Histories del Nando de Calaf -Capitol III

Histories del Nando de Calaf

 Capitol III

La Magdalena i cal Serra

Resultado de imagen de CAFE CORTADO CON LECHE CONDENSADA Y GOTAS DE COÑAC FUNDADOR

Resultado de imagen de CAFE CORTADO COÑAC FUNDADOR

Vaig anar a buscar el Nando perquè em donés una altra entrega dels seus pergamins (papers de color groguenc empolsats, rebregats i amb mala lletra) on explica les seves vivències dels anys 60 a Calaf. Com que sé els seus itineraris, la seva hora del cafè, tallat de llet condensada a la Coppe, el vaig trobar rexuclant de satisfacció a la vesprada o hores baixes. Quan el vaig saludar, em va mirar de reüll amb el seu ull bo, desconfiat tal com és ell, com si li volgués prendre el seu tallat súper dolç, amb gotes de conyac Fundador, perquè diu que “está como nunca”. Li vaig pagar la infusió de llet condensada i em va donar un full tacat d´oli amb una olor sospitosa de no ser oli d´oliva.

 

Segons em va explicar, de petit era un gran consumidor de pa sucat amb oli, inclús quan el portaven a passejar amb la Magdalena, parenta dels Muntaners i casada amb un germà del pare del poeta calafí Sr Vilaseca. La Magdalena treia un pa de dos quilos d’una arca de fusta de color fosc i li feia una bona llesca regada amb oli d´un setrill de llauna.

Resultado de imagen de PA DE DOS QUILOS CETRILL D´OLI DE LLAUNA

La casa de la Magdalena és davant la Masia de la Torra, vora a cal Grau on s´escorxaven conills. Els baixos de la casa de la Magdalena eren de terra i un pèl boteruts, i hi venien caixes de cerveses Estrella Damm, gasoses individuals de vidre de color verd o sifons. I el que més li agradava era el tap blanc amb goma i estris metàl·lics perquè no marxés el gas de la gasosa de l´ampolla. Per una de les vores de la casa és pujava al primer pis on donava a un menjadoret amb una finestra i mosquitera.

Resultado de imagen de GASOSES ANTIGUES Y SIFONS

Resultado de imagen de GASEOSAS ANTIGUAS

Al terra de la finestra hi havia una espècie de sucre de color vermell per matar les mosques. Davant la finestra, una tauleta per a dues persones on és menjava amb vistes a la Masia de la Torra. Enfront del menjadoret, la cuina mig tapada amb una cortina corredissa. El menjadoret també donava a un quarto de l’arca del pa i després venia l’habitació on dormia el matrimoni. També hi acollia un bidó d’uralita amb mel on els dits del Nando se n’hi anaven. L´home de la Magdalena també feia de pastor dels Cardona, que venien xai davant el cafè Rosa. Per la festa Major la Magdalena li comprava al Nando, a la xurreria històrica “La Magnolia”, un xurro llarg, rostit i estriat d´una pesseta i l’agafava pietosament amb un paperet.

Resultado de imagen de setrill antic per a oli oli

Ara tenim un problema: resulta que, arribem a un punt en què en els papers del Nando no s’entén res per la gran taca d´oli del pergamí. I li pregunto al Nando com segueix la història. Ell em diu que tampoc la recorda i agafa el fil en relació a l’Arnaldo, el fill del director Peris de la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, i com anaven a jugar a cal Jordi Serra Burgés, al Passeig Santa Calamanda. El Jordi, en aquell temps, estava malalt. I allà va ser on el Nando va descobrir la televisió.

Resultado de imagen de anuncios antiguos de osram en televisionResultado de imagen de los picapiedra en la television antigua

Tots tres: l’Arnaldo, en Jordi i el Nando asseguts en una catifa al menjador gran, on la mare del Jordi i la mare dels Burgés Garcia xerraven de les seves coses vora la taula. Ells, amb els ulls astorats amb aquella caixa de cinema on sortien els dibuixos animats, l’ós Yogui i en Bubú, després uns anuncis de les bombetes Osram i més tard la sèrie de dibuixos animats “Don Gato”. Déu de déu!!! Allò era “gloria in excelsis”, quina passada!

