Sanaüja ret homenatge al seu fill il·lustre, el poeta Joan Margarit

El poeta Joan Margarit, durant l’homenatge d’ahir a Sanaüja. Foto: AJ. DE SANAÜJA.

Sanaüja va homenatjar ahir el poeta Joan Margarit, nomenat fill il·lustre del municipi segarrenc. Margarit hi va néixer el 1938 i va viure-hi fins al 1942. La família té unes profundes arrels a Sanaüja. “La llinda de la porta de la casa familiar és del 1635. La seva trajectòria n’ha motivat el nomenament”, explica l’alcalde, Josep Condal. Entitats, escolars i el consistori van participar ahir en l’homenatge, al qual va assistir Margarit. “Tinc molts records de Sanaüja. Per exemple, el primer dia d’escola, i és aquí on vaig aprendre a llegir. El dietari de ma mare explica que la nit que em paria, Sanaüja era ocupada per 4.000 soldats. Si neixes així, sols pots ser poeta o polític”, explica. Margarit va agrair el reconeixement: “És la tornada a la primera infantesa, amb la senectut, l’única edat on ets nítidament lliure.”

 http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1138238-el-poeta-joan-margarit-fill-il-lustre-de-sanaueja.html

Sanaüja ret homenatge al seu fill il·lustre, el poeta Joan Margarit

  • X. SANTESMASSES

Actualitzada 10/05/2017 a les 09:12

La localitat natal de l’autor destaca que “fa gran el nostre petit poble”

Veïns de Sanaüja de totes les edats es van bolcar ahir en un homenatge a l’arquitecte i escriptor Joan Margarit, nascut en aquesta localitat de la Segarra l’11 de maig del 1938demà complirà 79 anys–, en un acte en el qual es va formalitzar la declaració de fill il·lustre del municipi, com va avançar SEGRE divendres passat. L’alcalde Josep Condal va llegir l’acta en què el consistori va aprovar de forma unànime aquest reconeixement “per la trajectòria de Joan Margarit, de la qual ens sentim orgullosos i partícips”.

http://www.segre.com/noticies/cultura/2017/05/10/sanauja_ret_homenatge_seu_fill_lustre_poeta_joan_margarit_18407_1112.html

 

Venta  casa de tres plantas en Sanaüja (La Segarra-Lleida).

El acceso en cada planta es a través de una escalera central, y por tanto, cada planta está individualizada. Consta de unos bajos, de fácil acceso ya pie de calle, con cocina oficce y chimenea.

Un primero con tres habitaciones, cuarto de baño, cocina y con cuatro balcones. Un segundo tipo loft, de dos niveles. Con parquet y aire acondicionado y una terraza. Con luz natural. Techo con vigas de madera.

Este segundo piso tiene 6 años y está nuevo. Muy luminoso, con ventanas en el techo.La casa tiene trastero y una bodega de más de 300 años.


Venda casa rural a Sanahüja codi postal 25753- carrer Major, 21

Preu;280.000€

Contactar; pastasala@hotmail.com

Josep Maria Folch i Torres ,Pàgines viscudes,En Massagran.Aureli Capmany,setmanari En Patufet.Josep Bagunyà, editor de Cu-cut!,

 

Jon Kabat-Zinn,“Si aumentas la conciencia, los cambios en tu vida vienen solos”

Jon Kabat-Zinn, biólogo molecular, investigador y promotor de ‘mindfulness’ en Occidente

Tengo 72 años. Catedrático de Medicina en la Universidad de Massachusetts. Llevo 47 años casado, 3 hijos y 3 nietos. Debemos aprender a vivir juntos con nuestras diferencias. La diversidad es una fuerza positiva. Me interesa la experiencia directa de la interconexión, pero no las creencias
“Si aumentas la conciencia, los cambios en tu vida vienen solos”
Colab.LV | Foto: Xavier Cervera

“Si aumentas la conciencia, los cambios en tu vida vienen solos”

El reto del científico

Se levanta a las cuatro de la mañana desde hace más de 40 años para dedicar una hora a la meditación y otra a la práctica del yoga. Yo salto como una pulga: “¡Quiero vivir, ver a los amigos!”.“ Diversión –me contesta con una sonrisa– etimológicamente significa salirte de tu ruta, y si estás enfermo o tienes problemas, es mejor que los resuelvas. Y sabemos científicamente que con la práctica de la atención plena podemos restablecer nuestro equilibrio mental y corporal, estimular la curación y el bienestar. Pero tiene razón, es muy difícil cambiar de estilo de vida”. Un reto que explica paso a paso ensu ya clásico Vivir con plenitud las crisis ( Kairós), que ha revisado y ha puesto al día con los nuevos estudios científicos.

Mi madre, que vivía conmigo, murió a los 101 años. Los últimos 25 años con ella fueron una delicia.

¿Por qué?

Era pintora y a medida que envejecía experimentaba el mundo como Monet: veía formas de luz que la mayoría no observamos. Mi padre era un científico de renombre mundial, experto en el sistema inmunitario. La suya era una polaridad muy interesante.

Polaridad que usted ha integrado.

Cierto, descubrí la meditación zen a los 21 años y desde entonces he investigado de manera científica las capacidades del mindfulness (atención plena) para sanarnos. He demostrado la eficacia de una práctica espiritual milenaria y la he puesto a caminar en Occidente.

¿Por qué le dio por meditar?

En aquella época trabajaba en el Instituto Tecnológico de Massachusetts (MIT) con el premio Nobel Salvador Luria. Estábamos desarrollando la comprensión del genoma, todo era muy interesante, pero me sentía infeliz. En el MIT se desarrollaban armas para el ejército y estábamos bombardeando un país, Vietnam, que ni siquiera tenía fuerza aérea.

Momentos turbulentos.

Philip Kapleau, experiodista, explicó en la conferencia que tras cubrir los juicios de Nuremberg comenzó a tener terribles jaquecas que consiguió sanar retirado en un templo zen. Empecé a meditar una hora diaria para comprobar si eso era posible y nunca lo he dejado.

¿Cómo consiguió aplicarlo a la ciencia?

Tuve suerte, se abrieron puertas que me permitieron crear la Clínica para la Reducción del Estrés y el Centro de Atención Plena para la Medicina en la Universidad de Medicina de Massachusetts.

Sus colegas le debían de mirar raro.

Sí, pero obtuve resultados contundentes e inapelables. Desarrollé un programa (Rebap) para la reducción del estrés basado en la atención plena y en 1982 publiqué mi primer artículo científico sobre los beneficios en pacientes con dolor crónico y estrés. El año pasado se publicaron 674 artículos, es un crecimiento exponencial. Ha llegado el momento.

¿Qué propone usted?

