se inclina hacia la violencia generalizada, y si Catalunya finalmente consigue la independencia, la historia puede registrar que el traidor más grande fue Rajoy.

 https://gabrieljaraba.com/el-articulo-de-john-carlin-que-provoco-su-despido-de-el-pais/

Experts europeus alerten que el franquisme a España “encara és viu” per fi Unidos Podemos ha registrat una iniciativa en el Congreso per a tipificar aquest delicte en el Códi Penal

Independència

Experts europeus alerten que el franquisme “encara és viu”

(per fi Unidos Podemos ha registrat una iniciativa en el Congres per a  tipificar aquest  delicte en el Códi Penal)

ACN
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dissabte, 14 d’octubre de 2017
3 minuts

ultres hispanitat sergi alcazar

L’existència de la Fundació Francisco Franco, els carrers dedicats a figures directament relacionades amb la dictadura o les polèmiques declaracions del vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, avisant Puigdemont que podria acabar com Companys, centren l’interès d’alguns experts en memòria històrica. “És un mal judici a fer. No és responsable parlar sobre execucions en una democràcia”, diu a l’ACN el president de la plataforma europea Memòria i Consciència, Göran Lindblad. Coincidint amb una setmana en què el context polític català ha servit de revulsiu per omplir els carrers de Madrid el dia de la Hispanitat i en què han tingut lloc manifestacions ultres, experts en memòria històrica recalquen a l’ACN la importància que els règims totalitaris siguin estudiats a les escoles però, per contra, no tinguin lloc ni al carrer ni a la política. Stéphane Michonneau, professor d’història contemporània i especialista en història d’Espanya afirma que “els adeptes al franquisme encara no estan completament desapareguts” i que “la memòria del franquisme, d’alguna manera, encara viu”. En la mateixa línia, l’eurodiputat búlgar Andrey Kovatchev, del Partit Popular Europeu, indica que els símbols de règims totalitaris “s’haurien de prohibir” i no haurien de ser part d’una “societat democràtica”.

“La prohibició hauria de ser un element important per a la reconciliació nacional amb la història”, reflexiona l’europarlamentari. Kovatchev assenyala, en relació a les declaracions de Pablo Casado, que és “responsabilitat” dels països democràtics “pronunciar-se pels valors del Consell d’Europa”. “Mai hauríem de repetir el que va succeir durant les dictadures”, sentencia. Per la seva banda, Lindblad explica que cap país, al marge de Sud-àfrica, ha estat capaç de tractar de manera “amigable” amb el seu passat obscur. “Sempre hi ha problemes quan no s’ha gestionat de manera adequada un passat totalitari”, afirma.

Michonneau indica que a Espanya el règim de la Transició no ho ha “resolt” tot i explica que els catalans van viure el franquisme de manera “diferent” als espanyols. “A Catalunya es viu el franquisme com un parèntesi”, reflexiona. “L’existència de la Generalitat durant els anys 30 i avui en dia dona als catalans un sentit de continuïtat entre la història democràtica dels anys 30 i l’actualitat”, cita com a exemple. A més, afirma que mentre a Catalunya es va “tallar” amb el franquisme molt ràpidament, a la resta de l’estat espanyol encara queden aspectes del règim als carrers. “A Madrid fa molt poc que es parla de treure els noms franquistes dels carrers“, subratlla. En aquest sentit, afirma, no el “sorprèn” que es puguin veure algunes banderes franquistes en manifestacions com les dels darrers dies.

Per al professor Michonneau, el nacionalisme espanyol és “complicat” de “reivindicar” atès que aquest ha estat “utilitzat i abusat” pel franquisme. “Per aquest motiu, la dreta espanyola es refugia en el que jo anomenaria una espècie de patriotisme constitucional que considera la Constitució com a un punt final”, explica.

Per la seva banda, Kovatchev indica que és “important” que la memòria de les dictadures sigui “preservada” als centres educatius però no als espais públics. En aquest sentit, el búlgar destaca la importància d’aprendre la història nacional per evitar possibles repeticions. “És molt important que les noves generacions aprenguin a les escoles la veritat de la seva història. Només així seran immunes a la repetició d’aquesta part obscura de la història europea”, afirma.

A diferència de Kovatchev, Lindblad defensa que “qualsevol” idea política ha de poder expressar-se als carrers, però matisa que aquelles accions que puguin “ferir” o “ofendre” familiars o víctimes dels règims totalitaris no haurien de ser “permeses”. “És una balança entre tenir una legislació que prohibeixi aquest tipus de comportament però que alhora permeti que cada grup pugui expressar les seves idees”, explica el president de la plataforma Memòria i Consciència.”És important per a les víctimes del franquisme i per a les seves famílies que les autoritats tractin amb els culpables i facin justícia”, afirma Lindblad. Tot i això, no dubta en afirmar que Espanya, com molts altres països, no ha estat capaç de tractar de forma adequada amb el seu passat totalitari.

http://www.elnacional.cat/ca/politica/experts-europeus-franquisme-espanya_201783_102.html

En Comú Podem propone tipificar como delito la exaltación del franquismo

La formación de Unidos Podemos ha registrado una iniciativa en el Congreso para tipificar este delito en el Código Penal

“En el actual contexto de crisis, es necesario afirmar que estas manifestaciones van más allá de ser una mera ‘expresión”, defiende el diputado Jaume Moya

http://www.eldiario.es/politica/Comu-Congreso-tipificar-exaltacion-franquismo_0_696780711.html