Resultado de imagen de los picapiedra en la television en blanco i negroResultado de imagen de don gato  en la television en blanco i negro

En acabar la programació infantil a la caixa tonta, anàvem a jugar al mega jardí de cal Serra, immens i ben cuidat amb aranyes amb les seves trampes arrodonides de fils enganxosos amb mosques a punt de ser devorades, pomers d´on en menjàvem les seves pomes verdes i després teníem unes bones cagaleres. Al final del jardí hi havia un gran mirador amb reixes que donava al Passeig de Santa Calamanda i allà tots tres en Jordi, l’Arnaldo i el Nando, donaven ensurts a tort i a dret als que passejaven, amb crits esgarrifosos darrere les reixes.

El súper mega Jardí de cal Serra donava a un magatzem que tocava al carrer de Sant Juan Bautista de la Salle i com és natural, davant la paret del pati dels “Hermanos”, l’entrada, una gran portalada de fusta ja envellida. En entrar al pati dels “Hermanos”, a la dreta, en uns porxos moderns i havia els urinaris amb vàries portes verdes. De la catipén que feien havies d’estar sense respirar mentre feies pipí i quan sorties els companys s´espantaven de la cara vermella com un pigot que portaves, a punt d´explotar de tant aguantar la respiració.

Resultado de imagen de anuncios antiguos de osram en television

Durant un estiu al magatzem de cal Serra varen fer un circ amb pallassos trapezistes i un presentador, sota la direcció del fill del Banesto (algú en deia baloncesto), l’actual Dr. Josep Mª Piqué director general de l’Hospital Clínic de Barcelona. El Nando, com és natural, feia de pallasso i l’Arnaldo de pallasso seriós. El Jordi Mas Pares feia de trapezista en una encavallada. El preu d´entrada al circ era d´una pesseta. Tenien les representacions d´estiu plenes i resulta que mentre feien la representació, a les vores de la porta del magatzem, si van col·locar unes barres de fusta perquè des de fora no poguessin espiar. El gran de cal Manent tenia tanta curiositat que va tocar la fusta des de fora amb tanta mala sort que la fusta va caure al cap del Jordi Serra Burgés. I així es va acabar de cop la funció. El Jordi plorava tot el que podia amb les mans al cap. Amb una revolada, el germà del Jordi, en Francisco, va sortir per atrapar al Manent i donar-li una bufa. En resum, el circ va acabar de cop …. mai millor dit.

Ferran Sala i Casasampere

(Publicat en la Revista Esplai nº 31-Juny 2017)

 

Histories del Nando de Calaf-Capítol II

Histories del Nando de Calaf-Capítol II

Resultado de imagen de antic parc zoologic de barcelona

He anat a buscar més material escrit al Nandu , sempre l ‘hi he de fer xantatge (ara l´hi he promés que el portaré al Parc zoològic de Barcelona, ja que està a punt de plegar o tancar portes) perquè em doni històries viscudes, ja que diu que són seves i que l’ho que diuen l´altra gent son mentida podrida. Moltes de les coses que recorda , el temps i una canya l´hi posen més que llacunes ,llacs immensos però el subconscient les omple.

Hi havia una vegada pels volts del 1964 a Calaf un xicot que es deia Nandu i els dijous a la tarda feia festa d´escola, com un clau és presentava a les 3 de la tarda ben dinat , a casa de l´Arnaldo el fill del director de la “Caja de Pensiones para vejez y de Ahorros” on hi tenia una llibreta amb cinc duros .
A la planta baixa del carrer sant Jaume de cal Arnaldo hi havia l’establiment amb reixes de la dita ” Caja” xist silenci, al primer pis o més aviat entresòl la biblioteca, xist silenci,a sobre el pis xist silenci.
Com tots els establiments que remenen les peles dels altres ,a partir de les tres de la tarde era l´hora de dinar, a casa del Nandu es dinava a la una del migdia, a casa de l´ Arnaldo era ara tot un neguit ,estava a punt d´arribar, el director, el Pare de l´ Arnaldo i la seva germana, el marit de la Josefa.


Quan entrava el director al pis, tothom tremolava, la serventa, corria esparitada de la cuina al menjador del menjador a la cuina ,perquè no hi faltés res a taula, l´oncle de la casa acabava de fer els seus cigarrets artesanals amb aquella maquineta amb corretges de cuiro, també cuidava uns canaris o periquitos molt ben guardats amb unes gàbies esplèndides i lluentes, sobre unes estanteries a l´eixida,a la vora hi havia una caputxa per les nits molt ben elaborades. Els periquitos i canaris també guardaven silenci ,quan sentien la porta del cancell…ha arribat l’amo!!!!
Al Nandu l´empenyien amorosament per la Josefa a l´eixida plena de sol ,espetegat darrere aquella gran cristallera , que donaven al pati darrere” La Caja” amb un pou molt bonic on el pati, mig amb rajoles grises i un altre tros sense asfaltar que donava per una gran porta de fusta que donava a les portelles del Carme.