La conciencia plena se ejercita prestando atención de manera activa en el momento presente y sin juzgar. Desarrollar la capacidad de abrazar la realidad de las cosas es curativo y transformador, cambia nuestro cerebro, tal como demuestran las investigaciones neurológicas.

Habla usted como un gurú.

Nuestro programa no tiene nada de alternativo, formamos parte de los departamentos de medicina y tenemos pruebas científicas. Los pacientes consiguen controlar el dolor crónico, la ansiedad, el pánico y paliar los efectos del cáncer o enfermedades del corazón, pero yo se lo recomiendo a cualquier persona.

Implica un cambio de vida.

Si aumentas la conciencia, los cambios en tu vida vienen solos. Requiere disciplina, pero lo más curioso es que no hay que hacer nada. Lo que propone la atención plena no es que uno cambie su vida, sino que se enamore de ella.

Sugestivo.

La atención plena te da otra manera de sostener tu experiencia desde la presencia, algo que no nos enseñan en la escuela. Te enseñan a pensar, pero a menudo el pensamiento no nos es útil a la hora de solucionar problemas vitales.

¿La atención plena lo consigue?

Hemos documentado los cambios experimentados por 20.000 pacientes que han seguido el programa de ocho semanas en nuestra clínica, y que en el mundo son millones de personas.

¿Meditar nos cambia el cerebro?

Regiones que tienen que ver con el aprendizaje y la memoria se ensanchan. La amígdala, la zona del cerebro que reacciona a las amenazas y secuestra la atención, se refuerza; se mejoran las conexiones neuronales e incluso se dan cambios en el genoma.

¿Se activan y desactivan genes?

Sí, por ejemplo los genes que tienen que ver con procesos inflamatorios y por tanto con el cáncer se inhiben. Y hemos comprobado que la densidad y el tamaño del cerebro, que se encoge con los años, deja de hacerlo si meditas.

¿Qué hay que entender?

Lo más difícil de entender es que no hay que hacer nada. No se trata de intentar cambiar, se trata de en lugar de vivir dormido, vivir despierto.

Siempre hay cosas en tu vida que no acaban de gustarte.

Ahí es donde la meditación funciona, porque el hecho de que te gusten o no depende sólo de tus pensamientos. La depresión está causada por una desregulación en el pensamiento, empiezas a rumiar y entras en una espiral negativa que acaba en trastorno.

¿El mindfulness lleva la atención a esos pensamientos negativos?

Si abrazas ese pensamiento, ya no continúa reproduciéndose. Sabemos que una mente distraída es una mente infeliz. Debemos acceder a la conciencia, un tipo de inteligencia innata de la que sabemos poco pero conocemos su poder.

Tenemos sólo algunas piezas del puzle.

Suficientes como para saber que la relación que mantenemos con nuestro cuerpo, nuestra mente, pensamientos y emociones, instante tras instante, nos aporta, si es la correcta, salud, bienestar y sabiduría. El cultivo de la atención plena es un acto radical de cordura, amor y compasión por uno mismo.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160611/402426129962/si-aumentas-la-conciencia-los-cambios-en-tu-vida-vienen-solos.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

Catalunya-La Diada 2016, un milió de persones s’ha manifestat aquest diumenge per la independencia i la Republica Catalana

Diada 2016

La Diada 2016, en xifres

impressionant-lleida

Almenys un milió de persones s’ha manifestat aquest diumenge per la independència, segons els recomptes realitzats en les cinc seus

 14237759_1750494201876206_7049920149536383255_n

Redacció | 11/09/2016 a les 19:44h

La manifestació d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana ha reunit avui almenys un milió de persones repartides en les cinc ciutats on s’ha desenvolupat segons els diversos recomptes realitzats per l’organització i les policies locals. La delegació del govern espanyol ha rebaixat la xifra global a 370.000 persones.

Tarragona

Manifestació a Tarragona de la Diada Foto: Júlia Abelló

Motiu: infraestructures
Personalitats: Carme Forcadell
Assistència: 110.000 persones segons l’organització

Berga

La concentració de Berga, plena una hora abans Foto: Martí Albesa

Motiu: Cultura
Assistència: 60.000 persones, xifra consensuada amb l’organització i la policia

Lleida

Imatge aèria de la mobilització a la llera del riu Segre, a Lleida Foto: ACN

Motiu: Equilibri territorial
Personalitats: Joan Tardà, Eulàlia Reguan i David Fernàndez
Assistència: 117.000 segons l’organització i 30.000 segons la policia

Salt

Passeig dels Països Catalans de Salt ple durant la Diada Foto: ACN

Motiu: Solidaritat i de la diversitat
Personalitats: Carles Puigdemont
Assistència: 200.000 segons l’organització i 135.000 segons la policia

Barcelona

Passeig Sant Joan de Barcelona ple abans de la manifestació de la Diada Foto: ACN

Motiu: Llibertat
Personalitats: Artur Mas, Ada Colau, Gabriel Rufiàn
Assistència: 540.000 persones segons la policia, l’organització no ha donat dades

http://www.naciodigital.cat/noticia/115611/diada/2016/xifres

La premsa espanyola admet una nova Diada multitudinària

Qualifiquen les manifestacions de multitudinàries i massives


Mor el pessebrista capelladí Joan Escala

Mor el pessebrista capelladí Joan Escala

[Img #31831]Aquest dilluns ha mort als 91 anys l’artista de Capellades Joan Escala Soteras, conegut per la seva obra pessebrista.

Havia nascut a Capellades el 4 de gener de 1925, era fill del capelladí  i mestre d’obres Joan Escala Gironès i de Dolors Soteras Muray de La Pobla de Claramunt. Un cop casats el matrimoni es va establir al carrer de sant Francesc número 25, on van néixer la seva germana Pepita el 1915 i deu anys després també ell. El germà gran, el Tonet, havia nascut l’any 1913 a la casa dels avis, al carrer del Call número 14. Des dels tres fins als set anys anys el Joan va anar a l’escola Divina Pastora, i allí va començar la seva afició pel pessebrisme. Les primeres matemàtiques que va aprendre van ser amb el càlcul de la distància decreixent dels Reis cap a la cova.

El seu primer pessebre el va fer a casa als set anys amb molsa collida de la Font del Llangardaix de Dalt. Després, l’any 1932, va estudiar a l’escola de la senyora Emília Coca, primer al carrer Major de Capellades i més tard al carrer del Pilar. S’hi va estar fins a l’esclat de la guerra civil. També va fer d’escolà de mossèn Pere Ribot i durant un temps es va encarregar de passar la bacina per recollir almoina per a l’altar de Sant Antoni, patró dels paletes, que administrava el seu pare. Amb l’esclat de la guerra civil va ser testimoni directe de la crema i destrucció de l’església. Durant la guerra va aprendre a fer espardenyes de pagès sota el mestratge de la seva àvia Espasa del carrer Major. També a cultivar tabac gràcies a un pagès amic.