Eren les tres i pico de la tarde, a la radio sonava la melodia de “Radio Nazional de España”, tota la família Arnaldo seguts a la taula en silenci, la Josefa em porta dues galetes “Isabelita “amb uns indis i uns quants vaquers en miniatura perquè jugui i no faci soroll.Però jo els mirava de reüll, sobretot aquella cara tant seria del director, acabades les notícies ,tornava a sonar la melodia il·lustrada i emotiva , per cert a casa del Nando el que sonava per la radio ,era una tal Montserrat Fortuny que solucionava molts problemes familiars i de parella, les dones de la casa feien veure que treballaven amb els pals de fer mitja, ja que si venia l’home de la casa volia que ens veies fent feina, totes amb l’orella de cap a la radio.


Tornant a casa dels Arnaldo ben acabat les notícies i el dinar ja es podia estossegar i com sempre un comentari del director fluixet a cau d’orella a la Josefa l’hi deia….com és que aquest xicot es presenta tan d’hora que no l´hi donen deures o que!!!! Tenia raó el director l´Arnaldo era un xicot encletxat, ordenat, estudiós, tot l´ho que jo no era.
Bé però deixem-nos de romanços ara a jugar.
Pels reis a l´Arnaldo l´hi van regalar un estri amb quatre rodes flamants i lluents, funcionava amb una palanca al mig dels peus, que apreta’n amunt i avall és passava en funcionament i amb els peus dirigies les rodes davanteres.Redéu senyor quin joguet!!!, amb aquella fusta brillant i esmerilada ens disposàvem a recórrer el passadís del pis, però compta !!! xist silenci, a sota, la biblioteca fan hores separades o sigui que a jugar al pati.


Al pati si arribava a través de la cuina i per unes escales de servei, arribat al pati amb aquell sol meravellós ens esplaiàvem, i tot d´una!!darrere una vidriera glaçada protegida per barrots sortia una veu que deia …no son hores de fer soroll!!!, aquí fem feina aneu a jugar a altre indret, aleshores entre el replà del pou i el pati de terre ens assentaven a jugar en silenci , jo sols tenia al pensament aquell artefacte tan lluent aquella meravellosa màquina infernal sense volant, ja em veia carretera avall cap a l´hostal del Bou tal com ho havia fet amb la bici de tres rodes amb un amic de viatger al travesser de les rodes de la meva mini bici.

Ferran Sala i Casasampere

(Publicat a la Revista Esplai nº 30 març 2017)

Histories del Nando de Calaf-Capitol I

Histories del Nando de Calaf

 

Capitol I

Una vegada hi havia un calafí amb 11 anys pels volts del 1965 que acabava d’aprovar l’ingrés als “Hermanus de la Salle” i davant seu se li presentava un estiu gloriós. Per arribar als Hermanus abans havies de passar el tràngol amb les “Germanes Dominiques” que les tenia entrebesades vés a saber perquè, la qüestió és que de bon matí quan la seva germana li deia anem!, començaven els sacs de gemecs, sols sortir de la porta de casa a l’avinguda de la Victòria, una reixa de ferro rovellada de cal Vila li servia per agafar-s’hi tan fort com podia com si li anés la vida, i com cada matí la seva germana havia de treure els cinc dits de cada mà dels barrots ennegrits.

I apa amunt, marranada darrere marranada fins a arribar a les escales que portaven a les dominiques, allà feia el darrer estirabot, tot refregant-se graó a graó .

Fins que, sense tindre els anys suficients, es van fer els ulls grossos perquè pogués entrar als “Hermanus de la Salle” de Calaf. Però al començament d’aquell estiu va ser un pèl monstruós, ja que a casa érem 6 germans i jo el petit i tenia una mica de màniga ampla o jo me l’agafava, el resultat és que un vidre gran de sobretaula el vaig trencar i ma mare anguniada va dir a mon Pare… Isidre jo amb aquest xicot no puc!, fes-hi alguna cosa!, i tant que hi va fer, em van enviar a la Seu d’Urgell altra volta als “Hermanus de la Salle” però d’allà dalt, un país ple de muntanyes grandioses plenes de tifes de vaca on la boira jugava ha cuit i amagar, amb les feixes donant voltes al seu volta’n, quin desastre!, jo havia aprovat l’ingrés!, es mereixia un estiu esplèndid sense sotanes negres, ni llibres espantosos ni classes amb habitacions amb parets de vidre.