 

El 1940 va reprendre la construcció de pessebres juntament amb el seu germà gran, que era paleta. En van fer un de grans dimensions i va venir a veure’l fins i tot gent d’Igualada. Un cop es va establir mossèn Pere Bosch a la parròquia, va col·laborar al costat del seu pare en les obres de restauració de l’església  amb la participació de diversos constructors del poble. El seu pare es va encarregar de fer la sagristia i l’altar del Santíssim. L’any 1944 el Joan i el seu germà Tonet ja van fer els pessebres a l’església. El 1945 va continuar fent les obres de l’església dirigides per l’arquitecte del bisbat Josep Maria Jujol.

 

[Img #31832]L’any 1946 va marxar a Barcelona i durant cinc cursos, fins al 1951, va estudiar construcció, estructures i nous sistemes de formigó a l’Escola Industrial del carrer Urgell. Entre altres mestres va tenir el mateix arquitecte Jujol.

En la seva estada a la capital catalana va fer-se soci de l’Agrupació de Pessebristes de Barcelona i va col·laborar en l’elaboració dels pessebres de les parròquies del Carme i Betlem. Tot plegat sense perdre el contacte amb el poble d’origen, com a portant i cofundador de la Confraria dels Portants del Sant Crist.

L’any 1950 l’Escola Industrial li va proposar participar amb una maqueta d’un espai esportiu a la Fira de Mostres de Barcelona. La va construir a Capellades amb la col·laboració d’una bona colla d’amics.

També en aquella època va proposar al Josep Costa Solé l’organització d’un concurs de pessebres local. El van tirar endavant i van constituir el jurat ells dos juntament amb el Joan Campoy. De retorn de l’etapa d’estudis a Barcelona va continuar en la construcció de l’altar major de l’església de Capellades, que s’havia d’inaugurar per Santa Dorotea de 1952. Es va casar, va tenir tres fills i tot i que la feina en el sector de la construcció li demanava una dedicació cada vegada més gran, no va deixar en cap moment la seva passió pessebrista. L’any 1954 va guanyar un segon premi en un concurs comarcal organitzat per l’Ajuntament d’Igualada.  Van ser anys de construcció intensa arreu del país al capdavant de l’empresa Construccions Escala.

 

Als anys 70 va establir el seu estudi artístic a Sitges, va obrir un restaurant i una sala de festes al castell de la Torre de Claramunt. També allí va obrir una botiga d’antiguitats. Mentre va tenir aquell negoci cada any va fer un pessebre dins una bota de vi i un altre a l’aparador del bar. L’any 1985 va encarregar-se de la construcció de la capella del Sant Crist, obra de l’arquitecte Jordi Cantó. En aquells anys 80 es va formalitzar legalment l’entitat “Amics de les Arts de Capellades”, presidida per Joan Campoy (fill) i amb la vicepresidència del mateix Joan Escala.

 

En aquest marc va proposar la realització d’una exposició col·lectiva anual de pessebres  a la sala de Casa Bas que era a punt d’obrir portes. El mateix Joan Escala es va ocupar de les obres d’acondicionament de la sala i de l’obertura principal. L’any 1990 hi va tenir lloc la primera exposició de pessebres, les següents van tenir lloc en una casa de la plaça Àngel Guimerà i a partir de 1994 l’exposició va tornar a l’església  i també es va iniciar un concurs de pessebres infantil .  Així fins a l’any 2002 en què el mateix Joan Escala va proposar obrir un altre local en uns baixos de la plaça de Catalunya. I l’any 2007 va traslladar tota l’obra pessebrística al número 102 del carrer de Sant Francesc i hi va inaugurar el “Taller del Pessebre de Joan Escala”, un espai d’exposicions permanents que va ampliar dos anys després per encabir la seva immensa col·lecció.   Des d’aleshores aquell espai es va convertir cada any en l’aparador d’una passió que va acompanyar aquest artista pessebrista i conegut constructor capelladí durant tota la seva vida. Ha mort a l’edat de norant-un anys i la seva extensa obra el farà present a partir d’ara.

http://infoanoia.cat/not/18968/mor-el-pessebrista-capelladi-joan-escala/

La immensitat dels diorames del Grup pessebrista de Castellar del Vallès

No puc deixar d’observar l’espai que cal omplir per realitzar el diorama d’aquest any, un espai de quasi 14m2, un pessebre de gran format que cal tenir molt estudiat per no perdre’ns-hi. Amb molt espai lateral desprès de la boca,  la qual cosa permet donar fugues laterals importants. A Castellar tots els diorames són molt espaiosos jo diria que immensos tant que ens hi podem perdre .

El tema que tinc l’oportunitat de realitzar, és La anunciació als Pastors, un tema que tan sols he fet en un altre ocasió durant la meva carrera pessebrística.

El punt de partida  de l’idea comença en una canvi substancial del tema, en aquesta ocasió els pastors faran de bovers i les ovelles les canviaré per vaques.

El pessebre es contemplarà  a traves de l’interior d’una pallera situada esbiaixada en primer terme, on s’observaran els diferents nivells d’embigats i altells esgotats dels pes del pas dels anys. A traves del paller observarem una gran era preparada per els treballs de l’època  flanquejada per algun edifici, també destinat a emmagatzema l’herba o el bèstia.

En segon terme tindrem a cada costat del diorama  una església  i un monestir  acompanyats per alguna antiga borda creant algun canvi de nivell. Desprès un prat de pastura retallat per un petit poble,  on naixeran les muntanyes, primer les mes boscoses i per rematar l’últim terme els cims més elevats tenyits de blanc.

Per el  disseny de l’idea he partit d’una maqueta a escala del diorama, fet que m’ha permès jugar amb els diferents termes,  punts de vista i també amb els nivells, sense malgastar material. Aquest sistema em permet crear un disseny  de mida  reduïda que elaboro al taller de casa amb l’ajut de l’ordenador, poden jugar amb fotografies i apreciant el resultat del conjunt directament abans de començar el treball a l’engròs. El sistema em permet anar sobre segur a l’hora de tallar el poliestirè de base, que tant sols tinc que traspassar l’escala desitjada aprofitant tots els retalls. El poliestirè un cop tallat l’encolo amb cola en calent creant els diferents mòduls de treball, la qual cosa em permet treballar cada part del pessebre des de una taula còmodament assentat, cal tenir en compta que  tot el pessebre esta format per diferents mòduls curosament ajustats  que treballo en una posició on  controlo detalladament  l’acabat, sempre parteixo de una   base a nivell.

Un cop tinc tot el poliestirè muntat passo a revestir-lo de guix les parts de parets i de poliestirè d’alta densitat les parts de fusta i teulades.

En un altre article us detallaré els passos següents.

Joan Carles Capdevila

Grup Pessebrista  de Castellar del Vallès

http://jccapdevilatatche.blogspot.com.es/2011/12/la-immensitat-dels-diorames-del-grup.html

La Capella de Montserrat acollirà la 60a edició de l'Exposició de Pessebres
La Capella de Montserrat acollirà la 60a edició de l’Exposició de Pessebres

Els Pessebristes de Ribes a l’Exposició Internacional Pessebres.cat

9 desembre 2012 19:43

El passat dia 1 de desembre es va inaugurar a Barcelona l’exposició internacional Pessebres.Cat (Pessebres, Cultura – Art – Tradició) dins de la celebració dels 150 anys de Pessebrisme Associatiu a Catalunya.

Aquesta es pot visitar a la ciutat comtal al carrer de la Seca 2, al barri de la Ribera, molt aprop del museu Picasso. Una exposició en la que hi és present el grup pessebrista dels Xulius amb l’aportació d’un diorama que han realitzat durant aquest curs. L’exposició comptarà amb la participació d’autors reconeguts del país i també d’altres pessebristes rellevants d’Espanya, Itàlia, Països Baixos entre altres. També hi haurà un espai dedicat a la figura de l’Antoni Moliné a qui s’atribueix l’origen de l’escola de Barcelona, reconeguda arreu.

Jaume Barberà anuncia que el fan fora de TV3-acomiadat perquè té més de seixanta-un any

Jaume Barberà anuncia que el fan fora de TV3

Diu que se sent dolgut pel ‘fet execrable’ de ser acomiadat perquè té més de seixanta-un any


jaumebarbera

El periodista Jaume Barberà, presentador del programa ‘Retrats’, al 33, ha anunciat avui que l’acomiadaven de Televisió de Catalunya. Ho ha dit a RAC-1, on ha explicat que la decisió es basava ‘en un fet biològic […]: no hi pot haver treballadors de més de seixanta-un any, i jo sóc un dels inclosos en aquest procés d’acomiadament col·lectiu’. Diu que se sent dolgut i que el motiu de l’acomiadament ‘és totalment execrable’. El 31 de juliol deixarà la cadena, després de més de trenta anys.

Barberà ha afegit que, tot i anar-se’n de TV3, no té pas intenció ‘d’abandonar l’ofici de periodista ni de morir professionalment’.

http://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-barbera-anuncia-que-el-fan-fora-de-tv3/

Jaume Barberà deixarà TV3 el 31 de juliol

El periodista ha complert 61 anys i, per tant, s’ha vist inclòs en el procés d’acomiadament col·lectiu

Jaume Barberà deixarà de treballar a TV3 el 31 de juliol, després de més de 30 anys formant part de la plantilla de la televisió pública. Ho ha anunciat ell mateix a  ‘El món a RAC1’ aquest dijous, el mateix dia que compleix 61 anys i, en conseqüència, ha quedat inclòs en el procediment d’acomiadament col·lectiu aprovat l’estiu del 2013, que estableix que el 31 de desembre “no hi podrà haver cap persona de més de 61 anys a TV3”, ha dit Barberà.

“Jo sóc un dels inclosos al procediment d’acomiadament col·lectiu. A partir d’avui el rellotge fa compte enrere”, ha assenyalat el periodista, que ha recordat que aquesta mesura haurà afectat en total 250 treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals des del 2013 i fins a finals d’aquest any.

Barberà, presentador del programa del 33 ‘Retrats’, assegura que, per ell, el fet d’haver de deixar la cadena és “molt dolorós”, i ha qualificat d’ “execrable” que s’utilitzi com a criteri per acomiadar treballadors “un fet biològic” com és l’edat. “Sempre m’hi he oposat. Si s’ha de reduir la plantilla d’una empresa, s’ha de basar en uns altres fets, perquè, si no, podríem arribar a la consideració que les dones han de plegar perquè són dones o els rossos perquè són rossos, i entraríem, entre cometes, en una mena de racisme totalment intolerable”, ha reflexionat.

“La direcció inicialment volia un ERO, i no un procés d’acomiadament col·lectiu. Finalment es va trobar aquesta via perquè hi va haver companys de la meva edat que s’hi van acollir voluntàriament”, ha afegit el periodista, però tot i així ha insistit que, en la seva opinió, “no hi hauria d’haver cap procés d’acomiadament basat en l’edat”. “Si tu vols fer un ERO, fes un ERO que es basa en altres criteris”, ha continuat.

Malgrat haver de deixar TV3, Barberà ha subratllat que no té intenció d'”abandonar l’ofici” de periodista ni de “morir professionalment”.

D’altra banda, Barberà ha lamentat que aquest acomiadament col·lectiu és “una reducció de plantilla en tota regla”, i que no servirà perquè entrin treballadors joves a TV3, que,  com explicava fa uns dies l’ARA, només compta amb tres empleats –d’un total de 1.700– menors de 30 anys. En aquest sentit, el periodista creu que cal “revisar el model de la televisió pública per fer-lo sostenible”. “Si el pla es concreta exclusivament a anar reduint personal, el país pot arribar a perdre una de les seves estructures d’estat“, ha advertit.

http://www.ara.cat/media/Jaume-Barbera-deixara-TV3-juliol_0_1596440456.html

Josep Maria Tarragona Clarasó ha presentat Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Familia-Una nova mirada sobre Gaudí

Josep Maria Tarragona Clarasó ha presentat Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Familia-

Una nova mirada sobre Gaudí

Gustau Nerín
Barcelona. Diumenge, 29 de maig de 2016

Gaudí en procesión Corpus Christi

Josep Maria Tarragona Clarasó ha presentat Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família. Una biografia breu (Torsimany Books). Es tracta d’un esforç per fer un estudi extens i profund sobre l’artista, però obert al gran públic. L’autor és un destacat especialista en l’obra de Gaudí, que ha publicat molts llibres sobre l’artista, porta molts anys investigant la seva obra, i  compta amb accés directe a bona part dels fons sobre ell. De fet, la presentació del llibre va tenir lloc en un marc incomparable: la cripta de la Sagrada Família.

Un fracàs

Aquesta biografia sorprén perquè explica que la vida de Gaudí, aquest arquitecte avui unànimement elogiat, és, en el fons, la història d’un fracàs. Gaudí no va tenir gaire èxit en la seva vida. Va tenir molts problemes per superar els estudis d’arquitectura; fins i tot va suspendre moltes assignatures a la carrera. Els seus festejos amb diferents noies van fracassar, i així va ensorrar-se la seva aspiració de crear una família. Els membres de la seva família van anar morint, sense tenir descendència; i la seva neboda, la darrera en morir, estava alcoholitzada i patia greus problemes psíquics. Antoni Gaudí no va aconseguir veure acabada la que va ser la seva gran obsessió, la Sagrada Família. Fins i tot va tenir problemes amb el bisbat pels retards d’aquesta obra. El parc Güell, el seu projecte de ciutat-model, va ser un fracàs comercial, perquè ningú volia anar-se’n a viure allà. Quan Eusebi Güell, el seu fidel mecenes, es va retirar, els seus fills van suspendre les obres de l’església de la colònia Güell… Quan Gaudí va morir la Sagrada Família estava gairebé paralitzada i en els darrers mesos ell es va resignar a preparar maquetes per a que fos acabada en un futur llunyà, quan ja fos mort. Fins i tot va tenir problemes polítics: ell era catalanista, i va ser detingut per la policia de la dictadura de Primo de Rivera, poc abans de la seva mort, per adreçar-se a uns agents en català.