Resultado de imagen de COLEGIO LA SALLE DE LA SEU D'URGELL

seu d’urgell. escola la salle

El Nandu era lliure! Que hi fa fora del seu país? De bon matí començaven les classes, allà va aprendre com un xicot tirava la saliva dos o tres metres enllà, també va descobrir una cosa que en deien pernil dolç, per la mort de deu semblava pernil salat rentat mil vegades.

Imagen relacionada

Allà va aprendre a nedar en una piscina del col·legi, tot això no l’hi deia res, el seu cap solament tenia el pensament de poder estar jugant pels carrers del seu poble. Cada dia que passava l’hi faltava més l’aire de l’Alta Segarra, aleshores va prendre la decisió d’escapar-se d’aquell collegi tancat i barrat però amb una porta petita que moltes vegades es descuidaven els il·lustres “hermanitus” de tancar-la a pany i clau. Com que hi havia un Calafí molts més gran que ell l’hi va explicar la decisió de fugir i el calafí en qüestió va dir que si que també s´escaparia.

Resultado de imagen de ANTIGA FORMATGERIA EL CADI DE LA SEU D'URGELL

El dia convingut de la gran evasió de bon matí el Nandu estava com un clau a la porta de davant les formatgeries de la porteta davant la fàbrica Cadí, l’altre company es va desinflà i no va aparèixer a l’hora convinguda. Cap problema el Nandu va tirar amunt fins a arribar a la carretera on tot fent autoestop es va parar una Vespa i ja tenim la gran escapada en marxa, conten com unes Pasqües amb la Lambreta a tota merda.

Resultado de imagen de CARRETERA DE CALAF A LA SEU D'URGELL RECORREGUT PLANOL

Però el recorregut va ser curt, el transport de dues rodes el va deixar davant una serradora. Al cap de pocs moments sortia de la mateixa un camió carregat de fusta i amb moltes rodes a sota, avall doncs a tota màquina i així intercanviant vehicles fins que uns francesos el van recollir amb tan de mala o bona sort que es varen desviar cap a Manresa en comptes de seguir cap a Pons, però el mal va ser bo perquè els “hermanitus” baixaven a tota pastilla perseguint en Nandu, ja que el calafí de més anys s´havia “xivat”, però clar ells varen seguir fins a Pons i els francesos havien trencat cap a Manresa, fins que en Nandu es va marejar com una baldufa i els francesos l’hi van donar aigua del Carme amb sucre deixant-lo descansar sota un arbre. Tot seguit quan l’hi va passar el mareig i els perseguidors tornaven a la Seu D’Urgell el noiet de la mare va parar un cotxe, el conductor li va comunicar que per anar a Calaf era en direcció contraria, per tant és passar a l’altre costat i torna’n a fer auto stop no va parar fins arribar a Calaf


Per la carretera del trencall del cementiri el Nandu, es va agenollar tot fent un petó ben gran a terra a la seva terra al poble estimat, si senyors si el petó a terra no ho va inventar el Papa de Roma va ser en Nandu de Calaf. Arriba’n a casa el Pare després del sotrac es va posar a riure, el seu germà gran es va emprenyar com una mona tot dient … Clar, així va el consentit i mimat, resultat dos o tres dies després amb el 600, el Pare i la Teresita la seva germana l’hi van dir anem a passejar a l’Hostal del Bou, però immediatament el Nandu es va adonar que la direcció era un altre o sigui cap a les muntanyes, va començar a fer una rebequeria i una plantofada amb certesa del Pare el va deixar distret fins a la Seu D’Urgell. Allà es va pactar amb els “Hermanus de La Salle” que el col·legi seria una presó amb dret a sortida a la ciutat cosa que els altres reclusos o estudia’ns no veien amb gaires bons ulls aquests privilegis, fins que en Nandu va fer una trucada a Calaf tot dient o pugeu a buscar-me o torno a baixar com és normal la família sabia que no enganyava i el van tornar al seu poble estimat.CALAF

Ferran Sala i Casasampere

(Publicat a la Revista Esplai nº 29 Decembre 2016)