Itinerari vital i artístic

El llibre de Tarragona fa un repàs detalladíssim per la vida i obra de Gaudí. Gairebé com una agenda, ens presenta les seves activitats, des del seu naixement fins a la mort. Es refereix als seus estudis, a les seves amistats, als seus projectes frustrats… I, sobretot, a les seves obres: des dels grans projectes de temples i palaus, fins als dissenys de modestos mobles o discrets llums. L’autor, evidentment, dóna prioritat absoluta, en parlar de Gaudí, a la Sagrada Família, no només perquè avui en dia és el més conegut dels seus projectes, sinó perquè és el que ell va considerar prioritari.

El canvi

Un dels elements que posa de relleu aquest llibre és que Gaudí va patir una evolució religiosa paral·lela a la seva vida artística, i que la pràctica religiosa va condicionar la seva creació. De jove, Gaudí era catòlic, però no especialment practicant. La Quaresma de 1894, quan tenia 41 anys, Gaudí va sotmetre’s a un rigorós dejuni, fins al punt que va posar la seva vida en perill. Durant aquest dejuni va sortir-ne amb la idea que tenia una missió, que era acomplir el do que Déu li havia donat per a l’arquitectura mitjançant la construcció d’una gran basílica, per alimentar espiritualment els homes. A partir d’aquí la seva prioritat va ser el temple expiatori de la Sagrada Família. Va viure de forma molt modesta i va concentrar tots els seus esforços en un sol objectiu: acabar aquest edifici.

Una vida en imatges

Aquest llibre, profusament il·lustrat, ens permet gaudir de detalls de l’obra de Gaudí gairebé desconeguts. Amb fotografies de gran qualitat recull aspectes insòlits de les obres de l’arquitecte: petits detalls, perspectives insòlites, espais que normalment no són accessibles al públic… En els darrers anys Tarragona ha fet un seguiment de totes les obres de l’arquitecte, i gràcies a això podem veure el Jardí de la Font de la Magnèsia, a la Pobla de Lillet, la Casa Botines, a Lleó, o el Palau Episcopal d’Asorga. Però també mobles, llums i altres complements elaborats per a la obra de Gaudí. A més a més d’il·lustrar l’obra de l’arquitecte, en aquesta biografia Tarragona ha realitzat una admirable tasca d’arxiu i recull imatges gairebé desconegudes de la vida d’en Gaudí. A l’artista no li agradava ser retratat i habitualment només circulen unes poques fotografies d’ell. En aquesta obra en trobem algunes més, molt poc conegudes. I també ofereix imatges de l’entorn on va criar-se i viure Gaudí.

Visió conservadora

Gaudí era profundament conservador i era un abanderat del moviment de restauració litúrgica. Tarragona explica que sentia un gran rebuig cap a la blasfèmia, i fins i tot cap al simple renec. Quan va morir la seva neboda, es va negar a viure sol amb la seva minyona, per evitar temptacions i pel què diran. Una de les escultures de la capella de la Mare de Déu del Roser, titulada “L’anarquista” representa el dimoni que coloca una bomba orsini a la mà d’un jove obrer. El més curiós és que l’autor de la biografia sembla que en algun moment faci seves les posicions ideològiques ultraconservadores de Gaudí.

Visita del nunci apostòlic, Francesco Ragonesi, a la Sagrada Família, el 1915

Un sant?

Josep Maria Tarragona és un ferm defensor de la beatificació d’Antoni Gaudí. De fet, és un dels cinc promotors de l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí, que impulsa el procés de l’arquitecte català al Vaticà. Però Josep Maria Tarragona, tot i que emfatitza, molt justament, la dimensió religiosa de Gaudí, no tracta de convéncer al lector del llibre sobre la conveniència de la beatificació. Això sí, aquest llibre no amaga el seu caràcter hagiogràfic: exalça Gaudí, no només a nivell artístic, sinó també a nivell personal. Però ho deixa clar en tot moment, pel que no enganya ningú.

Molta obra, poca ànima

Si l’objectiu d’una biografia és, a la fi, conèixer l’ànima d’un personatge, en aquest cas l’objectiu queda truncat. En algun moment Tarragona apunta que Gaudí va adoptar els hàbits de vida que proposava l’abat Sebastian Kneipp: caminar alguns quilòmetres diaris, menjar vegetals crus, dormir amb les finestres obertes, viure en contacte amb la natura... Però el llibre ens aporta poques dades més sobre les conviccions de Gaudí, i sobre la relació entre la seva vida i la seva obra. Ens dóna elements detallats sobre la seva vida, però no respon als interrogants sobre els perquès.

Misteris sense desvetllar

Sens dubte, Gaudí era un home reservat: es negava a deixar-se fotografiar o entrevistar pels diaris. Tampoc sembla que dugués un diari sobre les seves vivències més íntimes. Tarragona no aporta tampoc correspondència personal amb amics íntims. Probablement no en tenia molt, ja que tenia un caràcter molt difícil. Aquesta biografia, en conseqüència, ens ofereix moltes més dades sobre l’autor que sobre els seus pensaments. Acabem sabent molt més sobre l’obra de Gaudí que sobre l’ànima de Gaudí. I la descripció que Tarragona fa de l’obra de Gaudí és molt més arquitectònica que artística. Tarragona és enginyer industrial, i és precís i detallat en parlar de cúpules, de columnes, de pinacles i de gàrgoles. Però no és tan complet en parlar de llum, d’expressió, de calidesa, de grandiositat, d’intimitat… Aquest llibre, molt documentat i amb una redacció acurada, ens fa aprendre molt sobre Gaudí, però quan acabem dóna la impressió que encara queden misteris per desvetllar.

http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/biografia-breu-gaudi_103815_102.html

Conferència: “700 anys després de la dissolució de l’Orde dels Templers” a càrrec de Josep Maria Sans i Travé -’Ateneu Barcelonès

Conferència: “700 anys després de la dissolució de l’Orde dels Templers”

 

Posted in Congressos, conferències…, Història Medieval by Cristina Navarro Sánchez |

templers

La Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, organitza la conferència  “700 anys després de la dissolució de l’Orde dels Templers”. Aquest acte tindrà lloc el proper dijous 12 de maig del 2016 a la seu de l’Ateneu Barcelonès i anirà a càrrec de Josep Maria Sans i Travé. –
La conferència tractarà dels orígens, expansió i desfeta dels templers, un dels ordes medievals més importants que va néixer a principis del segle XII per protegir els cristians de Terra Santa.

L’acte tindrà lloc a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès a les 19:00 hores de la tarda.

– See more at: http://blogs.uab.cat/bhhistoria/2016/05/03/conferencia-700-anys-despres-de-la-dissolucio-de-lorde-dels-templers/#sthash.1xw2FzoD.dpuf

 

Josep Maria Sans i Travé

De Wikipedia, la enciclopedia libre

Josep Maria Sans i Travé

Josep Maria Sans i Travé (Solivella, Conca de Barberà, 1947) es un historiador y archivero catalán. Ha dirigido su profesión tanto hacia la docencia y la investigación en historia así como hacia la archivística.[1]

Estudios

Sans i Travé se licenció en Historia Medieval por la Universidad de Barcelona en 1971, donde le influyeron profesores como Carlos Seco Serrano, Josep Maria Font i Rius, Manuel Riu i Riu i Emilio Sáez. Completó sus estudios en la Universidad de Bolonya y, posteriormente, recibió una beca de la Scuola Spagnola di Archeologia e Storia di Roma para investigar en los Arxivos Secretos del Vaticano. Fue becado también como posgraduado por el Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Trayectoria profesional

Partiendo de esta formación, Sans i Travé se ha dedicado principalmente a la docencia universitaria, la archivística y la administración. Ejerció como profesor en la Universidad de Barcelona y en la Universidad Internacional de Cataluña, impartiendo asignaturas sobre historia medieval (Historia Medieval Universal y Española, Historia de la Corona de Aragón, Crítica e Interpretación de textos Medievales, Paleografía…) y participó también en cursos y másteres de archivística.

Por otro lado, fue director del Servei d’Arxius del Departament de la Cultura de la Generalitat de Cataluña, director general del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat y también director técnico de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (del que posteriormente sería nombrado Archivero Honorario). Después de haber participado en su creación, fue nombrado director del Arxiu Nacional de Catalunya, y también colaboró en la organización de la red de archivos locales y comarcales de todo el territorio catalán y de los archivos administrativos centrales de los departamentos de la Generalitat de Catalunya y de otros de sus organismos dependientes. Así mismo, contribuyó, a la elaboración de leyes de ámbito catalán sobre archivística y documentación.

En relación a su trabajo como investigador, hay que remarcar como temas centrales la historia de Cataluña entre los siglos XI y XV, el Notariado Catalán, la Generalitat en época medieval y moderna y las órdenes militares. Con frecuencia, estos estudios han sido publicados en revistas especialidadas o libros, o le han servido para dirigir proyectos editoriales como sucedió con los “Dietaris de la GEneralitat de Catalunya (1411-17114).

Publicaciones

  • Història del Tallat (Virgili&Pagès, 1986)
  • El Procés dels Templers catalans. Entre el turment i la glòria. (Pagès Editors, 1990-1991)
  • Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont(Fundació Noguera], 1992.)
  • Els templers Catalans. De la Rosa a la Creu (Pagès Editors, 1996)
  • Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (Llibres de l’Índex, 1996)
  • Col·lecció Diplomàtica de la Casa del Temple de Barberà (945-1212). Vol. 14 de la Col·lecció Textos Jurídics Catalans. Documents 1. (Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1997)
  • El Setge al Castell dels templers de Miravet: 1 de desembre de 1307 – 12 de desembre de 1308: un episodi dramàtic del procés dels templers catalans (Pagès editors, 1998 y 2000)
  • Guía histórico-artística del monestir de Vallbona de les Monges (Pagès Editors, 1998)
  • La defensa dels Templers Catalans: cartes de fra Ramon de Saguàrdia durant el Setge de Miravet (Pagès editors, 2002)
  • Precedents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona (1154-1185)(Pagès Editors, 2002)
  • La colonització de la Conca de Barberà després de la conquesta feudal. El cas de Vimbodí (1149?/1151-1200)(Cossetània Edicions, 2002)
  • El Llibre Verd del pare Jaume Pasqual: primera història del monestir de Vallbona. Textos i Documents 37 Fundació Noguera(Pagès Editors, 2002)
  • Les Ordinacions del Montmell (s. XIV)/ Josep Maria Sans i Travé, David Guasch i Dalmau (Ajuntament del Montmell, Silva, 2007)
  • La Fi dels Templers Catalans en Els Ordes Militars 8 (Pagès Editors, 2008)
  • El Monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art (Pagès Editors, 2010)
  • El Monasterio de Santa Maria de Vallbona. Historia, Monaquismo y Arte (Editorial Milenio, 2010)
  • The Monastery of Santa Maria de Vallbona. History, Monasticism and Art (Editorial Milenio, 2010)
  • El Monument de la Plaça de la Creu (Pagès editors, 2012)

 

Luis Racionero-La Sagrada Família de Gaudí tendría quye ser un fabuloso carillón-Campanas tubulares de 30 metros de longitud, una por torre

Luis Racionero, escritor-La Sagrada Família de Gaudí tendría quye ser un fabuloso carillón-Campanas tubulares de 30 metros de longitud, una por torre

Luis Racionero 2015 (cropped).jpg
Luis Racionero en 2015

Acabo de cumplir 76 años. Nací en la Seu d’Urgell y vivo en Barcelona. Soy escritor. Me he emparejado seis veces y tengo un hijo, Alexis (45), y una nieta, Alicia (7). ¿ Política? Soy un liberal psicodélico. Soy taoísta. Me gustan un bosque, el mar, un libro… y que no haya nadie más.
“La Sagrada Família de Gaudí es un fabuloso carillón”
Colab.LV | Foto: Laura Guerrero

“La Sagrada Família de Gaudí es un fabuloso carillón”

De niño, Racionero veía a su abuelo asomarse al pretil de su huerto-jardín en la Seu y contemplar los crepúsculos del Cadí: así aprendió el arte de la contemplación estética y espiritual.

Desde hace casi 40 años yo aprendo leyendo al Racionero de Cercamón, El Mediterráneo y los bárbaros del norte, Del paro al ocio, La sonrisa de la Gioconda, Raimon o el seny fantàstic… y, ahora, Gaudí. La última catedral de Europa (Stella Maris), una biografía novelada del genio cuya personalidad imprime carácter a mi Barcelona natal. Y conversamos mientras pisamos fractales y espirales de las medusas y caracolas gaudinianas que pavimentan el beatífico paseo de Gràcia.

En qué consiste ser taoísta?

En vivir acorde con los ritmos vitales de la naturaleza.

¿Lo hacía Gaudí?

Gaudí supo leerla, ahí está su arquitectura orgánica, de formas sinuosas, ondulantes, arborescentes, porosas.., ¡como la naturaleza misma!

¿Desde cuándo le interesa Gaudí?

De chaval me llevaron de visita a la cripta de la colonia Güell en Cervelló… ¿La has visto?

Sí.

Impactó mi sensibilidad estética. Sus columnas como fémures de gran saurio, su oquedad de caverna matricial… Sobre ella diseñó Gaudí un conjunto de torres paraboloides, míralas dibujadas…

¡Son como las de la Sagrada Família!

Sí, decidió que serían idóneos campanarios del templo: ¿por qué nadie habla de esto?

¿De qué?

Gaudí concibe la Sagrada Família como un colosal carillón: cada una de sus doce torres albergará una campana tubular, de distinto grosor y nota, colgada dentro.

¿Campanas tubulares? Me suena a aquel disco de Mike Oldfield…

Campanas tubulares de 30 metros de longitud, una por torre, que para eso están horadadas y con viseras que proyectarán el sonido hacia la ciudad: su vibración sónica elevará el ánimo de los barceloneses.

Uauh, pagaría por oír eso…

Gaudí lo tenía estudiado, buscaba esa vibración mística colectiva: ¡díselo a los que mandan ahora en el templo! ¿Colgarán esas campanas, señores? ¿A qué esperan para darnos explicaciones, señores?

Preguntado queda aquí, Racionero, no se me enfade usted…

¡Es que nadie dice nada de esto! Gaudí conocía el ars tintinabula, arte de tañer campanas. Genial artista, tenía sensibilidad sinestésica: veía sonidos, oía colores… Y el sonido es vibración, y él visualizaba su forma.

Eso es muy pitagórico.

Los padres y abuelos de Gaudí eran caldereros: desde niño supo cómo la superficie plana se alabea y engendra tres dimensiones, lo cóncavo y convexo… y los sonidos que proyectan los calderos de metal.

¿Todo eso le hizo arquitecto?

Eso y los fósiles helicoidales inscritos en el pavimento de Reus, además de sus iglesias y campanarios, las ruinas de Poblet, las caracolas de la playa, su capacidad de observar las formas naturales, fractales, combadas…

Habla de Gaudí con pasión.

Gaudí me atrae como Leonardo o Llull, ¡desde siempre!

Pues no siempre ha estado bien visto…

Denostarle fue una moda, atizada por Cirici o Bohigas, arquitectos defensores de Le Corbusier, de cuyos edificios de estilo racionalista dijo Gaudí que “parecen cajas de embalaje abandonadas en un andén”, ja, ja…

¿A qué estilo adscribimos a Gaudí?

Original.., que “viene de origen”, decía él mismo. “Gótico”, dijo también cuándo Alfonso XIII le preguntó: fue la única palabra que dijo en castellano durante esa visita.

¿Por qué?

Le enfurecía la soberbia de los castellano hablantes que consideraban el catalán una antigualla… Gaudí era un payés catalán orgulloso, indomeñable. ¡Para superior, él!

Catalanista… ¿y asexuado?

No, pero sí tuvo muy mala suerte con las mujeres: a las que cortejó le rechazaron.., y luego se obcecó ya en su obra arquitectónica con tal fervor místico que…

¿Fervor místico?

Y visionario. Y vegano. El tejado de la casa de recreo del Park Güell evoca la amanita muscaria, seta que provoca visiones psicodélicas… “Tocat del bolet”, decían los payeses del que la había probado.

Y despistado: le atropelló el tranvía…

Taciturno, caminaba absorto en sus especulaciones volumétricas, musicales y místicas. Ya le habían confundido antes con un vagabundo… ¡Y eso que de joven había sido un elegante dandy liberal y anticlericlal..!

¿Dónde se convirtió?

Le encargaron reformar el camarín de la Moreneta, y quizá en la montaña de Montserrat tuvo su epifanía… Aunque también estuvo muy vinculado a Poblet.

¿Y eso?

Siendo muchacho se maravillaba en las ruinas del monasterio junto a su amigo Eduard Toda: soñaban con reconstruirlo. Y más de medio siglo después, ¡Toda lo reconstruyó!

¿Cuál fue la mayor genialidad de Gaudí?

Su empleo de paraboloides, hiperboloides y sus polígonos funiculares: con saquitos de perdigones, cordeles y la gravedad… generaba curvaciones que, invertidas, daban arcos y cubiertas. Y su penetrante comprensión del símbolo, que trae sentido sin palabras.

Señáleme un símbolo gaudiniano.

La salamandra, anfibio que atravesaba indemne las llamas, símbolo alquímico del fuego… ¡y mira la del Park Güell, destruida!

No está destruida… ¿Qué quiere decir?

Ve a verla… ¡La han puesto azul! ¡Idiotas! ¡Ignorantes! ¡Le cambiarían los colores a un Goya! ¡Es grotesco, indignante, intolerable! Gaudí la hizo malva, violácea y rojo oscuro, como las llamas del fuego. ¿Quién ha sido el mentecato..? ¡¡Que lo arreglen!!<

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160328/40707680465/la-sagrada-familia-de-gaudi-es-un-fabuloso-carillon.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_campaign=lacontra

“Carles Cases, tossudament alçat”, a “Retrats”-Jaume Barberà conversa amb Carles Cases, músic i compositor en atur

1458144283372

“Carles Cases, tossudament alçat”, a “Retrats”

Jaume Barberà conversa amb Carles Cases, músic i compositor

El dimecres 16 de març, Jaume Barberà es desplaça fins a les muntanyes de Borredà, al Berguedà, per entrevistar el compositor i músic Carles Cases. Compositor, pianista, violoncel·lista, director d’orquestra i productor amb una densa trajectòria professional.

Però la crisi, que no ha deixat ni racó ni plec sense malmetre, li ha caigut a sobre com una llosa. Viure i menjar de la creació i de l’art a Catalunya (actors, ballarins, músics, pintors, etc.) sempre ha estat una pràctica d’alt risc, amb l’estabilitat penjant d’un fil contínuament. Un fil que, en molts casos, s’ha trencat. Fa 4 anys que no té cap encàrrec i Carles Cases, malauradament, tot i tenir 57 anys, és un dels artistes catalans que, a pesar de la saviesa i experiència acumulades, es planteja marxar de Catalunya, com fan els joves catalans ben preparats que aspiren a guanyar-se la vida a altres països. Cases explica: “Sovint hi penso, en les persones desnonades. Comprenc que alguns se suïcidin.”

Carles Cases ha compost vuitanta bandes sonores de pel·lícules amb directors com Gonzalo Suárez, Jaime Chávarri, Antoni Verdaguer. Ha editat quaranta discos, ha sigut productor de Gossos, Maria del Mar Bonet, Georges Moustaki, Marina Rossell.

I deu anys amb Lluís Llach, de qui ha estat l’arranjador i instrumentista i amb qui ha fet més de 700 concerts. Les seves composicions van des de la música barroca i clàssica fins al jazz o la salsa. El seu cap no pot parar de crear música, deu hores diàries, pel cap baix.

Una de les seves últimes composicions musicals, “Araguaia”, deu cançons basades en poemes de Pere Casaldàliga, i “Una banda sonora”, creades durant llargues temporades a Sao Félix do Araguaia, a casa del bisbe català, no troba lloc en cap programació de Catalunya. Els més entesos reconeixen que en un país “normalitzat culturalment”, Cases seria un referent. Però el músic ja té les maletes fetes perquè es nega a abandonar la seva professió. “Vaig vendre la meva ànima a la música.”

http://www.ccma.cat/tv3/retrats/carles-cases-tossudament-alcat-a-retrats/noticia/2718786/

BORREDÀ

Envoltat dels imponents cims del Prepirineu però a prop també del pla, Borredà es troba a cavall del Berguedà, El Ripollès i l’Osona. El seu terme municipal abraça de 43,60 km2, i el seu nucli urbà es troba a una alçada de 859 metres. Aquesta extensió del seu terme municipal es caracteritza pels seus boscos de pins, alzines i faigs i per grans extensions de matolls i pastures i poques terres de conreu. Borredà està envoltat de municipis propers com Vilada, Castell de l’Areny, Sant Jaume de Frontanyà La Quar, Borreda, Lluçà i Les Llosses.

Les rieres de Margansol i de Merlès possibiliten que el municipi sigui abundant amb aigua i que hi hagi moltes fonts, gorgs i salts que embelleixen el seu entorn natural.

El paisatge de Borredà anuncia la manera de ser i de viure de la gent del seu poble: l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal juntament amb les addicionals activitats manufactureres i comercials han estat la font d’ingressos de Borredà.

El terme municipal és un llibre obert per conèixer la història i el present del poble: les masies, les esglésies romàniques i barroques, els molins fariners. Borredà ha crescut a l’entorn de l’església de Santa Maria i del seu imponent campanar i això ha fet possible que hi hagi un lligam molt estret i harmoniós amb el paisatge que ha estat modelat per més de mil anys d’història i de presència humana.

Entrada a l'Església de Santa MariaEls orígens de Borredà cal buscar-los a l’església parroquial de Santa Maria, situada avui dia al bell mig de la plaça major, construïda l’any 856 i propietat del Comte Guifré el Pelós, que la cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll.

Borredà va créixer a l’ombra de la seva església i del gran monestir ripollès. Els seus habitants, pagesos i ramaders vivien escampats en masies, però al segle XIII va començar a formar-se el nucli urbà a l’entorn de la parròquia i d’un hostal que acollia als caminants que passaven per camí de Berga a Ripoll. Aquí és quan es van començar a dibuixar a l’entorn del nucli central de la plaça els carrers de Berga, Manresa i Frontanyà, carrers que als segles XVII i XVIII s’ompliren de vida i de treball. Borredà es trobava a peu de l’antic camí ral de Berga a Ripoll, camí que encara era utilitzat fins al segle XIX, i que és avui la via de comunicació més important del municipi. Borredà va créixer amb la síntesi de gent del Sud de França i dels fadristerns de les masies que s’establiren al poble per fer de paraires i teixidors de llana. Durant aquests anys es van construir habitatges, molins bataners i fariners, i grans ramats de xais pasturaven a les muntanyes veïnes. Gràcies a la importància que tingué la indústria tèxtil, es pogué construir l’actual església. Però al segle XIX fou el segle de les crisis: la indústria del cotó arruïnà els negocis a l’entorn de la llana i a més a més Borredà s’implicà en les tres guerres carlines.

Carles Cases i Pujol

Gnome-applications-multimedia.svg30x-Movie.pngCarles Cases
Naixement Carles Cases i Pujol
1958
Sallent, Bages
Ocupació músic, compositor i professor
Període en actiu 1989-present

Lloc web www.carlescases.com

Carles Cases i Pujol (Sallent, 1958) és un músic i compositor català de jazz i música de cinema.

Els seus primers estudis musicals els va cursar al Conservatori de Manresa. Prosseguiria la seva formació a Barcelona, al Conservatori Municipal Superior de Música, on acabà la seva formació de vuit cursos de piano i de violoncel. Completa els seus estudis d’harmonia i piano-jazz a la Music Academy de Hastad (Noruega), i orquestració i composició a l’Instituto Superior de Arte de La Habana.

Jazz[

El 1974 va formar el grup de folk Coses. Va ser membre de la Big Band de Lluís Rovira entre els anys 1975 i 1977, i el 1982 va crear el Carles Cases Quartet, amb el qual va actuar en diferents esdeveniments musicals d’Espanya, mentre formava part d’un quartet de corda com a violoncel·lista que interpretava obres d’autors clàssics.

El 1986 va fundar el grup de jazz Blaumarí i el 1988 va passar a formar part de la fundació Yehudi Menuhin Live Music Now.

L’any 1994 funda la Big Band de Vic, formació jazzística amb una vintena de músics en la que hi fa les funcions de director titular, arreglista i compositor.

Ha fet de productor de nombrosos artistes, entre les quals destaquen Gossos, Maria del Mar Bonet, Georges Moustaki, i sobretot Lluís Llach, amb qui va treballar a més a més com a arranjador i instrumentista des del 1983 al 1991.

Bandes sonores[

A partir del 1988 compagina la seva carrera amb el cinema i la televisió amb la seva primera col·laboració al curt Cap de Quers.

Després de compondre la banda sonora del seu primer llargmetratge en solitari en el film d’animació Despertaferro, aposta en ferm pel món del cel·luloide i inicia la seva col·laboració amb el director català Ventura Pons. Aquesta nit o mai és el primer de les pel·lícules d’aquest tandem que tindria el seu punt culminant en Actrius.

També ha treballat per a Gonzalo Suárez, Antoni Verdaguer, Santiago Matallana entre d’altres. Els seus recents treballs cinematogràfics han estat fora de les nostres fronteres, concretament a França, Bèlgica i als Estats Units.

També ha estrenat a la catedral de La Habana una “Salve” (1999), i una obra de concert de Cases va ser estrenada a Moscou.

Des de l’any 2000 imparteix l’assignatura de Banda Sonora als estudiants de Ciències de la Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. També va ser professor a l’escola de música L’Esclat de Manresa.

L’any 2001 crea Film Music Band, dedicada exclusivament a la interpretació i enregistrament de les seves Bandes Sonores.

Filmografía[